La imminent desaparició dels camps de refugiats a Grècia sembla evolucionar cap al model migratori espanyol, expliquen des de Stop Mare Mortum, i alinear-se amb el nou Pacte Europeu de Migració i Asil, presentat per la Comissió Europea el setembre de 2020, que » imposa una visió utilitarista en l'aprovació de sol·licituds». Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a la disposició de diversos espais i col·lectius socials.
La crisi migratòria europea no s'atura. El 2016 el missatge d'Angela Merkel i la cúpula de la política europea anunciava un tancament de fronteres que només seria el pròleg de tota una trama que ha vingut després. Els nous Pactes Europeus de Migració i Asil, els milers de devolucions en calenta, la vulneració de tota mena de drets humans i els interessos econòmics han marcat el ritme d'actuació fins a la data.
Fa pocs dies, el telenotícies, enmig de les portades sobre la COVID-19, tornava a posar el focus a Síria. Fa ja deu anys que la guerra continua. Ara ser refugiada és més difícil que fa deu anys.
A Europa, els camps de persones refugiades porten temps sent una realitat, una realitat incòmoda a la qual ningú –ni institucions ni el discurs públic– vol fer front. No obstant això, per a molts ha estat motiu d'enriquiment o de benefici polític. Grècia és el seu epicentre. Des del principi, la UE ni ha ajudat a millorar les condicions al país ni ha compartit responsabilitats en l'àmbit migratori. D'aquesta manera, els camps s'han anat omplint i, en conseqüència, han anat empitjorant les condicions de sanitat i dignitat dels seus residents. Samos, Quios i Lesbos, les tres situades en la mar Egea, han estat les illes que s'han emportat gran part del pastís. Fa ja un parell d'anys que el govern conservador grec va proposar un pla per a tancar els seus tres camps principals –Vathy, Viari i Mória, ara Karà Tepé– i substituir-los per centres tancats, amb l'excusa d'acabar amb l'amuntegament i la falta d'higiene. Però l'objectiu real, i cada vegada més clar, és bloquejar els corrents migratoris.
En l'actualitat, el Ministeri de Migració i Asil, encapçalat per Notis Mitarachi, ha anunciat l'entrada en vigor i el compliment de la llei 4686/2020 per a detenir els fluxos migratoris i «descongestionar» les illes. La intenció d'aquesta llei és crear estructures tancades amb un nombre de residents predeterminat, on es realitzaran tots els tràmits de recepció, identificació i registre de les sol·licituds d'asil. És a dir, s'agilitzaran els tràmits i tothom a qui se li denegui la sol·licitud, serà deportat. A més, i en virtut del que diu la llei, el temps d'apel·lació després d'una resposta negativa es reduirà. «La mesura hauria d'enviar un missatge clar al qual es planteja venir al país il·legalment quan no té dret a l'asil» ha dit el portaveu del Govern, Stelios Petsas.
Segons l'activista i membre de WISH (Women in Solidarity House) en Lesbos, Inés Marco, el pla és crear un model més invisible i impedir l'accés de qualsevol organització, reforçant així l'hermetisme d'aquests centres. Això ja ha començat, «volen un camp tancat, una presó, un model CIE, amb capacitat per a 5.000 persones», ha declarat Marco.
Quant a la realitat dels camps en la península, també existeixen canvis. A Nea Kavala, camp al costat de la frontera de Macedònia, les grans carpes han estat destruïdes i ha començat la construcció d'un nou centre «a cop de martell, sense tenir en compte a les famílies que vivien allí», ha expressat Àlex Martos, un jove voluntari de l'organització Drop in the Ocean. “En un inici els residents es van cabrejar perquè van començar a posar més persones per habitació de les quals havien dit. Es va fer una mani en contra, però ara ja no s'escolta res. La gent ho ha acceptat, suposo”, ha recordat Àlex.
Tot apunta al fet que el model de camps per a persones refugiades a Grècia tal com el coneixem desapareixerà. A priori, pot llegir-se com una victòria en la batalla per la dignitat de les persones que busquen asil a Europa. No obstant això, aquest nou plantejament cada vegada s'assimila més al que hi ha a Espanya, on no existeixen camps de refugiats, però abunden els amuntegaments en barraques de temporers, la pressió psicològica dels CIE i les devolucions en calent.
Si ens fixem en Canàries, podem veure un antecedent directe a les illes de l'Egeu: arribada de milers de persones; improvisació de camps temporals i reubicació en “hotels turístics”; bloqueig peninsular; i en última instància, deportacions.
Així, al gener, milers de persones es van aglomerar al port de Arguineguín, dormint a la intempèrie, a causa de la incapacitat –o falta de voluntat– de traslladar-les amb agilitat. La creació de campaments provisionals ha estat tan sols una cronificació de la falta de voluntat per a gestionar la crisi migratòria i amb la reobertura dels CIE –molts dels quals van romandre inoperatius durant el confinament per la COVID-19– es tanca per complet la porta a crear espais d'acolliment reals i, sobretot, lluitar conjuntament per una política de distribució territorial d'aquestes persones.
Tant el model grec com l'espanyol semblen alinear-se a la perfecció amb el que es pot llegir entre línies del nou Pacte Europeu de Migració i Asil, presentat per la Comissió Europea al setembre de 2020. Els principals objectius són: contribuir econòmicament a facilitar el retorn de les persones migrants, externalitzar fronteres, reforçar el cos operatiu de Frontex amb 10.000 efectius i promoure la captació de talents, que imposa una visió utilitarista en l'aprovació de sol·licituds.
El 2020, a Espanya, el nombre de persones reassentades en la península ha estat de 343, enfront del compromís de 1.200, número que s'allunya en excés del 33% de mitjana europea de reconeixements d'asil. Les promeses segueixen sense complir-se i el model de migració europeu evoluciona cada vegada més cap al proteccionisme nacional i la manca de solidaritat. Enmig de nous pactes i lleis per a escombrar a la gent migrant d'Europa, ningú sembla recordar que la causa dels conflictes que motiven a aquestes persones a abandonar la seva terra, família i amistats es troba en l'existència d'un ordre global nord-sud en el qual Europa juga un paper protagonista com a agent opressor.
No sabem amb certesa quin serà el futur que es reserva als camps, ni a les persones que en ells viuen i que continuen arribant cada dia a Europa a la recerca d'asil. El pròxim entramat legal que justifiqui polítiques exclusives i racistes serà part d'un nou capítol d'aquesta crisi que s'ha dit dels refugiats, però que és d'Europa. Nosaltres continuarem exigint polítiques que posin la dignitat i la vida de les persones al centre i que construeixin de forma coordinada un sistema d'asil organitzat i eficient. No volem més capítols, sinó un final digne.
Publicat originalment a La Directa (versión en catalán)
