Mentre formaven part de les FARC-EP, la Dianis i la Cristina van tenir als seus fills, que van entregar a les poques setmanes de néixer
Medellín, Colòmbia
Mentre col·loca motxilles i pantalons de muntanya en les prestatgeries, la Dianis explica que fa poc més d'un any i mig que va arribar a Medellín. La Dianis -nom fictici- és una dona colombiana signant de pau que va haver de migrar del camp a la ciutat per motius de seguretat. “Tinc la determinació que soc forta, de cor humil, però forta”, assegura. Des de finals del 2022, la capital del departament muntanyenc d'Antioquia és la seva nova llar.
A Colòmbia, ser signant de pau significa haver format part de les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia – Exèrcit del Poble), i també significa haver-se compromès a deixar les armes, a reincorporar-se a la vida civil i a treballar per a la construcció de pau al país. Així i tot, per motius de seguretat i per evitar el doble estigma que li recau, per ser dona i ser signant, la Dianis assegura que el seu nou veïnat no sap res sobre la seva vida actual ni passada.
Tot i que hagin passat ja més de set anys des de la signatura dels Acords de Pau, la persecució i violències contra les persones signants i lideratges socials encara perduren. Només entre el 27 de desembre de 2023 i el 26 de març de 2024, l' Oficina de Coordinació d'Assumptes Humanitaris de les Nacions Unides (OCHA) va documentar el desplaçament forçat de 14.365 persones defensores dels drets humans i líders socials. A més, la inseguretat va ser particularment greu al departament d'Antioquia, entre d'altres.
Un dels pocs llocs que la Dianis freqüenta diàriament amb tranquil·litat és la Casa de la Reincorporación de Medellín, al barri de Betlem. És un dels punts de trobada de persones signants de pau a la ciutat, i per la Dianis, també és un espai segur. De fet, les prestatgeries que ordena mentre contesta a les preguntes són les del Mercado de Mujeres Construyendo Paz, situat a la mateixa Casa de la Reincorporación. Treballa com a promotora de vendes del Mercado, un projecte impulsat per més de 30 dones signants on venen productes -com motxilles, roba, mel o cafè- elaborats per cooperatives impulsades per altres persones també signants de pau.
Amb la dissolució de les FARC-EP, la Dianis se'n va anar a l' Espacio Territorial de Capacitación y Reincorporación (ETCR) d'Ituango, un altre municipi al mateix departament d'Antioquia, on va fer la seva reincorporació a la vida civil. D'allí se'n va anar a treballar en el seu projecte productiu de cafè a una altra zona rural, i passat un temps, la Missió de Verificació de l'ONU a Colòmbia la va ajudar a traslladar-se a Medellín per motius de seguretat.
Entre el 27 de desembre de 2023 i el 26 de març de 2024, es va documentar el desplaçament forçat de 14.365 persones defensores dels drets humans i lideratges socials
“Quan era jove, el municipi en el qual jo vivia era molt agitat per la violència”, comença la Dianis. “Els joves de llavors sentíem que havíem de prendre una determinació: tots coneixíem familiars que havien estat assassinats pels paramilitars o altres grups armats. En aquell moment, jo era activista a la Joventut Comunista Colombiana (JUC), i també van començar a matar als líders i a qui participava amb la JUC. Vaig veure que no estàvem segurs, i vaig decidir anar-me'n i ingressar a les FARC-EP. A vegades em pregunten si vaig ser obligada a ingressar-hi, i us asseguro que no. Vaig anar-hi perquè em va néixer, perquè vaig ser conscient de com estava el país, de la violència que hi havia i que ens estaven matant”.
Ser mare a la guerrilla
Amb la Dianis, la Cristina també és signant de pau, forma part del Mercado de Mujeres i són companyes a la Casa de la Reincorporación. En el seu cas, es va desplaçar a la ciutat per buscar feina: a més d'estar al Mercado, també treballa amb la Federación de Economía Solidaria Efraín Guzmán i amb el Partido Comunes com a delegada de gènere a Antioquia. El seu procés de reincorporació el va fer a l' ETCR La Planchaa Anorí, també a Antioquia.
Tant la Dianis com la Cristina asseguren que, “per motius de seguretat i de compromís”, ningú podia sortir de les FARC-EP, tampoc per criar a un fill. Segons la Cristina, “quan entraves a les FARC-EP, ja sabies que no podies anar-te'n. Teníem la consciència que lluitàvem pel poble i per a aconseguir un canvi, contra les injustícies. Una podia desertar, però sabent que posava en perill al seu voltant i a la seva família”. Quan l'embaràs d'alguna guerrillera estava avançat -continua explicant-, se n'anava a tenir al seu fill en algun lloc segur, i al cap de poc el lliurava i tornava a les files. “Entregar significa que dones el teu fill a algú perquè el cuidi. Jo vaig tenir al meu fill amb 22 anys, i el vaig entregar a la meva mare quan ell tenia dos mesos i mig. No em vaig retrobar amb ell fins que es van dissoldre les FARC-EP”.
"Quan entraves a les FARC-EP, ja sabies que no podies anar-te'n. Teníem la consciència que lluitàvem pel poble i per a aconseguir un canvi, contra les injustícies"
La Dianis també va tenir als seus dos fills mentre estava a les files. Primer una nena, que ara té 30 anys. La va tenir quan era molt jove, i la va entregar a la seva mare perquè la cuidés quan tenia un mes de vida. Al cap d'uns anys va tenir un nen, que ara té 16 anys. “El seu pare va morir en combat, ell també era part de les FARC-EP. Ara soc cap de família sola aquí a Medellín”.
Segons la seva experiència i la d'altres companyes properes, “la sensació és que la gent que no coneix el nostre procés ens estigmatitza, perquè no arriben a dimensionar la situació des d'una lectura superficial”, asseguren. “Molta gent no entén el difícil que va ser per nosaltres lliurar als nostres fills. Va ser molt dolorós, però sabíem que sortir era una opció pitjor”, comparteix la Cristina. “A qui li cap al cap que dins d'un exèrcit una pugui tenir família? Allí dins existeixen tots els perills, per això la insistència al reglament de la guerrilla. Van sorgir moltes coses en el transcurs de la creació de les FARC-EP fins al desistiment d'armes. Va haver-hi una època, quan es va aguditzar la guerra contra les FARC-EP, que les dones que s'apartaven un temps de les files per a tenir als seus fills, els paramilitars i l'exèrcit les capturaven, les mataven, les desapareixien… Llavors es plantejava més l'avortament. Es creuaven molts sentiments”.
“I també va ser dur el després” -segueix la Cristina a la Casa de la Reincorporación-. “Sortir de l'organització, reincorporar-nos a la vida civil i que els nostres fills ja fossin majors. Evidentment, l'afecte el tenen cap a qui els ha criat i no cap a la mare. Jo em vaig tornar a reunir amb el meu fill que ell ja tenia 14 anys”.
Mentre la Dianis estava embarassada, assegura que ella “rantzava, feia guàrdies… No em va afectar en les tasques que podia desenvolupar a la muntanya, i estava bé”. Entre la nostàlgia i la serietat, explica que el que més la va afectar a ella va ser haver d'anar-se'n un temps fora per a tenir al bebè. “T'explico que fins i tot vaig plorar, em va generar molta tristesa, perquè jo estava molt aferrada a ser part d'aquest grup, i quan érem allà tots érem una família, i encara continuem sent-ho. Si a un company li passa alguna cosa el sentim com si fos un germà”.
Dona firmant: doble estigma
La Cristina segueix: “la maternitat a la guerrilla no estava ben vista per la societat pel desconeixement de les realitats que nosaltres vivíem. Malgrat estar a la guerrilla, moltes dones també volíem tenir fills, perquè també som humanes i a moltes ens neix. Moltes d'altres van rebre estigma quan van decidir ser mares després dels Acords ja fora de la guerrilla. Deien: ‘ai les signants ja comencen a parir fills’, com si nosaltres no poguéssim tenir fills, era mal vist”.
"Molta gent no entén el difícil que va ser per a nosaltres entregar als nostres fills. Va ser molt dolorós, però sabíem que sortir era una opció pitjor"
Ambas coinciden en que, al señalamiento que les acompaña por haber sido parte de las FARC-EP y de ser firmantes de paz, a las mujeres se les suma la cuestión de género. Sin tenerlo que pensar dos veces, responden con contundencia que esta doble vara les recae como un doble estigma día a día. Según Dianis, por el hecho de ser mujer y firmante “sí recibimos más violencia machista. De hecho, diría que ya nos ha pasado. Desde el Mercado de Mujeres hemos ido a ferias a vender productos y a muchas nos han increpado, más que a los hombres. Y también se nos discrimina en otros espacios, por ejemplo en el mercado laboral”, sigue. “Fui a una entrevista de trabajo y el señor que me atendió se quedó mirando mi hoja de vida, y me dijo: ‘ya te llamaremos’. Tenía claro que no me llamarían, porque ya vio que durante unos años estaba vacío. Sabemos que no nos dan trabajos por ser firmantes. No hay oportunidad para nosotras. Quedamos siempre a la espera de todo”.
“Sabem que les dones són discriminades, són assetjades, són maltractades física i moralment. I per ser signants de pau i haver tingut un fusell a la mà, doncs encara més. Pero entre nosotras, entre mujeres firmantes y también no firmantes, entre organizaciones de mujeres, sí que nos relacionamos. Hemos creado espacios donde poder ir, hablar e intercambiar las diferentes luchas que hemos tenido y que seguimos construyendo”, concluye Cristina.
