Milions de persones filipines, la gran majoria dones, es veuen forçades a buscar el seu futur a l'exterior, aportant com a treballadores migrants sense drets remeses fonamentals per a l'estabilitat econòmica del país
Filipines
Més enllà de les platges inacabables i de la naturalesa abundant que caracteritza Filipines, la seva població fa dècades que està organitzada i en peu de lluita per canviar el rumb del país i defensar els seus drets.
Filipines fa més de 50 anys que viu sota una guerra civil: un conflicte entre els governs del país i el Nou Exèrcit del Poble (New People’s Army, NPA), el braç armat del Partit Comunista de Filipines. Iniciada el 1969, aquesta rebel·lió comunista és una de les insurreccions més antigues d'Àsia. Segons dades de Crisis Group, en el conflicte ja han mort unes 40.000 persones, comptant guerrillers, soldats i població civil. A l'actualitat, majoritàriament es concentra a l'illa de Mindanao, al sud del país.
L'arrel d'aquest conflicte neix d'un malestar històric: la distribució desigual de la terra. “La cultura instaurada encara és feudal, especialment entre la pagesia: les terres són de molt pocs propietaris i tots treballem per a ells”, apunta Zen Soriano en una conversa al menjador de casa seva, a Quezon City, Metro Manila. Soriano és la coordinadora general de AMIHAN, la Federació Nacional de Dones Pageses de Filipines, que agrupa i organitza a les dones dedicades al sector primari en totes les illes. “Aquesta és l'arrel més profunda de la nostra pobresa, amb tot el que això comporta”.
Filipinas és un país eminentement rural: aproximadament el 65% de la població és originària de zones pageses, “i les persones dedicades a l'agricultura, la ramaderia o la pesca són les més pobres de tot el país. Diem que som els productors de l'alimentació, però també els que passem gana”, diu Soriano amb ironia.
La distribució desigual de la terra, sumat a la pobresa estesa, la persecució de la societat civil, la falta d'oportunitats laborals i les males praxis dels diferents governs al llarg de les últimes dècades —també fruit del passat colonial—, fa que milers de persones cada any es vegin obligades a deixar Filipines i anar-se'n a treballar a l'estranger, moltes vegades en situacions d'explotació, extorsió o convertint-se en víctimes de tràfic. De fet, Filipines depèn de la migració internacional com a motor econòmic i font d'ocupació: es calcula que 10 milions de persones migrants filipines viuen en més de 200 països, moltes en situació temporal i irregular.
Es calcula que 10 milions de persones migrants filipines viuen en més de 200 països, moltes en situació temporal i irregular
Una mirada enrere
La complexa situació que preval al país asiàtic és una combinació de diversos factors. Filipines va ser una colònia espanyola durant més de 300 anys, i immediatament després, els Estats Units van prendre el control de les illes. Des de llavors, el país americà ha exercit una dominació sobre Filipines en termes polítics, econòmics, militars, lingüístics i culturals. A més, el llegat de les estructures de poder colonials sol propiciar règims autoritaris i corruptes, que produeixen desigualtats socials i pobresa endèmica, i en aquest pla és en el qual treballen centenars d'organitzacions socials filipines.
Per entendre l'actualitat del país, també cal destacar la dictadura de Ferdinand Marcos durant 21 anys (1965-1986). El 1974 va imposar la llei marcial: totes les ordres del govern provenien del president, ja que el Congrés, el Senat i tots els Tribunals van ser abolits; i totes les persones de la societat civil que eren crítiques amb el govern eren perseguides. Més de 100.000 persones van ser assassinades, segrestades, torturades i empresonades; però mai va haver-hi responsabilitats per les violacions de drets humans durant la llei marcial. Les seqüeles de la dictadura de Marcos es veuen reflectides en les polítiques de tots els governs posteriors, inclosos els últims: tant el de Rodrigo Duterte (2016-2022), com l'actual, presidit per Ferdinand Marcos Jr, fill de l'ex dictador.
Duterte és conegut per la seva ‘guerra contra les drogues’ i per impulsar el red-tagging —l'etiquetatge de vermell—, una pràctica que consisteix a assenyalar i acusar públicament persones individuals i organitzacions socials de pertànyer a un grup rebel, sense tenir cap prova d'això o amb proves fabricades. Sota la llei antiterrorista de 2020 que va aprovar Duterte durant la pandèmia i sense debat parlamentari, es permet catalogar de ‘terrorista’ qualsevol protesta contra l'Estat, amb el que es va institucionalitzar la persecució de qualsevol dissidència, de les poblacions empobrides i vulnerabilizadas, i també de qui les defensen: pagesia, poblacions indígenes, activistes, periodistes, advocats, professors, estudiants… Les persones i organitzacions red-tagged, que són milers arreu del país, són perseguides, víctimes de desaparicions forçades, de detencions il·legals, d'empresonaments per motius polítics i d'assassinats extrajudicials. Segons dades de Karapatan, l'organització filipina de referència de defensa dels drets humans, al llarg del mandat de Duterte es van registrar, almenys, 25.000 assassinats extrajudicials. La Cort Penal Internacional està investigant el govern de Duterte per suposadament cometre crims de lesa humanitat.
Des del 2022, el govern filipí està presidit per Marcos Jr i Sara Duterte; fill del dictador Ferdinand Marcos i filla de Rodrigo Duterte, respectivament. Les dinàmiques polítiques de Marcos Jr respecte a l'anterior president són les mateixes: el 2023, Amnistia Internacional va criticar que, sota l'administració de Marcos, segueix igualment la pràctica del red-tagging per part d'agències governamentals i grups progovernamentals contra defensors dels drets humans, activistes i altres col·lectius. “L'única diferència és que ara es judicialitzen més els casos, però la persecució és la mateixa”, explica Zen Soriano, l'organització de la qual, AMIHAN, té l'etiqueta vermella. ‘Judicialitzar els casos’ es tradueix en la tendència a la persecució mitjançant processos judicials fabricats.
Les zones rurals, les més colpejades
Crisis Group assenyala que la majoria de comunitats afectades per la violència són rurals i pobres. És habitual que un elevat número de població rural hagi de desplaçar-se forçosament a les ciutats, com a suma de la pobresa endèmica, la violència i el red-tagging: “la majoria de les nostres líders pageses estan empresonades”, denuncia Soriano.
La Mabel és de Gumaca, un municipi filipí de tradició rural situat a la regió de Calabarzon, a la província de Quezon —a set hores per carretera de Manila, aproximadament—. Cada matí, la Mabel surt a pescar: el peix que aconsegueix és per al consum propi o per vendre als seus veïns.
La població de Gumaca es dedica, generalment, a l'agricultura, la ramaderia i la pesca; i qui no, treballa per oferir serveis bàsics al veïnat. “Vivim al dia i no podem visualitzar-nos més enllà. És pel que molta gent decideix anar-se'n”, explica. “I a això, se sumen les violències de gènere. Quan una família té deutes amb el seu tinent, ells usen això per a exigir ‘favors sexuals’ a les dones. És molt comú que passi, però ningú parla d'això per vergonya. És un secret a veus”.
“Els mitjans de comunicació generalistes no paren esment a les realitats rurals, i hi ha molta desesperança. Lluitem per la reforma de la terra, la seguretat alimentària, els drets de les poblacions indígenes, de les dones…hi ha molta feina per fer”, afegeix Zen Soriano.
Institucionalitzar les migracions
“Una de les polítiques del govern de Filipines és el programa d'exportació laboral: el govern no està creant treball perquè el seu objectiu és exportar treballadors. No vol exportar productes, sinó la mà d'obra”, destaca Emer Delina, coordinadora de l'organització Migrante Philippines, també red-tagged.
Segons les dades recollides de l' Organització Internacional per les Migracions, durant el 2023 les remeses de diners que van enviar les persones migrants de Filipines al país van ser de 40 mil milions de dòlars —l'equivalent a més del 9% del PIB nacional—, una xifra rècord que col·loca Filipines com el quart país major receptor de remeses del món. Segons les dades del govern filipí, el 2024 hi havia més de 10 milions de filipins a l'exterior, per la qual cosa el país és una important font d'origen de mà d'obra.
“El govern filipí guanya molts diners per l'exportació de treballadors. Té acords amb governs d'altres països, sobretot de l'Orient Mitjà i del Golf -com l'Aràbia Saudita, Dubai, Qatar o el Líban-, per a enviar mà d'obra barata. Si la gent se'n va és perquè el govern l'està forçant”, explica Emer Delina a la seu de Migrante Philippines, a Quezon City.
Jihad Navarro, assistent legal de la mateixa organització, explica que la migració filipina es caracteritza per una gran proporció de treballadores: al voltant del 60% de treballadors filipins a l'estranger són dones. “El problema és que quan estan a altres països, no tenen cap protecció. La majoria de dones que se'n van a l'Orient Mitjà treballen com a treballadores domèstiques. L'ocupador les compra, i tenim documentats moltíssims casos d'agressions sexuals, violència física i psicològica, xantatges i fins i tot assassinats. Òbviament el govern ho sap, però en lloc de protegir-les d'aquestes situacions, posa esforços a forçar les migracions”. L'Emer Delina segueix: “tot i que ve de lluny, aquesta situació ha augmentat des del govern de Duterte, i segueix ara amb Marcos Jr”.
"Des de Migrante Philippines no estem en contra que les persones migrin com a treballadores. Sí que estem en contra de no poder trobar feina al nostre propi país"
El 1974, amb la dictadura de Marcos, es va crear la política d'exportació i desenvolupament de mà d'obra, per a regular i fomentar la migració de treballadors. 50 anys després, el govern de Duterte va crear el Departament de Treballadors Migrants (DMW en les seves sigles en anglès). Fins a la data, la feina a l'exterior es gestionava com a part de l'estratègia nacional d'ocupació; d'aquí ve que diverses agències de migració depenguin formalment del Departament de Treball i Ocupació. El sistema institucionalitzat de migració contribueix a aquesta facilitat per a trobar feina a l'estranger. “Hi ha agències de reclutament de persones que busquen feina que els ofereixen anar-se'n. Aquestes agències i el govern treballen junts. Recentment, el secretari del DMW va dir que ser migrant és el somni dels filipins”, explica la coordinadora Delina. En lugar de buscar cómo abordar las causas profundas del conflicto social, político y armado, la respuesta a la disfuncionalidad estructural es la institucionalización de la migración.
“Des de Migrante Philippines no estem en contra que les persones migrin com a treballadores, perquè com a organització no tenim la capacitat de donar-los feina al país. Si troben feina fora per ajudar a la seva família, estan en el seu dret d'anar-se'n. Sí que estem en contra de no poder trobar feina al nostre propi país”, expliquen. “Tractem de donar coneixement de tots els nostres drets, com exercir-los i com organitzar-se i mobilitzar-se. Treballem a les comunitats per explicar on trobar ajuda, on estan els consolats, les ambaixades, el funcionament dels lloguers, com buscar ajuda en cas de repatriacions… Mirem d'acompanyar a qui hagi d'anar-se'n”. L'Emer Delina matisa: “Si els donessin elecció, triarien quedar-se a Filipines al costat de les seves famílies. Filipines és un país molt ric, el problema és que les necessitats bàsiques dels habitants no estan cobertes”.
Reportatge publicat en col·laboració amb El Salto
