Al mateix temps que l'M23 consolida el seu control sobre l'est de la República Democràtica del Congo, un nou brot d'èbola s'estén en una regió marcada pels desplaçaments forçats, la violència sexual i el deteriorament dels serveis bàsics
A principis del 2025, la República Democràtica del Congo va ocupar alguns titulars —tampoc gaires— a causa de l'escalada de violència d'un conflicte que ja fa més de tres dècades que perdura: el grup armat M23 —Moviment 23 de Març, amb vincles històrics amb Ruanda— va prendre el control de les ciutats de Goma i Bukavu, les respectives capitals de les províncies de Kivu del Nord i Kivu del Sud, frontereres amb Uganda, Ruanda i Burundi. Tot i que sovint es posa el focus en l'M23, a la regió del Kivu hi operen més d'un centenar de grups armats. L'origen d'aquest conflicte rau en una complexa xarxa de factors. Entre aquests destaquen l'espoli de recursos minerals estratègics, com el cobalt i el coltan, així com les tensions relacionades amb la tinença de la terra o la reforma del sector de les forces de seguretat, entre altres motius.
Als desplaçaments forçats, la violència sexual contra dones i nenes com a arma de guerra, les limitacions de la mobilitat i l'empobriment de la població, s'hi afegeix un factor més: un nou brot actiu de l'èbolacausat per la soca Bundibugyo. Els casos es concentren principalment a la província d'Ituri, també a l'est del país, però ja s'han estès al Kivu del Nord i al Kivu del Sud, així com a Uganda, on s'han detectat casos vinculats epidemiològicament al brot congolès, tal com assenyala la Organització Mundial de la Salut (OMS). Fins a mitjans de juny, les autoritats congoleses han notificat 782 casos confirmats i 181 morts, però les xifres pugen cada dia.
La mateixa OMS va declarar el 17 de maig aquesta epidèmia ha estat declarada una Emergència de Salut Pública d'Importància Internacional (PHEIC, per les sigles en anglès), el nivell més alt d'alerta sanitària que pot emetre l'OMS en virtut del Reglament Sanitari Internacional. La mateixa organització ha advertit que la inseguretat, el conflicte armat i els desplaçaments dificulten la vigilància epidemiològica, el seguiment dels contactes i l'accés dels equips sanitaris a les zones afectades. Però, per a les persones que viuen al Kivu del Nord i al Kivu del Sud, la crisi sanitària no es pot entendre al marge del conflicte.
"La guerra i l'èbola són amenaces simultànies", afirma amb contundència Marie-Dolorose Masika, infermera i coordinadora de FEPSI (Femmes Engagées pour la Promotion de la Santé Intégrale, per les sigles en francès), és una organització amb seu a Butembo, una ciutat del Kivu del Nord. Fa més de vint anys que treballa amb dones supervivents de violència sexual i de gènere, persones desplaçades i comunitats afectades pel conflicte. Segons explica Marie-Dolorose Masika, els desplaçaments provocats per la violència afavoreixen la propagació de la malaltia i, alhora, exposen les persones desplaçades a noves formes d'explotació i abús. A més, FEPSI disposa del seu propi hospital, amb l'objectiu de garantir l'accés a una atenció sanitària de qualitat per a les persones en situació de vulnerabilitat en el context del conflicte.
"La guerra i l'èbola són amenaces simultànies", afirma amb contundència Marie-Dolorose Masika, infermera i coordinadora de FEPSI
La relació entre totes dues crisis també és evident per al doctor Espoir Fazili, metge congolès —de Goma, capital del Kivu del Nord—, resident actualment a Kampala, Uganda. «El conflicte armat provoca una reducció dràstica del personal sanitari, la destrucció o el tancament de nombroses infraestructures de salut i dificulta l'accés als medicaments i a l'atenció mèdica», explica. "Quan una epidèmia com l'èbola arriba a un sistema ja debilitat, tasques essencials com el seguiment dels contactes, l'aïllament dels casos o la vigilància epidemiològica esdevenen extremadament complexes".
Salut en conflicte
Les conseqüències de l'ocupació militar travessen tots els àmbits de la vida quotidiana. Segons Landry Maheshe, activista i defensor dels drets humans resident a Goma, moltes famílies han perdut les seves fonts d'ingressos a causa dels saquejos, el tancament de negocis i la suspensió dels salaris públics. Els bancs continuen tancats i l'activitat econòmica està profundament alterada. "A més, des que l'M23 va consolidar el seu control sobre la ciutat, la participació ciutadana s'ha reduït dràsticament i nombrosos activistes han hagut d'abandonar la regió o limitar les seves activitats", explica.
Per al doctor Fazili, les comunitats més empobrides són també les que afronten més barreres per accedir a la informació i a l'atenció sanitària durant una epidèmia. És a dir: el deteriorament econòmic té efectes directes sobre la salut. "Les desigualtats ja existien abans, però l'èbola les fa molt més visibles", explica. Quan una persona emmalalteix i ha de ser aïllada, l'economia familiar pot col·lapsar, fet que agreuja la inseguretat alimentària i la malnutrició. I la situació esdevé encara més complexa en un context de desplaçaments massius: les persones que fugen de la violència sovint ho fan sense informació suficient sobre els riscos sanitaris ni accés a mesures de prevenció. "Una persona malalta pot travessar diversos pobles o campaments abans de ser identificada", assenyala.
A Butembo, l'hospital de FEPSI ha reforçat els controls d'accés, els protocols d'higiene i els sistemes de detecció precoç. Tanmateix, la infermera Masika insisteix que la resposta sanitària no es pot desvincular del context social i polític. "La gestió dels moviments de població és pràcticament impossible en zones de guerra", assegura. A això s'hi afegeixen la convivència en espais massificats, la manca d'aigua i de sanejament, i la impossibilitat de mantenir mesures bàsiques de prevenció.
Landry Maheshe coincideix que el creixent aïllament de la regió —arran de la presa de Goma i Bukavu per part de l'M23— agreuja l'emergència. El tancament dels aeroports, les restriccions frontereres i les dificultats logístiques limiten l'arribada de subministraments i de personal sanitari. «La comunitat del Kivu es troba aïllada i abandonada», afirma. "La manca d'una tasca de sensibilització eficaç genera desconfiança no només envers les mesures epidemiològiques, sinó també envers les autoritats sanitàries, nomenades i gestionades pels rebels, que no han mostrat cap mena de pietat envers la comunitat congolesa des que van prendre el control de les zones".
Dones a la intersecció de les emergències
Si bé la guerra i l'epidèmia afecten tota la població, els seus impactes no es distribueixen de manera uniforme. En totes les converses, les dones apareixen de manera recurrent com les principals responsables de les cures, de la supervivència familiar i de les estratègies quotidianes per fer front a les crisis, però també com les qui suporten una càrrega desproporcionada de violència i exclusió.
"Les dones sovint es veuen obligades a prendre decisions impossibles", explica el doctor Fazili. "Han d'escollir entre respectar les mesures de prevenció o trobar la manera d'alimentar les seves famílies". Moltes han perdut la llar, els mitjans de vida o familiars propers, i continuen assumint la responsabilitat de tenir cura dels seus fills i filles en condicions extremadament precàries, assegura.
El deteriorament econòmic té efectes directes sobre la salut. "Les desigualtats ja existien abans, però l'èbola les fa molt més visibles", explica el doctor Fazili
Marie-Dolorose Masika observa aquesta realitat diàriament a l'hospital de FEPSI. Les dones desplaçades que arriben al centre no acostumen a afrontar un únic problema. Les seves històries estan travessades, alhora, pel conflicte, el desplaçament forçat, la violència sexual, la pobresa i les barreres d'accés a l'atenció sanitària. "Algunes són víctimes de violència sexual durant el trajecte cap a les zones urbanes on hi ha serveis mèdics", explica.
Per a Maheshe, aquesta vulnerabilitat no es pot explicar únicament per la guerra. També està relacionada amb estructures socials preexistents que limiten els drets i l'autonomia de les dones. "Els costums i les polítiques educatives que menystenen les dones les fan més vulnerables i obren la porta a tota mena de vulneracions de drets", sosté. La violència sexual continua sent una de les expressions més constants d'aquesta realitat. Segons l'activista, actualment hi ha un augment dels casos al Kivu, impulsat tant per la impunitat com per l'absència de mecanismes efectius de justícia. "Moltes víctimes no denuncien per por de represàlies o perquè consideren que no obtindran protecció".
A més, el doctor Fazili adverteix que les emergències sanitàries tendeixen a invisibilitzar les necessitats específiques de les supervivents. "Moltes reben atenció per a les conseqüències físiques immediates, però els traumes psicològics romanen ocults i sense tractament". Quan els escassos recursos sanitaris es concentren a respondre a l'èbola, l'atenció integral a la violència sexual i de gènere pot quedar relegada.
Resistir a la incertesa
L'expansió del brot també ha tingut conseqüències a escala regional. Davant la propagació transfronterera del virus, Uganda ha imposat restriccions i tancaments temporals en diversos passos fronterers amb la República Democràtica del Congo, tal com va anunciar el Ministeri de Salut d'Uganda. I aquestes restriccions no són anecdòtiques: Uganda és el principal país d'acollida de persones refugiades a l'Àfrica; de fet, al país hi ha diversos camps de persones refugiades, i la majoria s'ubiquen a la frontera amb Kivu—. Segons les dades més recents d' ACNUR i de l' Oficina del Primer Ministre d'Uganda, el país acull més de dos milions de persones refugiades i sol·licitants d'asil (2,02 milions a finals de maig de 2026). La població refugiada prové principalment del Sudan del Sud i de la República Democràtica del Congo. Des de 2025, amb la presa de control del Kivu per part de l'M23, ha augmentat el nombre de persones congoleses que fugen de la violència cap a Uganda: des del gener de 2025, les arribades acumulades de persones congoleses registrades a Uganda van arribar a les 83.820, i el total de persones refugiades i sol·licitants d'asil congoleses a Ugansa ascendia a les 657.223 persones el març del 2026.
“Les dones solen veure's obligades a prendre decisions impossibles”, explica el doctor Fazili. “Han de triar entre respectar les mesures de prevenció o trobar com alimentar a les seves famílies”
No obstant això, l'enduriment dels controls complica encara més les possibilitats dels qui intenten escapar de la violència. “Les dones que busquen protecció o atenció mèdica es veuen obligades a recórrer distàncies més llargues per accedir a serveis”, explica la infermera Masika. Això retarda els tractaments i augmenta els riscos associats a la malaltia.
Per Landry Maheshe, que es va veure obligat a refugiar-se a Uganda durant uns mesos per amenaces constants a causa de la seva labor com a defensor dels drets humans, el tancament de les fronteres té, a més, una dimensió profundament política. “Goma i Bukavu s'han convertit en una espècie de presó”, afirma. La possibilitat de fugir, buscar refugi, o simplement mantenir xarxes econòmiques transfrontereres, es redueix cada vegada més.
Malgrat tot, tant Marie-Dolorose Masika com Landry Maheshe i el doctor Fazili, coincideixen a assenyalar que les comunitats continuen desenvolupant estratègies de resistència. Organitzacions locals com FEPSI mantenen serveis de salut i acompanyament a dones supervivents. Activistes i defensors de drets humans continuen documentant abusos, sovint posant en risc la seva pròpia seguretat. Subratllen que la història de Kivu no és únicament la d'una guerra persistent ni la d'una epidèmia. És la història de com diferents formes de violència se superposen i es reforcen mútuament. I també la d'una població que continua defensant els seus drets i la seva capacitat de decidir sobre el seu propi futur.
Reportatge en col·laboració amb El Salto Diario.
