Al port de Mbour l'olor forta a peix inunda tots i cadascun dels racons entre la mar i el mercat. En aquest espai abarrotat de tenderetes, a l'ample de la platja, les dones netegen i transformen el peix des d'altes hora del matí. En la mar, els homes surten a navegar cada vegada més quilòmetres per a pescar. A la platja, els nens recullen el peix i el deixen en la riba perquè les dones puguin treballar-lo. És el mecanisme que ha sostingut l'economia del Senegal durant generacions i que, a causa de l'espoli pesquer d'Àsia i Occident, està ara trencant-se i motivant a punts a embarcar-se en perilloses travessies cap a Europa.
Ndeye és una d'aquestes dones del port. Saluda i xerrada amb les seves amigues, però sobretot elabora la seva tasca en silenci, pensativa. El seu cos, deteriorat pel pas del temps, està cansat de tantes hores treballant i l'angoixa d'haver de cuidar tota la família no la deixa descansar.
“El meu fill Babakar va marxar fa 11 mesos. Ell era pescador, però la pesca ja no va bé, tants vaixells acaben amb el peix. Es va veure obligat a anar a Espanya, no podia sostenir a la seva família. Jo no volia, però es va ficar en una pirogue amb 100 persones. Sense dir-me res.” Els joves que decideixen migrar no solen informar les seves mares o esposes perquè saben que els hi impedirien.
El Senegal compta amb 700 km de costa, una de les zones amb més peix del món que ha generat un dels sistemes més fructífers de pesca artesanal, i per tant sostenible, del món, permetent viure i treballar a milions de senegalesos. El 2020 es va renovar un contracte de pesca de 5 anys entre la Unió Europea i Macky Sall, el president del Senegal, en què es van acceptar 45 vaixells europeus, 29 dels quals són espanyols. “Aquests vaixells acaben amb l'ecosistema i deixen el mar com un desert, sense vida,” denuncia Soda Niesse, activista senegalesa que ara viu en Gran Canària. “Les pasteres que veieu arribar a Espanya servien per a pescar, ara no poden fer-ho, i venen aquí. Si deixes a la gent sense menjar, aniran a buscar-la, la gent sempre segueix la matèria primera.” En el port, les dones ens expliquen que els seus fills ara passen més de tres dies en la mar per a buscar peix, “viatgen més de 500 km, fins a Mauritània o Cassamance, per a trobar el que abans era a la platja. A vegades estan dies en la mar i tornen sense res; totes aquí tenim algun fill que ha marxat a Europa”.
A més de Babakar, Ndeye, de 56 anys, té cinc fills més dels que està a càrrec, els seus nets, i el seu marit, que no treballa “perquè ja és molt major”, explica, encara que tenen una edat semblant. A casa seva també viu el seu germà, que es va quedar sense treball arran del tancament dels hotels causat per la pandèmia del coronavirus. Al Senegal és tradició que quan una parella es casa la dona passi a viure amb la família del marit, així que a casa de Ndeye també hi ha buit per a la dona de Babakar i els seus dos fills. Ella ha hagut de reinventar-se i allargar el seu horari laboral. Quan li preguntem per com és un dia normal en la seva vida contesta, resignada: “Cada dia em vaig a les 6 del matí i torno a les 20.00. Abans deixo el menjar preparat per a tots i en tornar cuinem el que hagi pogut comprar després de la jornada de treball.” Ella s'encarrega de tot, del menjar, la higiene, les cures, i l'economia de la seva família.
Al Senegal, això no és una cosa estranya, les dones participen de l'economia productiva des de fa anys. L'expresident Abdoulaye Wade, va aprovar la llei de paritat laboral entre homes i dones. Aquesta mesura es va considerar un gran avanç progressista per al país, però no va tenir en compte una tradició que obliga les dones a encarregar-se de la llar, la qual cosa les sotmet a unes dobles jornades duríssimes, que en molts casos només empitjoren quan l'home decideix migrar.
Al mercat, un espai pròxim al port on venen el peix, les dones s'organitzen per a crear tot tipus de negocis. En una cantonada, Aminata i Mami cuinen Fataya, una espècie d'empanades amb carn, tomàquet i ou. Una la pasta i les posa a la paella i l'altra les posa en un con de paper per a vendre-les. Són barates, uns 150 Francs CFA, una espècie d'opció fast food a la senegalesa. Al seu costat, una altra dona més gran ven mànecs. Unes altres es passegen pels carrers amb un plat al cap replet de bosses de plàstic amb aigua dins, que les multituds de gent i cotxes compren per amainar la xafogor vergonyosa de la temporada de pluges. Una de les dones, també major, que ven peix al mercat, ens diu mirant al buit, mentre usa un pal típic per a rentar-se les dents: “Si poguéssim totes, ens aniríem també, però no podem, hem de quedar-nos per a cuidar a la família.” És comú que elles hagin d'esperar l'aprovació del seu marit des d'Europa per a reunir-se amb ell. “Si ell aconsegueix els papers i em pot dur amb ell, sí que marxaria, però és ell qui ho decidirà, si vaig o em quedo, així és la tradició senegalesa,” explica Siga des del seu lloc, “a més anar en pirogue és molt perillós, jo no tinc la sang freda de ficar-me en una barca plena d'homes, durant dies navegant".
Entre les cantonades de Saly Portudal, un barri de la perifèria de Mbour, ens trobem amb un pati on un grup d'unes vint dones se seu en cercle. Porten vestits tradicionals, de colors virolats però ben combinats, i els seus turbants. Estan alegres, parlen alçant la veu en la seva llengua materna, en wolof, i riuen a riallades. Avui, a Fary, li toca dur els cacauets i preparar el te. És la més extravertida del grup i explica una broma després d'una altra mentre barreja el te de tassa en tassa, a consciència, durant una mitja hora. Seynabou, amb el seu turbant rosa fúcsia, passa llista. “Sóc la directora del grup, em van triar per assemblea, això significa que passo llesta i faig el recompte dels diners, però no prenc sola cap decisió”, ens aclareix. Com elles, dones de tot el país es reuneixen en els seus barris amb familiars i veïnes una vegada per setmana per a realitzar la tontin, un grup d'estalvi organitzat per i per a les dones. Mentre xerren, cadascuna aporta el preu establert, entre 500 i 1.000 francs CFA. Seynabou apunta acuradament en una llibreta l'aportació de cadascuna i, una vegada al mes, es lliura rotativament els diners estalviats a una de les miembras del grup, que podrà comprar-se alguna cosa que li faci falta a la família o invertir en un nou negoci. “És com un préstec del banc, però sense interessos, la qual cosa reps un mes el retornes a poc a poc els següents,” ens expliquen.
Com el tontin, existeixen moltes estratègies similars. “Nosaltres ens reunim també els dilluns, aquest dia portem una mica de diners per a estalviar-lo per a la Tabaski” la festa del xai, la celebració més important del país, en la qual han de comprar menjar i vestits per a tota la família.
“Això ens ajuda molt, sinó no podríem celebrar la festa com cal, a més sempre acabem ballant, per a treure l'estrès!” ens explica Seynabou amb to alegra.
Malgrat l'antiguitat d'aquestes estratègies d'estalvi, la crisi econòmica del país ha fet que moltes dones ja no tinguin ni per a aportar aquests 500 francs, veient-se obligades a dissoldre el seu tontin. “Fa tres anys que ja no ho fem, el que guanyo ho gasto cada dia, hem de prioritzar el menjar, l'escola, els nens…” discuteixen al mercat. En 2020 s'estimava que 767.000 persones al Senegal es trobaven en “situació de crisi alimentària”, segons un informe del programa d'aliments de les Nacions Unides. La pandèmia de COVID-19 no ha fet més que agreujar la situació.
Un dia de descans
El diumenge, Ndeye ens convida a menjar a casa seva, porta tot el matí preparant el típic Thieboudienne, una recepta d'arròs amb peix i verdures. Col·loca l'enorme plat en el centre de l'habitació i tota la família se senti en el sòl per a menjar. Després les dones més joves s'aixequen per a rentar els plats i coberts. Ara sí, deixen descansar a Ndeye, que s'adorm en un sofà, prop del ventilador. El diumenge és el seu únic dia de descans, però al cap d'unes hores es prepara per a marxar-se. “Haig de tornar al port, haig de parlar amb els pescadors per a assegurar el peix de demà.” L'acompanyem i, durant el camí, reflexiona; “Abans tot era més fàcil, perquè Bava ajudava, portava alguna cosa a casa cada dia, ara només treballo jo, i és més dur, si jo no vaig al port no tenim què menjar… Jo abans venia mànecs davant de casa, unes hores cada dia, però quan es va anar vaig haver de començar a treballar més, i em vaig anar al port”.
Declaracions similars es repeteixen a diferents zones del país. En Saloum, Awa compte que quan el seu marit es va anar va haver de començar a vendre cacauets i entrepans per les escoles per a poder pagar l'educació dels seus fills. A Dakar, Sokhna explica que les dones tenen més experiència i coneixement que els seus fills i per això decideixen anar a la platja i al port a treballar, “tenim més confiança amb els pescadors i ens poden fer un preu millor.” A més, enmig de les seves llargues jornades, moltes coincideixen que han de buscar temps per a deixar el menjar preparat del dia, moltes s'aixequen a les 5 del matí per a fer-ho.
Abdou Aziz Seck és president dels actors comunitaris de la comuna de Path Toi, a Dakar. Aquesta figura té el rol de comprendre les necessitats socials i sanitàries de les comunitats per a traslladar-les als polítics de cada zona. Aziz s'especialitza en les necessitats sanitàries de les dones i la prevenció de la violència que sofreixen. “Hem constatat que dins dels matrimonis no es comparteixen les tasques domèstiques. Hem separat homes i dones i els hem fet apuntar les tasques que realitzaven del matí a la nit. Bàsicament, els homes no feien res i les dones tot” declara, mentre la seva dona prepara l'arròs i escolta des de lluny l'entrevista
De la mateixa forma que les dones han trobat formes per a organitzar-se econòmicament, en comunitat, també ho fan amb les tasques reproductives. “A Àfrica, totes som mares i germanes. Al meu fill l'han criat les meves germanes i les meves veïnes, ell les deia mare tant a elles com a mi, sempre és així.” ens explica Soda des de Gran Canària, enyorant aquest sentit de sororitat, “aquí ni les teves veïnes de davant et saluden.” La criança en comunitat permet que una dona vagi a treballar tot el dia, mentre les altres es queden encarregant-se de la casa, dels nens i els grans. Aquesta mateixa companyia és la que les ajuda també a suportar els moments d'estrès i ansietat. Entre dones comparteixen el dolor d'haver perdut al seu marit o el seu fill, de trobar-los a faltar, de patir per ells.
Ndeye porta temps sense dormir bé, “quan el meu fill va marxar no podia deixar de pensar en ell, en com estava, si estava viu… vaig sentir molt de dolor… Encara em dormiré cada nit pensant en Bava. Jo vaig intentar convèncer-ho que no marxés…. Però no em va escoltar…” Darrere de la història més visible de la migració existeix una altra gairebé igual de dolorosa, la de totes aquestes mares, esposes, filles o germanes que decideixen seguir allà; donant tota la seva energia a les seves famílies, un heroisme silenciós que suposa una part essencial de la complexitat de les migracions.
Publicat originalment a Diari Ara (versión en catalán)
