“Des que va començar la crisi del coronavirus aquí, al camp de Nea Kavala, han arribat fins a 400 persones. Però jo no puc sortir ni a comprar”. Denúncia Omran, un noi sirià resident al camp de persones refugiades de Nea Kavala. Encara que la pandèmia del coronavirus ha afectat a tots els racons del planeta, les mesures restrictives d'aquesta crisi sanitària han sacsejat de diferent manera les vides de la ciutadania.
Des de la primera ona que va sacsejar Europa, els camps de persones refugiades han estat confinats i els seus habitants han navegat en una mar d'incertesa i desinformació que dura fins a dia d'avui. Però, és el confinament en els camps de refugiats una opció de prevenció davant el virus? Testimoniatges dels qui resideixen en camps i persones voluntàries han mostrat el seu desacord. “Com passa en altres camps de Grècia, la falta de test, de mesures sanitàries i higièniques i la massificació impossibilita el seguiment de les recomanacions contra el COVID-19”, explica l'Omran.
A més, segons afirma una de les voluntàries de l'organització en Lesbos Women in Solidarity House (WISH), Inés Marco, les mesures d'obertura del país en les fases de desescalada no anaven de bracet del què succeïa als camps de persones refugiades. Per a mostra un botó: en el primer confinament dur, que prohibia la sortida dels habitatges excepte per motius essencials, el Govern grec va decretar l'inici de la desescalada el 4 de maig, mentre que els camps de persones refugiades van romandre tancats fins al 21 de juny, malgrat l'absència de casos de COVID-19 dins els recintes. A més el primer ministre, Kiriakos Mitsotakis, va afegir en el seu discurs que per a evitar la propagació del virus els camps de les illes de l'Egeu, com Lesbos, havien de mantenir-se confinats fins a una altra ordre, alhora que s'anaven obrint els aeroports per a donar treva al turisme d'estiu.
El virus, finalment, i malgrat les mesures de confinament, va arribar als camps al setembre. Però la perspectiva dels quals en ells viuen respecte a aquesta pandèmia acostuma a ser diferent a l'europea. El virus és un més entre altres tants problemes, molts dels quals, precisament, són potenciats per les mesures que se suposava havien de protegir-los.
Limitació de drets fonamentals
Amb el pas dels mesos s'ha pogut observar com el tancament dels camps de refugiats i l'amuntegament dels seus habitants han provocat restriccions a l'accés a l'educació, la sanitat i a productes de primera necessitat. Malgrat que al setembre es van reobrir les escoles públiques de Grècia, el confinament va deixar a milers de nens i nenes migrants que viuen en aquests assentaments al marge. “El fet que es tornés a confinar el camp i la posterior notícia del nombre de casos positius va fer que les escoles deneguessin l'accés a l'educació pública per als seus residents”, explica l'Àlex, un jove voluntari que treballa al nord de Grècia.
Segons reporta UNICEF en l'últim informe de 2019, s'estimava que a Grècia hi havia 28.000 menors en situació de trànsit dels quals 4.815 viatjaven sols i només 11.500 estaven inscrits en l'educació formal. D'acord amb aquestes dades es calcula que només 4 de cada 10 menors migrants estan escolaritzats a Grècia. La mateixa organització denuncia la disminució de matriculacions i assistència a classes de nens refugiats i migrants a causa de les mesures de confinament.
A més, les ONGs han hagut de suspendre tota activitat lúdica i educativa dins dels camps. “Els meus fills no poden anar a escola des d'abans que hi hagués casos positius, ja portem cinc mesos així”, explica la Nadin, una dona palestina amb tres fills menors que, des que van abandonar el seu país, han tingut un accés molt limitat a l'educació formal; la menor mai ha anat a escola. “Jo intento ensenyar-los i fer-lis classe dins el contanidor, però és molt difícil”.
El subministrament d'alimentació i productes bàsics, ja precari abans de l'arribada de la crisi sanitària, també s'ha vist afectat pel confinament. Segons Rajab, un noi afganès de 21 anys, “si no ens deixen sortir a comprar, amb el menjar que ens arriba al camp no tenim suficient”. En general, l'exèrcit grec distribueix menjar congelat de qualitat molt sospitosa cada tantes setmanes. Un subministrament que es complementa amb l'arribada esporàdica d'aliments per part de l'organització DRC (Danish Refugee Council).
Però la limitació de l'accés d'ONGs al camp ha fet minvar l'entrada de menjar. Encara així, segons testimoniatges de persones que viuen al camp de persones refugiades de Nea Kavala, els policies i guàrdies de seguretat feien la vista grossa, permetent que els residents arribessin caminant fins al Lidl més pròxim. El cotxe de policia, no obstant això, se situava passat el supermercat, impedint que les persones que viuen en el camp s'acostessin al poble més pròxim. El virus, per tant, no suposava un problema a l'hora de potenciar el consum de certes multinacionals.
En termes de sanitat, les mesures mostren incoherències similars. Malgrat confinar els camps sense casos positius de COVID-19, amb l'aparent intenció de “protegir” els seus residents, la malaltia ha acabat per propagar-se i les condicions per controlar-ho no són ni des de lluny les necessàries. La falta d'especialistes en medicina per a proveir a tots els residents del camp és un fet.
Segons exposa Inés Marco, molt sovint les unitats mèdiques familiars als camps de Lesbos, com abans Moria i ara Kara Tepe, no estan disponibles per a atendre les múltiples indisposicions que té els residents, així com diarrees, infeccions vaginals, dolors estomacals etc, que són conseqüència de la mala dieta i higiene. A més, l'accés a la sanitat grega és una altra barrera més per a moltes persones migrants que han denunciat la constant cancel·lació de cites o la seva inefectivitat a causa de la falta de traductors. Malgrat la mitjana d'edat jove entre els habitants, el resultat ha estat la ràpida propagació del COVID-19.
El 27 de setembre, les autoritats gregues van anunciar la primera mort per coronavirus en un camp grec, el de Malakassa, prop d'Atenes. El virus va arribar primer al camp de Vial, a l'illa de Quíos i després a Moria, a Lesbos, on es van intensificar les protestes a causa de les dures mesures de confinament.
Al desembre, l'organització humanitària Metges Sense Fronteres ha registrat més de 100 casos positius en el camp de Vathy, a l'illa de Samos, on viuen al voltant de 4.300 persones. La ong denúncia que les condicions d'aïllament per als positius són “inacceptables, en el millor dels casos, i perilloses, en el pitjor”. El seu equip de salut mental ha diagnosticat un 37% dels habitants en risc de suïcidi a causa d'aquestes condicions.
Pel que fa a les campanyes de vacunació contra la COVID-19, Grècia va començar a vacunar el dia 27 de desembre. Segons fonts de l'organització Drop in the Ocean, que treballa amb persones refugiades al nord del país hel·lènic i a l'illa grega de Samos, de moment els residents de camps de refugiats no entren dins d'aquesta campanya, ni tan sols la tercera edat. Per part seva, la Federació Internacional de la Creu Roja (FICR), ha exigit que els migrants siguin inclosos en les campanyes de vacunació nacionals contra el COVID-19.
Violència institucional
El confinament dels camps de refugiats ha augmentat la violència de la institucionalitat europea i les seves polítiques migratòries, només que amb una aparent bona excusa: el virus. La pandèmia ha servit com a pretext per a dificultar encara més els ja laberíntics processos legals d'asil. Segons declara un dels coordinadors de l'organització Mobile Info Team, que treballa per a donar assistència a nivell legal en els processos d'asil, la demanda d'informació sobre cites, restriccions i multes, a l'oficina va augmentar exponencialment durant els últims mesos.
“A la meva mare i als meus germans ja els han acceptat l'asil, però a mi em van cancel·lar la cita a causa de la pandèmia i me l'han posposat un any!”, denúncia Rajab. Els plans de la família queden, per tant, dividits i el Rajab no li quedarà més remei que intentar arribar a Alemanya per a reunir-se amb la seva família per vies irregulars. Aquesta no és l'única família a la qual li succeeix una cosa semblant. Adam i Roy, dos germans que van migrar sols sent menors des de Síria, segueixen processos legals diferents. Roy ja té el seu passaport, però Adam continua esperant la propera cita.
Per si no fos prou, a aquells acceptats com a demandants d'asil se'ls retira el miserable sou mensual de 150€ al mes, per la qual cosa la família sencera depèn del sou d'un només dels seus membres, en cas que sigui major d'edat. Respecte als diners, la impossibilitat de sortir del camp també ha dificultat l'accés al banc, que ha de ser degudament justificat. Testimoniatges denuncien que no han pogut cobrar el seu sou durant els mesos de pandèmia a causa de la impossibilitat d'accedir al banc més pròxim. Això deixa a famílies senceres en llindars de precarietat molt elevats, però sobretot acaba amb la dignitat de tenir una mica de diners per a poder gestionar els teus recursos sense dependre del menjar congelat que Europa proporciona. A més, els negocis sorgits dins dels camps —forns, perruqueries o petites adrogueries— estan sent també perseguits i criminalitzats.
La violència institucional de l'Europa de fronteres ja era present, però aquest virus ha justificat i invisibilitzat la repressió en aquells espais d'exclusió; les fronteres i els camps de refugiats. Espais que no són ni d'un costat ni d'un altre, ni orient ni occident. Simplement són allà, presents en l'imaginari popular, que s'està acostumant a l'existència d'aquests espais d'incertesa, però impalpables per a la majoria,a causa del seu cada vegada major aïllament. El tancament dels camps ha atemptant contra la dignitat i múltiples drets essencials de les persones en trànsit però, sobretot, ha justificat l'aïllament i inaccessibilitat a ells, potenciant la deshumanització dels qui allà viuen.
Publicat originalment a El Salto
