Les històries de la Hanan Salman i el Mohammad Blady estan marcades per múltiples lluites des que tenen memòria. Els dos són de Tulkarem, una ciutat situada al nord-oest de Cisjordània, Palestina, fronterera amb el mur construït per l'estat d'Israel que separa els territoris ocupats dels cisjordans. Sempre vinculats a les lluites socials, actualment ella és la directora de l'organització Palestinian Women Developing Center (PWDC); i ell és el secretari general de la Nova Federació Palestina de Sindicats (The Palestine New Federation of Trade Unions).
El despatx de a Hanan, a la seu de PWDC a Tulkarem, està replet de llibres, carpetes i arxivadors plens, i decoracions que recorden que Palestina continua resistint. Ella i el Mohammad, el seu marit, treballen junts per garantir els drets dels treballadors, i sobretot, de les treballadores, en un context d'ocupació.
Lluites compartides
“El meu pare va morir quan la meva mare encara estava embarassada de mi, el 1967. Ella sola va haver de tirar endavant i mantenir a tota la família, érem molt pobres”, comença el Mohammad. Explica que va començar a treballar amb sindicats i comitès de treballadors des de molt jove, a principis dels 80. Col·laborava amb l'Organització Comunista Palestina, en comitès de treballadors voluntaris i en contra de l'ocupació. “Haver viscut les injustícies que afecten les dones treballadores des de tan petit m'ha marcat molt, i més en el context palestí. Sentia que trobava la meva identitat mentre treballava amb els sindicats”, segueix.
El pare de la Hanan era pastor, i va ser una de les primeres persones a formar sindicats de treballadors a Tulkarem. “Ell em va ensenyar la importància de lluitar pels nostres drets i pels drets dels qui ens envolten, així que des de molt jove que participo dels moviments polítics i socials a Palestina. Primer, vaig ser membre de la Unió d'Estudiants en la universitat, i també vaig ser membre del Comitè de Dones per al Treball (Women’s Committee for Work) i d'altres comitès que treballaven pels drets de les dones i la seva participació a la societat”. La Hanan va estudiar el batxillerat a Tulkarem, i després va estudiar Administració d'Empreses a la Universitat de Nablus.
Es van comprometre el 1986, i van tenir el seu primer fill a principis de la Primera Intifada, el 1987, poc després de graduar-se de la universitat. Participaven junts com a voluntaris en activitats als camps de persones refugiades de Palestina, i així és com es van conèixer. Quan va començar la Primera Intifada, el Mohammad participava amb els joves estudiants de l'època en els enfrontaments contra l'ocupació. Arran d'això, va estar fins a dos anys a la presó. “Em vaig quedar sola amb el nostre primer fill, que només tenia 10 mesos en aquell moment. Va ser una època molt difícil per mi: no tenia cap ajuda econòmica i el meu marit estava a la presó. Tenia el suport de la meva mare i de la mare del Mohammad, però jo també volia manifestar-me contra l'ocupació”, explica la Hanan. “Recordo especialment un dia que em vaig unir a una protesta que passava per davant de casa nostra. Va acabar amb enfrontaments i trets davant de casa”.
Organitzar-se contra les violències masclistes
“Mentre el Mohammad estava a la presó, vaig començar a treballar a la cafeteria d'una escola. Preparava falàfel i entrepans per a l'alumnat. Aquests ingressos em van ajudar a tirar endavant amb la família i el nostre fill, i també per acabar de construir la casa on havíem de viure amb el meu marit”, recorda la Hanan. Després d'això i encara durant la Primera Intifada, va seguir activament vinculada als comitès de dones: treballaven per garantir una educació gratuïta per als infants i acompanyar les dones que patien violències masclistes. “Totes les dones del món necessitem lluitar contra la violència de gènere, lluitar per la igualtat i pels nostres drets”, denúncia.
El 2002 va ser l'any d'inici de la construcció del mur imposat per l'estat d'Israel. Amnistia Internacional recull que la seva construcció vulnera el dret internacional, a més de ser il·legal. Va comportar la destrucció arbitrària de cases i propietats palestines, i va contribuir i contribueix a cometre greus violacions de drets humans, com el dret a un habitatge, a una feina i a una vida digna.
Amb això, un grup de dones de Tulkarem i Qalqilya, entre les quals hi havia la Hanan, van formar Women Against Wall, el primer moviment de campanya en contra de l'impacte del mur i la repercussió que tenia sobre les dones. “Vam ser el primer moviment de dones que feia costat a les dones afectades per la construcció del mur: els israelians van confiscar totes les terres frontereres al mur, i les agricultores, les que treballaven la terra, es van quedar sense res. Van venir a visitar-nos organitzacions de dones de tot el món, com Women in Black”. Després d'això, també el 2002, van decidir formar Palestinian Women Developing Center (PWDC, Centre de Desenvolupament de Dones Palestines).
El principal objectiu de PWDC és empoderar a les dones en tots els àmbits: polític, econòmic i social, perquè aconsegueixin rols de lideratge en els seus entorns i a la societat. Des de fa 20 anys que impulsen tallers i cursos de formació laboral per a afavorir la seva independència.
“Moltes de les dones han començat els seus propis projectes, s'han associat i han format cooperatives. Treballem amb dones de Tulkarem, Qalqilya i de pobles petits propers bastant tradicionals. Volem conscienciar-les sobre els seus drets i la importància d'exercir-los. Hem complert molts objectius, i arran dels projectes, moltes dones s'han empoderat i han canviat els seus rols a la societat. Però encara falta arribar a molts més llocs i continuar treballant per estar més presents en tots els aspectes de la societat palestina”, explica la Hanan. Destaca, també, que després de la pandèmia del Covid-19 hi ha hagut un aumento de violències masclistes contra les dones, i que cal combatre-ho. Actualment, una de les entitats amb les quals treballen és l' Associació Catalana per la Pau, en projectes centrats contra la violència de gènere.
En l'àmbit laboral, busquen erradicar la pressió psicològica que reben moltes dones que treballen en sindicats. Donada la seva trajectòria sindicalista, el Mohammad assegura que les dones palestines s'enfronten a molts més problemes a la feina que els homes, com en temes d'assetjament laboral. Fins fa pocs anys, a les dones només se'ls permetia treballar en l'àmbit privat, dins de casa.
Un sindicalisme palestí amb història
“El 1920, un grup de jueus que van venir a Palestina van fundar el sindicat Histadrut. Lluitaven pels drets laborals i els drets dels treballadors. Quan els àrabs van voler formar part d'aquest sindicat, els jueus israelians que en formaven part ho van rebutjar. Amb això, els palestins van fundar el seu primer sindicat el 1925, que es va dir Arab Worker Society”, explica el Mohammad. Malgrat aquest començament, remarca que ha tingut companys de militància israelianes que també han lluitat per la llibertat de Palestina i els drets (laborals) de la seva gent.
Més endavant, l'any 1947, destaca una vaga que va tenir molta repercussió arreu del territori. Explica que va ser una vaga de treballadors palestins en solidaritat amb els treballadors d'una refineria de petroli de l'Iraq, que estaven llavors en vaga, i totes dues refineries tenien relació. La vaga a Palestina es va fer a la refineria de petroli de Haifa, actualment a Israel, i la va liderar la Lliga d'Alliberament Nacional de Palestina, un partit comunista de llavors que treballava de la mà dels sindicats.
Des del 1973 que el sindicat general de treballadors de Palestina va admetre a l'Organització d'Alliberament de Palestina (OLP) entre les seves forces de suport. L'any següent, l'OLP, una coalició de moviments polítics i paramilitars creada pel Consell Nacional Palestí, va ser declarada com l'única representant legítima de Palestina a tot el món. “Va ser durant una convenció a Rabat. El sindicat general, que ja tenia relació amb l'OLP, va ajudar al fet que es declarés com a representant legal de Palestina”, assegura el Mohammad.
També destaca dues vagues de treballadors el 2010, i que van ser molt exitoses: la primera va durar un mes, i la segona uns sis mesos. Van aconseguir establir que el sou mínim per dia dels treballadors fos de 150 shekels (aproximadament 40€). Passats uns anys de les vagues i a conseqüència de conflictes interns dins dels sindicats, el 2013 es va fundar un altre sindicat: la Nova Federació Palestina de Sindicats (The Palestine New Federation of Trade Unions). Aquesta nova unió la integren desenes de grups repartits per tot Cisjordània i milers de treballadors, i és la que continua activa a l'actualitat. “Dins del Nou Sindicat s'ha creat un departament específic que s'ocupa dels drets de les dones palestines i treballadores. Volem lluitar per les seves necessitats i acabar amb les violències per raó de gènere en els entorns laborals”, subratlla el Mohammad.
Treballar sota l'ocupació
“En el context palestí, la importància de tenir un sindicat no és només per una qüestió d'identitat contra l'ocupació, sinó també per lluitar contra els patrons que s'aprofiten de la gent treballadora. Aquí, la majoria de caps són israelians: la major part de palestins treballen per a jueus israelians”, expressa el Mohammad. A Cisjordània, al voltant del 30% de les persones treballadores no tenen garantit un salari mínim, i la meitat d'aquest percentatge són dones. “No podem lluitar en contra d'això si no comptem amb l'altra meitat de la societat: les dones. Necessitem treballar junts per tenir una societat més justa i aconseguir el nostre alliberament. Necessitem que les dones també tinguin tots els drets garantits, tant socials, com a polítics i econòmics”, afegeix.
Els dos lamenten, però, que les condicions laborals solen ser sempre pitjors per a les dones. “A la nostra societat hi ha molts problemes que impedeixen a les dones tenir un estatus laboral més alt. El patriarcat, l'estatus familiar, la situació política, la violència de gènere…”. La Hanan afegeix que, a Palestina, les dones generalment treballen en tots els àmbits laborals, excepte en els oficis que requereixen de certa condició física. Explica que les feines com la construcció, per exemple, estan del tot masculinitzades, i que no s'ha deixat cabuda a les dones.
El sindicat del Mohammad i PWDC, sota la direcció de la Hanan, treballen junts per a revertir aquestes situacions. Expliquen que ofereixen assessories en temes de males praxis en l'àmbit laboral, abusos o discriminacions per raó de gènere. “Volem que dins del sindicat les dones tinguin un paper actiu i de lideratge. Hi ha cinc càrrecs de responsabilitat en la jerarquia de la Nova Federació Sindical de Palestina: dos d'aquests càrrecs són dones, i el 90% de persones treballadores a l'oficina del sindicat també ho són”.
El Mohammad fa una valoració molt positiva del treball conjunt amb PWDC fins al moment, malgrat les traves constants. “Crec que la feina que hem fet és exitosa. Fins ara hem aconseguit que es facin moltes manifestacions i hem generat un impacte que ha fet canviar lleis en relació amb els drets dels treballadors, i tenim un paper actiu a la societat, també pel que fa als drets de les dones. L'alliberament palestí sense moviments socials és impossible”. Tot i així, la Hanan afegeix que durant els 70 i 80, les dones solien participar més activament de la vida pública i de les manifestacions. “Hem d'aconseguir reactivar la seva participació i col·laborar totes per a empoderar-nos”.
“Tant des de PWDC com des del sindicat hem vist de primera mà l'impacte que tenen els tallers que oferim, i com canvien les vides de les dones que es poden i volen implicar. De moment només hem arribat a un nombre reduït de dones, i per això hem de seguir, per arribar a més dones i més pobles, i empoderar-nos en tots els aspectes de la vida”, conclou la Hanan.
Publicat originalment a El Salto
