Sylvie Luzala (Kinshasa, 1972) és periodista i activista a la República Democràtica del Congo. Ha centrat la seva carrera professional en la defensa dels drets de les dones i la denúncia de les violències que pateixen. Està especialitzada en periodisme d'investigació entorn l'assetjament i la violència sexual
Forma part d' Etoile du Sud (EDS), una associació que treballa per garantir el dret a la salut, els drets de les dones i la construcció de la pau al país; especialment a Kinshasa, la capital, i la zona Est, on el conflicte armat persisteix. Des d'EDS denuncien la utilització de la violència sexual com a arma de guerra.
Per la seva feina, Luzala ha patit múltiples amenaces, intimidacions, assalts, detencions i citacions judicials, per la qual cosa actualment està acollida per l' Associació Catalana per la Pau en el marc del Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans.
Gran part de la seva feina i trajectòria se centra en la defensa dels drets de les dones. Quan va començar la seva lluita feminista?
Vaig néixer a la capital, Kinshasa, en una família de set fills: sis nenes i un nen. Vaig estudiar l'educació primària i secundària com la resta de nens i nenes. Quan vaig acabar la secundària, el meu pare deia que no teníem suficients diners i volia que jo deixés d'estudiar. Sempre em preguntava si realment era perquè no teníem diners o perquè jo era una nena. Per sort, al final vaig poder continuar estudiant, però durant aquella època vaig començar a sentir les injustícies que patim les dones. Va ser l'inici de la lluita.
A més, tant el meu pare com la meva família paterna parlaven molt malament de la meva mare, deien que “només sabia fer nenes”. Recordo patir quan escoltava aquests comentaris, perquè jo era una nena. Sentia molta pressió per part seva.
"El meu pare i la meva família paterna parlaven molt malament de la meva mare, deien que “només sabia fer nenes"
Amnistia Internacional apunta que en el conflicte de la República Democràtica del Congo es continuen perpetrant greus vulneracions de drets humans, i que ja hi ha més de sis milions de persones internament desplaçades. Quin és el panorama actual?
El context actual és de guerra. Una guerra multiforma que va començar fa ja més de 25 anys i que, sobretot, té lloc a l'Est del país. Està lligada a la presència de recursos minerals i a l'activitat extractivista que diverses empreses multinacionals realitzen en aquesta zona. L'extractivisme que perpetuen les empreses, amb el suport de la comunitat internacional, és un saqueig sistemàtic de les zones mineres. Han utilitzat als països veïns, com Uganda o Ruanda, per a generar conflictes i desestabilitzar la zona. Així, poden continuar explotant els nostres territoris.
L'Est del país és una zona gairebé ingovernable. Hi ha molta tensió per part de les autoritats, ja siguin els militars, la policia o la pròpia administració congolesa, perquè moltes vegades col·laboren amb els grups armats per a repartir-se el botí de guerra: els diners de l'extracció de minerals.
Carol Cohn, a Las mujeres y las guerras (Ed. Bellaterra, 2015), assenyala que “la guerra és una pràctica profundament marcada pel gènere”. En el cas de la República Democràtica del Congo, com afecta el conflicte a les dones?
A la República Democràtica del Congo, les dones s'encarreguen de l'agricultura i de les collites. Van soles fins als camps a treballar, i llavors, ja sigui durant el camí o ja als camps, els grups armats les segresten de manera col·lectiva. S'aprofiten de les dones com a mà d'obra barata: les obliguen a fer totes les feines de casa, a treballar per a ells i també les esclavitzen sexualment. Les dones que es resisteixen acaben assassinades, i les que cedeixen acaben sent les seves esclaves, en tots els sentits.
Una vegada, en una conferència al Senegal, em van preguntar: “Si les dones ja saben que quan treballen als camps les segresten, per què hi van?” Perquè no estan obligades a anar-hi, però a a majoria dels casos són elles mateixes les que decideixen fer-ho malgrat les possibles conseqüències. Perquè, culturalment, les dones són les encarregades que les seves famílies i els seus fills mengin, i si no van als camps, no menjaran. Accepten seguir amb la tradició perquè en cas contrari, les seves comunitats les jutjaran i el cost també serà molt alt.
"Els grups armats les segresten de manera col·lectiva. S'aprofiten de les dones com a mà d'obra barata"
Què passa després dels segrestos?
A vegades no les segresten, ‘només’ sabotegen els camps, roben tot el que poden, les violen i les deixen. Però llavors, el problema segueix. Quan tornen a les seves cases amb ferides, marques o amb la roba destrossada per la resistència i la violència, la pròpia família i la resta de la comunitat les rebutja.
En general, existeix la idea que una dona violada porta mala sort, la consideren el deshonor de la família. Els seus marits les menyspreen i diuen no respectar-les més per haver ‘mantingut relacions sexuals amb un altre home’. De fet, existeix la concepció que, després que una dona hagi estat violada, el marit ja no pot tenir més relacions sexuals amb ella en estat sobri, així que sempre que vulgui s'emborratxarà i la violarà. Acabarà sent l'esclava sexual del seu propi marit.
Primer et cases dins de matrimonis i relacions patriarcals, en la gran majoria de casos, on has d'aguantar incomprensió, agressivitat i moltes injustícies; després, pateixes una agressió sexual; i finalment, el teu propi marit i el teu entorn et deshumanitza. Amb tot això, no es poden divorciar, i tampoc disposen de cap acompanyament psicològic. Fins a quin punt això és viure? En el moment en el qual et violen, se t'acaba la vida.
S'instrumentalitza a les dones i els seus cossos com a arma de guerra?
Sí. Quan els grups armats rapten a les dones, ho fan en massa, poden ser grups de fins a 40 dones de la mateixa comunitat. Amb això, saben que tots els barris de la comunitat estaran afeblits, perquè moltes famílies hauran perdut una mare, una germana o una tieta. Si les dones tornen directament als pobles després d'haver patit una agressió sexual, saben que la població estarà molt afeblida per l'estigma. I si les segresten, les convertiran en les seves esclaves.
És una guerra guanyada des del principi. Els grups armats saben que aquesta estratègia afebleix moralment a tota la comunitat, i ho aprofiten per a atacar el poble i robar les terres, minerals o qualsevol altre recurs. La població en general no té armes, i la majoria de la gent fuig. Els pocs que resisteixen i es queden per a defensar la seva comunitat acaben morint.
"És una guerra guanyada des del principi. Els grups armats saben que aquesta estratègia afebleix moralment a tota la comunitat"
Com s'organitzen les dones davant aquestes situacions?
Existeixen diversos espais de trobada. Per exemple, des d' Etoile du Sud treballem amb el que anomenem ‘comunitats de gènere’. Les impulsem després de detectar problemes severs i generalitzats de violències de gènere als espais privats i familiars. Detectem que les dones i les nenes no tenen oportunitats d'expressar-se, ni tampoc d'identificar i explicar les violències que reben. La idea d'aquests espais és tenir un lloc on les dones puguin parlar lliurement i compartir les seves històries i vivències. Al principi, les participants eren més reservades i parlaven menys, però ara ja han generat un espai de confiança i no tenen vergonya de comptar les situacions quotidianes de violències que viuen, i escolten els consells que la resta de dones comparteixen.
A les zones de conflicte, la feina està més encaminada a parlar amb les que han patit violacions i estan marginalitzades. Arribem a elles a partir de les comunitats de gènere, perquè entre les dones dels mateixos pobles es coneixen. Aquestes dones estan realment malament, condemnades a ser mestresses de casa, soles, sense cap mena d'acompanyament psicològic. Parlem amb elles, per dir-los que no estan soles, i els oferim suport i participació en les comunitats de gènere. Volem garantir-los que tindran un lloc on ser escoltades, on puguin expressar-se.
Busquem estratègies per a sortir de les tradicions patriarcals. Treballem per reconduir els discursos cap als feminismes. Hem vist que a través d'aquests espais, moltes dones han sanat els seus traumes, han pogut expressar-se i sentir-se acompanyades. Realment hem vist molts progressos.
També donem suport a altres grups ja organitzats. Per exemple, existeixen uns grups de dones que fan préstecs i intercanvis comunitaris. És a dir, si una dona té necessitats econòmiques (o de verdures, o llavors per la collita), cada dona del grup li presta el que ella pugui aportar. I més endavant, se'ls retornarà en el mateix format o segons la seva necessitat, quan la primera dona ja estigui en millors condicions. Redistribueixen els recursos. Aquests grups existeixen tant en entorns rurals com urbans.
Vostè és dona, periodista i activista. En quina posició li deixa això?
No veig línies que separin una cosa de l'altra. El meu país i comunitat és molt patriarcal. La meva mare, la meva àvia, la meva besàvia…Totes hem estat a la mateixa lluita. A vegades, sembla que ser activista és sortir als mitjans de comunicació, però per a mi ser activista forma part de la naturalesa de ser dona a la República Democràtica del Congo. L'activisme forma part de la nostra vida diària, vulguem o no.
La societat en general encara no ha acceptat que una dona lluiti pels seus drets. La figura de ‘protector’ a les famílies sempre ha estat assumida pels homes, mentre que les dones ens quedem a casa, fent les tasques domèstiques, invisibilitzades.
Actualment, soc la coordinadora de l'ONG Etoile du Sud. Treballem per garantir el dret a la salut i els drets de les dones en un context de conflicte. No és fàcil ser una dona activista, soc criticada i qüestionada per la meva feina, tant per la meva família com pel meu entorn. Qüestionen que pugui fer-ho i insisteixen que em poso en perill. He rebut comentaris com que “l'única cosa que vull fer és cridar l'atenció” o que “una dona no pot tenir idees”. Així que seguim amb la nostra lluita, perquè encara queda molt camí. Un dels eixos principals de treball d'EDS és la sensibilització i educació, volem garantir l'accés a la informació, i que totes les dones coneguin els seus drets.
Volia ser periodista perquè volia insistir i difondre que les dones som persones amb drets, i així fer front a les desigualtats de gènere. El periodisme és la meva vocació i passió, m'agrada parlar amb moltes persones i és un gran recurs per a subratllar les injustícies que patim, i assenyalar als responsables i culpables d'aquestes situacions. Em fa estar en pau amb mi mateixa. Per tot això, per mi el periodisme i l'activisme moltes vegades van de bracet.
Hi ha llibertat de premsa per parlar sobre violències de gènere i feminismes?
Cada vegada més. Ara hi ha una petita obertura en els mitjans de comunicació, però així i tot, la democràcia a la República Democràtica del Congo acaba de néixer, té poques arrels i hi ha temes “sensibles” dels quals el govern no deixa parlar. Sabem que si parlem d'uns certs temes, és probable que la policia ens vingui a buscar. Però sabem el que està permès i el que no, i juguem amb això.
"Al nostre país ja existeixen lleis que protegeixen els drets de les dones, el problema és que no s'implementen"
Al nostre país ja existeixen lleis que protegeixen els drets de les dones, la mateixa Constitució els recull, el problema és que no s'implementen aquestes lleis. Estan escrites, però a la pràctica no són reals. Un exemple pràctic: moltes vegades, quan s'ofereix un lloc de feina, s'anima a les dones a sol·licitar-lo i presentar-se per a l'entrevista; però quan llegeixes els requisits, ja veus que la gran majoria de dones no en complirà cap, i és per tots els obstacles que ha tingut pel simple fet de ser dona. Estem excloses de manera camuflada, és molt hipòcrita.
Una vegada em van detenir i em van empresonar. Vam fer una marxa per reivindicar els drets de totes les dones i nenes, i demanar la seva escolarització. El policia em va dir que “moriria per res”. Jo li vaig dir que el que reclamem està escrit a la Constitució, que qui hauria d'estar a la presó són els responsables del Ministeri d'Educació o Justícia, no jo. Però ell va invalidar completament els drets de les dones. La lluita feminista està ridiculitzada.
Hi ha perspectives de futur?
A vegades la lluita sembla en va, però venim de molt lluny. Avui dia, podem parlar sobre els nostres drets, podem participar a conferències d'altres països, podem agrupar-nos i parlar sobre el nostre malestar. Però massa vegades sembla que tot queda en paraules i no en fets. La família és la base estructural de la nostra societat, i en aquesta base ja hi ha grans desigualtats. Els canvis estructurals són difícils.
Tot i així, animo a les defensores dels drets de les dones a no abaixar la veu, a reivindicar que la cultura i les tradicions congoleses també són part de la nostra comunitat i són nostres. El nostre objectiu és lluitar pel benestar comunitari i avançar cap a un país sense violències de gènere, no abolir la cultura.
Animo a totes les dones a continuar lluitant per la nostra llibertat i el nostre empoderament, perquè ningú no ho farà per nosaltres. Ens acompanyarem des de les organitzacions feministes, perquè sí que hi ha espais on podem aprendre les unes de les altres. És essencial que coneguem els nostres drets, i lluitem perquè es reconeguin i respectin. Hi ha possibilitat de canvi.
Publicat originalment a Ctxt
