Des de la Primera Intifada que Ismail Faraj és fotògrafa de trinxera, tot i que també s’ha especialitzat en cinema documental i formació com a eines de canvi social a Palestina
La Suheir Ismail Faraj té 56 anys i va néixer a Al-Khader, Cisjordània. Tot i que per aquesta entrevista la trobem al barri del Raval, a Barcelona, aprofitant un dels seus moments lliures durant la seva visita a la ciutat comtal en el marc d’un projecte de cooperació entre SUDS i Women & Media Development (TAM), una organització palestina de comunicació i formació audiovisual per a la qual treballa com a directora general i de la qual és sòcia fundadora.
Actualment viu a Dheisheh —el tercer campament de persones refugiades més gran de Cisjordània, situat al sud de la ciutat de Betlem i amb una població de 18.000 persones—, juntament amb el seu marit, també periodista i reporter del diari Al-Quds, i dos dels seus tres fills.
Titulada en Infermeria —perquè no li va quedar cap altra opció, segons confessa—, va iniciar la seva carrera professional com a fotògrafa, periodista i també en el cinema documental. Ja de ben jove es va vincular al moviment estudiantil i, gairebé de manera espontània, va cobrir les manifestacions de la Primera Intifada contra l’autoritat repressora d’Israel, que va començar el 1987 a Gaza i que ràpidament es va estendre com un aixecament massiu per tota Cisjordània.
La Suheir compta amb una àmplia trajectòria en televisió, documental i comunicació, que inclou la direcció de diversos curtmetratges i llargmetratges exhibits internacionalment. Entre les seves obres més destacades hi ha The Ground (2003), una pel·lícula en blanc i negre que aborda la propietat de la terra a Sud-àfrica i Palestina, i Palestinian Diaries (1990-1991), , la seva obra més personal i el primer migmetratge que va codirigir juntament amb Abdel Salam Shihada i Nazeh Adel Darwazeh, i que va ser guardonat per l’Institut du Monde Arabe (París). A més, ha treballat com a periodista i fotògrafa per a diferents agències internacionals de notícies i canals de televisió, entre els quals ABC News i Channel 4; i des de fa més de 20 anys que treballa com a formadora dins de Women & Media Development (TAM).
Vas començar estudiant Infermeria a Jerusalem. Va ser una decisió vocacional?
No exactament. En aquell moment era l’únic que podia estudiar. Jerusalem estava sota control israelià i, com que ja havia passat per la presó de molt jove, no se’m permetia accedir a l’escola pública. L’única opció era l’educació privada, però no tenia diners per pagar-la. I Infermeria era l’únic que em podia permetre.
Només amb 15 anys vas ser empresonada. Què va passar?
Era a desè curs quan va esclatar la Primera Intifada, era l’abril de 1987. En aquell moment, tots els presos palestins a les presons israelianes feien una vaga de fam a causa de les dures condicions que patien als centres. Juntament amb altres companys de classe, vam participar en una asseguda davant la Creu Roja en solidaritat amb ells, i l’exèrcit israelià ens va atacar. Van detenir centenars de persones, entre elles jo. I vaig estar dos mesos a la presó.
La presó, com per a moltes famílies palestines —el 20% de la població (el 40% en el cas dels homes)—, i encara més des del 7 d’octubre de 2023, també és una experiència que travessa la història de la teva família.
Sí. El meu fill Ismail ha estat arrestat tres vegades: una sota detenció administrativa, i dues després de processos judicials relacionats amb el seu activisme estudiantil i polític. En total, va passar cinc anys a la presó. Les meves filles mai no han estat arrestades, però han patit les conseqüències de la detenció del seu germà. El meu marit va ser detingut en nombroses ocasions durant la Primera Intifada, i fins i tot abans. La meva germana gran, la Maryam, va ser arrestada diverses vegades sota detenció administrativa. El meu únic germà va ser detingut en múltiples ocasions abans de ser assassinat per l’exèrcit israelià el 10 de maig de 1989, també durant la Primera Intifada, després de ser atacat a trets prop de casa nostra. El meu pare va ser arrestat quan jo tenia cinc mesos i posteriorment deportat al Líban, on també va ser assassinat el 1976, quan jo tenia uns sis anys.
Com arribes al periodisme si no tenies formació prèvia?
Vaig començar en una oficina de premsa com a assistent, recopilant informació, opinions i notícies. Era en plena Primera Intifada, així que tot passava al carrer. En aquell context, un dels meus col·legues fotògrafs va ser arrestat i necessitaven algú que gravés. Vaig treballar com a càmera i fotògrafa amb ABC News, WTN, Reuters i l’agència AFP a través de l’Oficina de Premsa i Mitjans de Betlem. Més endavant, vaig treballar a Shepherds TV i a Al-Quds Educational TV, i posteriorment vaig col·laborar amb la BBC i Channel 4 com a realitzadora de documentals. La meva feina per a mitjans internacionals es va allargar fins als meus 40 anys.
Quina edat tenies quan vas començar?
16 anys. Era molt jove, i una de les poques dones que cobrien periodísticament el que passava. I encara menys darrere d’una càmera.
Vas aprendre sobre la marxa...
Totalment. No tenia gaire formació, però no parava de treballar. Vaig aprendre molt dels meus amics i companys, i després com a assistent (fixer) per a equips internacionals. D’alguna manera, filmar es va convertir en la meva manera d’entendre i d’explicar el que estava passant.
Palestinian Diaries és una de les teves primeres experiències en el documental i, a més, un projecte profundament personal. En quin context sorgeix aquesta oportunitat i per què neix en tu la necessitat de filmar la teva pròpia història?
Durant l’etapa en què treballava per a Channel 4, vaig cursar un taller formatiu de sis mesos i, juntament amb alguns companys de classe, vam decidir treballar en aquest projecte com a treball final de curs. Tots teníem la necessitat d’explicar el que ens envoltava, que era el que inundava la majoria de la població palestina, per això el vam anomenar Palestinian Diaries.
Durant el documental, entrevistes diverses persones de la teva família, entre elles la teva àvia i la teva mare. Va ser alhora un exercici d’exploració i d’investigació personal per entendre coses que no sabies de la teva família?
Totalment. Va ser durant la pel·lícula quan, per primera vegada, li vaig preguntar a la meva mare per què no va acompanyar el meu pare al Líban després del seu exili.
“Es va unir a l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. Ell sempre ha estat més patriòtic que els altres. Per a ell, sempre el més important ha estat la lluita”, respon la teva mare a la pregunta durant el documental.
Sí, la meva mare ho va passar molt malament i mai no va tornar a ser la mateixa… Al cap de pocs anys van matar el meu pare i després el meu germà, i davant nostre.
“Ha estat el cop més dur de la meva vida. Odio aquesta vida, odio el món, odio els israelians. Ens han deixat sense res. L’Ismail ha estat deportat i assassinat. El meu fill també ho ha estat. Què queda, doncs, en aquesta vida? El meu fill i el meu marit han estat assassinats. La vida és realment miserable”.
Extracte del documental Palestinian Diaries, en què la mare de la Suheir expressa el seu testimoni davant la càmera.
Women Media and Development (TAM) va ser fundada el setembre de 2003. En més de 20 anys de trajectòria, ha impulsat diversos projectes orientats a fomentar la participació política de les dones i a combatre la violència masclista. Quines van ser les circumstàncies i motivacions que van donar origen a l’organització?
La vam fundar entre quatre amigues i professionals. En aquell moment tampoc no hi havia gaire informació que sortís de Palestina, i els mitjans de comunicació, tant israelians com estrangers, tenien una perspectiva molt esbiaixada de les dones palestines. Les pintaven com a subjectes passius, gairebé sempre reduïdes al paper d’esposes o víctimes.
Puc dir que, a través de la creació de TAM, hem contribuït a empoderar les dones perquè alcin les seves veus, documentin la narrativa palestina des d’una perspectiva feminista i amplifiquin la perspectiva de gènere en la cultura dels mass media. A través de la formació, podem contribuir que les persones joves expliquin les seves pròpies històries des del seu punt de vista i amb equipament i acompanyament professional. A més, crec que el cinema documental pot ser una eina de suport psicosocial i empoderadora.
Vas al cinema actualment?
No, quan era petita hi anava molt, en teníem un a prop de casa, però ara ja no en queda gairebé res. Només existeixen algunes sales molt limitades amb una programació molt tancada i poc interessant, per al meu gust. Abans hi havia cinemes a moltes ciutats, però van tancar. El cinema, com la cultura palestina, està en perill i gairebé en ocult sota l’ocupació.
Per acabar… Com veus el futur de Palestina a curt termini, i com t’agradaria participar en aquest procés com a directora, comunicadora i formadora audiovisual?
Crec que el futur de Palestina, a curt termini, està ple de reptes tant en l’àmbit polític com humanitari i social, especialment sota el jou de l’ocupació, la violència i el bloqueig polític. Al mateix temps, considero que la societat palestina, especialment les dones i la joventut, té una gran capacitat de resiliència i de reconstrucció.
M’agradaria participar donant suport a les dones perquè participin en la presa de decisions i disposin de les eines i els recursos necessaris per a la resistència, la resiliència i la rendició de comptes, utilitzant els mitjans de comunicació i el cinema com a eines de canvi social. Per continuar documentant la narrativa palestina des d’una perspectiva feminista i defensar la justícia, la llibertat i la dignitat del nostre poble.
