Amb l’entrada en vigor de la Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual (coneguda com la llei del ‘Només sí és sí’), la mutilació genital femenina es comença a considerar oficialment com una violència sexual i de gènere, així com el matrimoni forçat, l’assetjament amb connotació sexual i la tracta amb finalitats d’explotació sexual. La prevenció, protecció, formació, assistència integral i la reparació són essencials per acompanyar a les dones víctimes d’aquestes violències.
Així ho demanden les dones participants del Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF), celebrat a Madrid el passat 15 i 16 de novembre. “La mutilació genital femenina ve acompanyada de moltes altres violències, i és la gran desconeguda. En les violències de gènere no serveixen genèrics, fan falta tots els detalls”, comença una de les participants. Aquesta trobada és un espai de diàleg i d’intercanvi per al desenvolupament d’itineraris que comptin amb protocols que no revicitimizin a les dones que han sofert o sofreixen violència sexual, i per a garantir una atenció integral quan es requereixi. Es reuneixen dones migrants i entitats de Catalunya, Madrid, el País Basc, Aragó i València. Coincideixen en denunciar la desprotecció de les dones que han sofert la MGF i la necessitat de desvictimitzar-les; en la importància de garantir una atenció integral i promoure el paper de les mediadores culturals; i també manifesten la necessitat de formar al personal sanitari entorn les mutilacions genitals femenines per a prevenir múltiples violències més.
Segons dades d’ Amnistia Internacional, la MGF afecta a 200 milions de dones i nenes arreu del món, i quatre milions més de nenes estan en risc de sofrir-la. Aquesta pràctica és una expressió de violència de gènere i sexual que s’estén a 29 països de tot el món, tot i que on més es concentra és a l’Àfrica subsahariana, seguit de països de l’Orient Mitjà, Àsia, Llatinoamèrica i també Europa. En el cas africà, UNICEF recollia el 2020 que els sis països amb una prevalença de casos de MGF més elevats són Somàlia (98%), Guinea (95%), Djibouti (94%), Mali (89%), Egipte (87%) i Sudan (87%). Cal destacar que no totes les comunitats que habiten aquests països practiquen la MGF, i que els que la practiquen tampoc ho fan de la mateixa manera.
Atenció integral en els casos de MGF
“L’atenció que s’ha de garantir a les dones que han sofert la MGF ha de ser integral: això significa que ha de tenir un enfocament de drets humans, interseccional, amb atenció individualitzada a cada dona i adaptada a les necessitats de la salut holística, és a dir, amb atenció física, psicològica, emocional i econòmica”, reclamen les participants de la trobada. Les mutilacions genitals femenines comporten greus implicacions sanitàries i psicosocials: posen en risc la seva integritat física i psicològica, a més de violar els seus drets com a dones i nenes. Comporten des d’hemorràgies prolongades, infeccions, dolor intens durant el cicle, infertilitat, la negació del plaer sexual i fins i tot la mort. A més, pot augmentar el risc de transmissió del VIH.
El primer informe d’avaluació de l’aplicació d’Espanya del Conveni d’Istanbul, realitzat pel Grup d'Experts en Acció contra la Violència contra les Dones i la Violència Domèstica (GREVIO) del Consell d’Europa, apunta la seva preocupació per la concentració d’esforços en la violència en el si de la parella i no tant en altres formes de violència, en particular la violència sexual, com són el matrimoni forçat i la mutilació genital femenina, qüestions que la llei de la Llibertat Sexual sí que recull.
En concret, el GREVIO identifica una sèrie de qüestions que requereixen acció urgent, com ara enfortir les mesures per a prevenir i combatre la violència que afecta les dones exposades a discriminació interseccional. Pretén complir les obligacions globals en matèria de protecció dels drets humans de les dones, les nenes i els nens enfront de les violències sexuals, integrant-se també en la política exterior espanyola. I també, seguint el mandat de l’article 9.2 de la Constitució, pretén remoure els obstacles per a la prevenció d’aquestes violències, així com per a garantir una resposta adequada, integral i coordinada que proporcioni atenció, protecció, justícia i reparació a les víctimes.
Tot i així, és important estudiar cada cas de manera individualitzada, per a entendre i aplicar els protocols adequats segons les necessitats de cada dona i la seva situació de vulnerabilitat. Nerea Sancho, membre de la Unión Nacional de Asociaciones Familiares (UNAF), expressa la voluntat i finalitat de la Red per a generar itineraris que ajudin a l’administració i als serveis públics a “no caure en la revictimització i la improvisació”, ja que en molts casos pot haver-hi dones que no requereixin d’una atenció integral, i en molts altres casos que sí, perquè “avui dia tot es redueix a la cremada i la cicatriu, no hi ha una atenció integral real”, matisa.
Una pràctica que va evidenciar el doctor i coordinador de l’àrea de ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona durant el fòrum ‘La veu de les dones africanes contra la violència de gènere’, organitzat per Ahcama i celebrat a Barcelona a finals del mes d’octubre.
Va explicar que el protocol d’atenció integral a les dones que han sofert la MGF es desenvolupa durant un sol dia. Un temps insuficient, segons Médicos del Mundoja que és impossible prestar atenció completa en tan poc temps i complir el que significa la paraula integral: atenció mèdica, física, psíquica, emocional i social. Totes les participants posen en rellevància la necessitat de formar als professionals sanitaris específicament sobre mutilacions genitals, per a evitar revictimitzacions i assegurar les voluntats i necessitats de cada dona.
Tenir referents comunitàries
L’atenció integral està directament relacionada amb una atenció individualitzada amb la dona que ha sofert la MGF i/o altres violències de gènere, i per això és necessària la prevenció i detecció de les dones que l’han sofert. Les diferents associacions de l’estat que treballen en aquest camp, com per exemple Ahcama, Legki Yakaru – Associació de Dones subsaharianes, Asociación Karibu, Asociación de Mujeres de Guinea de Madrid o la Fundació Wassu-UAB, coincideixen en la necessitat de tenir referents comunitàries per a poder acostar-se a les dones vulnerabilitzades. Tot i així, en molts casos les referents són voluntàries, i denuncien una clara falta de recursos econòmics per a atendre els casos. “Si nosaltres i les nostres associacions són espais de referència, i som les responsables de derivar les dones a una atenció integral, llavors és necessari que comptem amb recursos econòmics, i que estigui pressupostat per l’administració”, puntualitza l’Aissa, membre d’Ahcama. Legki Yakaru – Associació de Dones subsaharianes, per la seva part, atribueix la falta de recursos a un racisme institucional imperant: “Si la mutilació genital femenina depengués de les subvencions, llavors no faríem res. Les demanes a l’inici de l’any i te les donen a finals d’any, si és que te les donen. És un treball purament militant.”
El paper de les mediadores interculturals
L' article 22 de la llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual especifica la labor i responsabilitat per part de les administracions públiques per a establir protocols d’actuació que permetin la detecció i atenció de casos de mutilació genital femenina i de matrimoni forçat, per això es procurarà, apunta, la formació específica necessària per a l’especialització professional, podent incloure’s accions específiques en el marc de la cooperació internacional al desenvolupament.
La mediació intercultural és un element clau per a la inclusió i l’accés a la informació de les persones migrants. A Espanya, es tracta d’un fenomen bastant recent, que no està del tot definit ni professionalitzat, tal com denuncien investigadors i entitats, encara que segons el Reial decret 638/2000, va quedar reconeguda pel Ministeri d’Interior. A efectes pràctics, la mediació intercultural sol estar relacionada amb l’àmbit de treball social, i les poques opcions formatives s’han dut a terme per organitzacions, i a la voluntat d’algun departament de serveis socials d’ajuntaments. La mediació intercultural implica la interpretació i facilitació del llenguatge, els codis comunicatius i el sistema de valors entre dues parts culturalment diferents que es vulguin i/o hagin de comunicar.
A la trobada de la Red, es posa en valor el paper de les dones mediadores africanes com a facilitadores entre les dones migrants i professionals de serveis públics, així com receptores d’informació dins de la comunitat. Encara que denuncien la falta de reconeixement i fins i tot, a vegades, rebuig: “Sol passar que ens trobem a la consulta d’un metge, perquè la dona que ha de ser atesa ens ho ha sol·licitat, i hem de discutir amb el metge perquè ens deixi estar a la consulta. No sabem si per motius intencionats o per la falta de reconeixement.”
Així ho confirma la investigadora i filòloga de la Universitat Alcalá de Henares de Madrid, Carmen Valero Garcés: “Una responsabilitat que va a càrrec d’iniciatives individuals, amb poc suport estatal, escassa remuneració, falta de formació i de coordinació, així com d’ètics estandarditzats.”
“Una responsabilitat que va a càrrec d'iniciatives individuals, amb poc suport estatal, escassa remuneració, falta de formació i de coordinació, així com d'ètics estandarditzats.”
Certificació MGF, què suposaria?
El tercer eix que es debat a la trobada de la Red és la possibilitat de disposar d’una certificació mèdica MGF. Podria tenir un impacte directe en la facilitació del tràmit per a aconseguir l’asil, per exemple, així com també es reconeixeria una vegada més com una violència masclista i sexual. Les dones que han sofert la MGF no tenen per què denunciar, però l’han sofert igualment, amb el que si es disposés d’aquest certificat mèdic es podrien evitar altres violències afegides i facilitar processos burocràtics i d’estrangeria. Tot i així, manifesten la importància d’acompanyar la certificació mèdica amb un informe psicosocial de cada cas, per a garantir que sempre es compleixi un procés integral i individualitzat de cada dona.
També cal destacar la importància de disposar d’unitats de referència a cada Comunitat Autònoma, liderades per entitats i persones especialitzades en la matèria. Fins al moment, no existeix una homogeneïtat de treball i protocol en aquests casos entre les diferents CCAA, i tampoc que garanteixi una atenció integral. L’ estudi realitzat el 2020 sobre la mutilació genital femenina a Espanya per la Fundació Wassu-UAB, assenyalava el següent: “El Protocol comú per a l’actuació sanitària davant la MGF guia als professionals de la salut en la detecció, tractament i prevenció de la pràctica. El fet que aquest protocol només se centri en l’atenció mèdica no garanteix un enfocament integral del problema. A més, donada l’estructura política d’Espanya, existeix una falta d’homogeneïtat de polítiques i serveis públics entre les Comunitats Autònomes en matèria de prevenció, protecció i enjudiciament de casos de MGF”.
“És necessari fer incidència en tots els estrats, de macro a micro: des del nivell estatal, fins a les Comunitats Autònomes, municipis, professionals i les dones afectades”, afegeixen. L’acompanyament requereix un enfocament de gènere, comunitari. Sense estigmatitzacions, sense racisme, sense revictimització, que les dones afectades siguin la veu activa i protagonista, més enllà del 6 de febrer.
Publicat originalment a Catalunya Plural
