Search
Close this search box.

Sostenir la vida en un ETCR

5 de maig de 2024
La Marta Cecilia es dedica a la cura dels seus animals i de la cuina i servei del restaruant de l'ETCR. | Anna Enrech

A la vereda colombiana La Plancha, la convivència entre excombatents i població civil és una realitat marcada per necessitats comunes

Anorí, departament d'Antioquia

María de los Ángeles Apasco i Marta Cecilia Gómez comparteixen objectius i esperances. Són veïnes de l'Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació (ETCR) Jhon Bautista Peña, situat a la vereda La Plancha, a Anorí, al departament d'Antioquia. Actualment, aquest ETCR l'habiten unes 60 persones —inicialment el van habitar més de 300—, on hi conviuen persones excombatents de les FARC-EP i signants de pau juntament amb algunes persones de la població civil colombiana. Tot i que els camins de la María de los Ángeles i la Marta Cecilia han estat diferents, avui dia les dues coincideixen en les seves màximes prioritats: “tenir una terra i un habitatge digne”.

La María de los Ángeles és signant de pau. Forma part del projecte ‘Confecciones La Montaña’, ubicat al mateix ETCR. | Anna Enrech

Apasco té 37 anys i és excombatent i signant de pau. Treballa al mateix ETCR confeccionant motxilles i roba de muntanya a la cooperativa Coomuldesna. Gómez té 55 anys i és part de la població civil del país. S'encarrega del restaurant de l'ETCR, tant de la cuina com del servei, a més de cuidar del seu hort i dels animals. Les dues habiten aquest espai a consciència, i comparteixen la seva feina activa per al seu bon funcionament i convivència.

L'ETCR Jhon Bautista Peña és una de les 24 zones que es van habilitar el 2017, després de la signatura dels Acords de Pau, per la reincorporació a la vida civil d'exguerrillers i exguerrilleres de les FARC-EP

L'ETCR Jhon Bautista Peña és una de les 24 zones que es van habilitar el 2017, després de la signatura dels Acords de Pau, per a la reincorporació a la vida civil d'exguerrillers i exguerrilleres de les FARC-EP. Inicialment i després de la signatura dels acords, aquests espais es van denominar Zones Veredales Transitòries de Normalització (ZVTN), però després del procés d'abandonament de les armes, les ZVTN van passar a ser ETCR. Aquestes zones habilitades per a la reincorporació són eminentment rurals: són zones molt afectades pel conflicte armat al país, i també són zones que havien estat bases de diferents fronts de les FARC-EP durant el conflicte. Qui dona nom a aquest ETCR antioquí és un excombatent de la mateixa zona que va ser assassinat. “Així guardem la seva memòria”, assegura la María de los Ángeles.

La vereda La Plancha és on es troba l'ETCR Jhon Bautista Peña. Anorí és la zona urbana que se situa més prop de la zona. | Anna Enrech

L'últim informe trimestral del Secretari General de l'ONU, publicat el març del 2024, recull que la inseguretat continua afectant especialment a les comunitats dels departaments d'Antioquia, Bolívar, Caquetá, Cauca, Chocó, La Guajira, Nariño, Putumayo i el Valle del Cauca. El mateix informe apunta que, des de la signatura dels Acords de Pau, s'han verificat 416 assassinats de persones excombatents de les FARC-EP. I en el que va de 2024, segons les dades publicades per l' Instituto de Estudios para el Desarrollo y la Paz (Indepaz), ja han assassinat a cinc excombatents i a 20 líders socials i persones defensores dels drets humans, cinc dels quals van ser al departament d'Antioquia.

L'estigma per ser signant de pau, juntament amb les dinàmiques de violència i confrontació de grups armats, es tradueix en l'expulsió de la població de les zones rurals, i afecta especialment a les persones que estan en procés de reincorporació. Actualment, prop de 2.000 excombatents fan el seu procés de reincorporació als ETCR, mentre que aproximadament 3.000 ho fan en àrees col·lectives fora d'aquests espais, assenyala l'informe del Secretari General de l'ONU del desembre del 2023.

Terra i sostre

“A mi m'agradaria viure a una altra part, perquè aquí no tenim futur en res. Les perspectives d'una continuen sent les mateixes, perquè els problemes també continuen sent els mateixos. L'única cosa que volem és tenir la nostra terra per conrear i tenir un habitatge digne”, assenyala la María de los Ángeles. Va néixer al departament de Risaralda, al centre-oest del país, però explica que no pot tornar al seu poble natal per l'estigma que acumulen les persones signants de pau. “En certa forma, una troba tranquil·litat, aquí a l'ETCR, però moltes continuem estant lluny de les nostres famílies. On viu la meva família, jo no puc dir que soc signant, que soc excombatent”.

Apasco va ingressar a les files amb tot just 16 anys. “Risaralda és una zona rural, la meva família és pagesa. En aquell moment, la guerrilla tenia molta incidència en aquesta zona. No anaven uniformats, però ja se sabia qui ho era i qui no. Feien reunions i donaven revistes, i en una d'aquestes revistes parlaven de la lluita guerrillera, esmentaven les problemàtiques que es vivien i el que buscaven, també de trobar un acord amb el govern. Veia nois i noies molt joves que hi ingressaven, i vaig pensar: per què jo no? Vaig ingressar-hi llavors per la necessitat de creure que estava fent alguna cosa, i que algun dia es podria aconseguir un canvi. Perquè sense fer res no es veia possible, i les problemàtiques eren cada dia més dures”.

"Vaig ingressar a les FARC-EP per la necessitat de creure que estava fent alguna cosa, i que algun dia es podria aconseguir un canvi"
La Marta Cecilia és part de la població civil colombiana, però va anar a viure a l'ETCR per treballar. | Anna Enrech

La Marta Cecilia Gómez és originària de Sabanalarga, al mateix departament d'Antioquia. Ella no és excombatent, sinó que és part de la població civil colombiana, però se'n va anar a l'ETCR per treballar. “Jo vaig venir per necessitat. Em van cridar perquè vingués a cuinar i servir menjars i no podia deixar passar l'oportunitat. Així, puc ajudar a pagar la universitat a les meves filles. No m'ha anat malament gràcies a Déu, la gent és molt formal i per a mi són com una família”, explica mentre dona menjar als animals. “Per a mi, la vida aquí està bé. Visc entretinguda: que si els pollastres, que si els porcs, que si els horts de cebes, les yuques, treballant en la cuina… Jo aquí faig de tot”.

Tot i així, la Marta Cecilia coincideix amb la María de los Ángeles que les principals necessitats de tota la comunitat són l'accés a un habitatge i a un tros de terra per a poder treballar. “Que bo seria aixecar-se al matí i sentir una vaca bramant per a anar a munyir; i tenir un lloc on sembrar, perquè aquestes terres són molt estèrils”. A més, les cases a les quals viuen les persones a l'ETCR són prefabricades i estan mal aïllades, “si tu estàs roncant ho sentirem tots”, explica la Marta Cecilia entre el sarcasme i la incomoditat. A part, la ubicació de la vereda dificulta l'accés a la salut o a l'aigua potable, entre d'altres coses. Tant Apasco com Gómez fan especial èmfasi a la inseguretat als territoris rurals per la presència de dissidències i grups armats, “però no tenim alternatives d'on anar”, diu la Marta Cecilia.

Prop del 80% d'excombatents, incloses 2.815 dones, participen en projectes productius. En el cas de l'ETCR Jhon Bautista Peña, aquesta peça és clau
Les infraestructures de l'ETCR no estan ben aïllades, la qual cosa afecta directament a les personis que viuen en aquest espai, en tots els àmbits. | Anna Enrech

Cooperativisme: reincorporació i capacitació

El mateix informe trimestral del Secretari General de l'ONU assenyala que prop del 80% d'excombatents, incloses 2.815 dones, participen en projectes productius. En el cas de l'ETCR Jhon Bautista Peña, aquesta peça és clau: a La Plancha, algunes de les persones en procés de reincorporació van fundar la cooperativa Coomuldesna, que és el paraigua que engloba diferents projectes productius dins de l'economia social i solidària. Aquests projectes segueixen i es van renovant, i són una font d'ingressos per a les persones involucrades a cada línia productiva.

La María de los Ángeles va ser una de les fundadores de la cooperativa. “Necessitàvem una personalitat jurídica per a canalitzar els diners que guanyaríem amb cada projecte, així que vam conformar la cooperativa. Tot i així, la burocràcia ens va atropellar, va ser un procés costós”. Explica que els primers projectes que es van impulsar van ser el de piscicultura i el d'apicultura; però avui dia, hi ha sis línies productives en marxa.

Apasco és operària de màquina al projecte Confecciones La Montaña. Es dedica a cosir i manufacturar ronyoneres, motxilles i pantalons de muntanya, principalment, i ho distribueixen i venen a tota Colòmbia. “Els productes que confeccionem són similars als que teníem i utilitzàvem a la muntanya. En aquell moment, ja treballàvem amb màquines, i aquí ho hem replicat amb més eines, material i varietat de teles”. Explica que, actualment, al projecte de Confecciones hi treballen activament 21 persones, principalment dones. “La idea dels projectes és poder generar ingressos per al nostre manteniment”. Aquest projecte forma part de la Federación de Economía Solidaria Efraín Guzmán i compta amb el suport de la Corporación Alternativas de Paz (Alterpaz). A més, la línia productiva també rep la col·laboració de la cooperació internacional: actualment, de l' Associació Catalana per la Pau, la Fundació Món-3 i l' Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

‘Confecciones La Montaña’ és un projecte productiu de confecció de motxilles, ronyoneres i roba de muntanya. | Anna Enrech

Per la seva part, la Marta Cecilia participa a Esencias de La Montaña, un projecte amb 10 persones treballadores que elabora i distribueix diferents productes de cosmètica natural. Gómez col·labora del projecte, però no forma part de la cooperativa, ja que també treballa a altres espais de l'ETCR. Esencias forma part de la mateixa Federación i compta amb el suport d'Alterpaz i de la Universidad de Antioquia.

Tot i que la María de los Ángeles declari que voldria viure en una altra part, també subratlla moltes vegades la responsabilitat col·lectiva de donar vida al projecte i la cooperativa: “si la gent se'n va de l'ETCR, els projectes es desanimen i cauen. Necessitem un cúmul de persones que treballin diàriament per seguir endavant. Les perspectives dels projectes són bones, però de cara al futur estan més aviat penjant”. Per la Marta Cecilia també existeix una doble vara: la necessitat de millorar les condicions de vida i la preocupació d'on aniran quan hagin de marxar de l'ETCR. “De moment no ens han pogut —o volgut— acomodar en cap altra part. Jo no em veig amb 55 anys anar-me'n i tornar a començar. Només penso en què passarà el dia que haguem de marxar d'aquí”.

Reportatge publicat originàriament a El Salto.

T'ha agradat aquest contingut? Dona'ns suport per a continuar treballant en la Revista.

Reportaje
Reportaje
Reportaje
Investigación
-
Investigación
- -
Reportaje
Reportaje
-
Reportaje
-