El passat mes d'agost del 2024, el govern talibà a l'Afganistan va aprovar la ‘Llei de promoció de la virtut i prevenció del vici’ que, entre d’altres coses, prohibeix a les dones parlar en veu alta en públic, considerant la seva veu com haram (prohibida). Ravina Shamdasani, portaveu de L'Oficina de les Nacions Unides pels Drets Humans (OHCHR) va condemnar aquesta legislació, assenyalant que “silencia les veus de les dones i els priva de la seva autonomia, intentant convertir-les en ombres sense rostre ni veu”Shamdasani també va demanar la seva revocació immediata perquè viola clarament les obligacions internacionals en matèria de drets humans.
Aquesta nova llei era només una més entre moltes i venia a afegir-se a una llarguíssima llista de normes que esborren a les dones de la vida pública i que els talibans han anat implementant a poc a poc des que van prendre el poder fa ja gairebé quatre anys, el 15 d'agost del 2021. El desembre del 2022, per exemple, es va suspendre l'accés de les dones a l'educació universitària, cosa que només va venir a sumar-se a la primera i més greu de les mesures: la prohibició que les nenes assisteixin a l'escola secundària, afectant avui 1,4 milions de nenes afganeses segons dades de la UNESCO. A més, encara que aquesta llei només afecta a nenes en edat d'atendre la secundària, el nombre de nenes que atén l'escola primària també ha caigut dràsticament des del 2021. Catherine Russel, directora executiva de la UNICEF alerta que, si la prohibició persisteix fins a 2030, s'haurà vulnerat el dret a l'educació de més de 4 milions de nenes.
A més de l'òbvia violació dels drets humans, Russel també alerta que les conseqüències d'aquesta prohibició poden arribar a ser devastadores. Les nenes sense educació tenen més possibilitats de ser percebudes com una càrrega per les seves pròpies famílies, cosa que augmenta el risc de matrimonis infantils. A més, la prohibició que les dones estudiïn carreres relacionades amb la salut podria portar a una escassetat de professionals femenines, la qual cosa tindria greus repercussions per a la salut de les dones –especialment la salut sexual i reproductiva– i podria resultar en un augment de morts maternes i infantilsPerò les conseqüències no afecten només nenes i dones, sinó a tota la població: segons un recent estudi de la UNESCO, si la prohibició es manté fins a 2066, l'economia afganesa podria perdre 9,600 milions de dòlars, la qual cosa equival a dos terços del PIB actual del país.
"Quan van prendre Kabul, el primer que van anunciar els talibans quan van aparèixer victoriosos per televisió va ser que les dones no havien de sortir de casa"
Davant de tot això, l'activista Zuhal Sherzad, de 22 anys, coordinadora general de projectes en l'associació Ponts per la Pau, no se ha quedado de brazos cruzados. Antes de la llegada de los talibanes al poder, mientras estudiaba ciencias políticas en la universidad de Kabul, ya trabajaba como activista organizando talleres y seminarios en la universidad y en la propia asociación Ponts per la Pau, para promover el liderazgo juvenil. También se dedicaban a hacer actividades educativas con mujeres y niñas en situaciones vulnerables en distintas zonas del país.
El dia que els talibans van prendre Kabul, Zuhal, que per aquell temps tenia 18 anys, va córrer a casa per a protegir una cosa fonamental. “El primer que vam fer els meus pares i jo quan els talibans van prendre Kabul, va ser amagar els documents de l'associació, perquè sabíem que ells estaven en contra de l'educació. En aquell moment ja treballàvem amb moltes dones, i això ens podia posar en perill”.
Els documents que va cremar Zuhal aquell dia amb la seva família estaven lluny de ser el que correntment s'associaria amb un document il·legal que podria posar a algú en perill. “Eren poemes de les estudiants, dibuixos fets en classe, i llistes d'assistència de les alumnes. Ho vam agafar tot i ho vam cremar al pati posterior de casa meva. Alguns els vam enterrar, per a amagar-los.”
Amb una determinació i una energia magnètiques, Zuhal continua parlant per a explicar per què aquests documents aparentment innocents poden arribar a ser tan perillosos: “A l'Afganistan, hi ha molts problemes que abordar, política, economia, etc. Però quan van prendre Kabul, el primer que van anunciar els talibans quan van aparèixer victoriosos per televisió va ser que les dones no havien de sortir de casa. Perquè, des que van governar l'última vegada, sabien que les dones havien estat accedint a l'educació i que el país estava ple de dones empoderades i educades: emprenedores, doctores, enginyeres. I ells, en realitat, els tenen por. Per a ells, una dona educada és una amenaça”.
Quan li pregunto si sabria explicar-me almenys una part de l'engranatge que porta el patriarcat fins a un extrem tal, que fa que els drets de les dones es converteixin en una amenaça per al règim, els ulls de Zuhal s'omplen d'orgull. “Les dones afganeses som molt fortes, i això és el que a ells els fa por”I és que les dones representen, històricament, una part importantíssima de la resistència al règim talibà. De fet, malgrat les prohibicions, són elles qui han liderat gran part de la resistència activa contra el règim des de 2021. Grups com RAWA (Associació Revolucionària de les Dones de l'Afganistan) –que porta defensant els drets humans al país des de 1977– han continuat la seva feina en la clandestinitat. Des d'agost de 2021 hi ha hagut desenes de protestes organitzades per dones a Kabul i altres ciutatsmalgrat la repressió violenta que inclou arrestos i desaparicions forçades. Activistes com Fawzia Koofi i Shukria Barakzai han estat figures destacades en aquesta lluita, i l'assassinat de Mursal Nabizada, exdiputada, en 2023 simbolitza l'alt cost de resistir. Però tot i així, milers de dones segueixen mobilitzades.
"Si empoderem les dones, no només canvia la vida d'aquesta dona, sinó que canviarà la vida dels homes que l'envolten"
Zuhal forma part d'aquestes dones incansables que resisteixen el règim. Després de la presa de Kabul, la seva vida va canviar per complet. La feina que feia amb Ponts per la Pau era ara il·legal, però també molt més necessària que abans. Així que ella i el seu equip es van posar mans a l’obra i van començar a organitzar escoles clandestines en els baixos de cases privades perquè les nenes poguessin seguir la seva educació. “Vam començar amb molta força, perquè la situació era crítica i no podíem fer com si res. Vam desenvolupar mètodes perquè ningú ens enxampés. Tot era secret, ens amagàvem. Quan organitzàvem classes, demanàvem a les alumnes que vinguessin d'una en una o dues en dues, per a no atreure l'atenció de la gent pel carrer. També canviàvem la localització de les classes cada mes, per seguretat. Així, per fora semblava una casa normal, podia semblar que era una reunió qualsevol, un menjar entre amigues o familiars. Però en realitat, quan baixaves al pis de baix, era una escola, amb les seves estudiants i la seva professora.”
A més de la necessitat imminent de les nenes i les joves de poder accedir a una educació, Zuhal també insisteix en la importància de treballar contra les creences patriarcals que estan fortament arrelades en la cultura, sobretot fora de les ciutats. "En les zones rurals, a causa del poder que els talibans han tingut durant molt de temps, han aconseguit canviar la mentalitat de les famílies, especialmente de los hombres hacia las mujeres, hermanas y madres. Como dice Nadia Ghulam, fundadora de Ponts per la Pau, no se trata solo de los talibanes que actúan externamente, sino también del talibán interno, el padre y el hermano pueden ser un talibán si te oprimen, si te limitan en la casa. Estos hombres han sido obligados a pensar así por el régimen, les han lavado el cerebro con esta ideología.” Así que desde Ponts per la Pau también trabajan para que sean las mismas niñas y jóvenes las que convenzan a sus familias de la importancia de su educación y su independencia. “Si empoderamos a las mujeres, no solo cambia la vida de esa mujer, sino que cambiará la vida de los hombres que la rodean.”
Zuhal insiste en precisar, sin embargo, que este arraigo cultural del patriarcado nada tiene que ver con el Islam. “Me preocupa que la gente juzgue la situación desde la islamofobia. Nuestra religión no habla en ningún momento de poner límites a la educación de las mujeres, no habla de esconder a las mujeres, de que no salgan. La historia del Islam está llena de mujeres empoderadas, Azrat Khadija, por ejemplo, era una mujer de negocios. Eso nunca ha sido un problema. El problema es que los talibanes representan mal el Islam mediante leyes injustas.”
"Estic segura que seran les pròpies dones les que canviïn aquesta situació"
Quan pregunto pels riscos del seu activisme, de les escoles clandestines, la veu de Zuhal no perd la seguretat i determinació que la caracteritza. "Et pots imaginar com és de difícil per a una nena passar por per a anar de la seva casa fins a una escola clandestina en un subsol. Imagina't caminar pel carrer amagant la teva llibreta i el teu bolígraf sota el vel o sota la jaqueta perquè ningú el vegi. Però no hi ha una altra manera d'avançar. És l'única esperança que tenen. Així que corren el risc, igual que el correm nosaltres.”
Después de haber formado a otras compañeras que seguirán con sus labores en las escuelas de Ponts per la Pau, Zuhal decidió abandonar el país gracias al Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans. Desde entonces, ejerce como coordinadora a distancia, apoyando y dando esperanza a sus sucesoras a través de una pantalla. Para ella, salir del país para seguir con su educación forma parte de su activismo, de su forma de apoyar a las mujeres afganas: “Dejar mi país no fue fácil, pero lo hice por mis hermanas afganas, por las que siguen allí, enfrentándose a retos cada día. Vine aquí para continuar mi educación y así poder adquirir las herramientas y los conocimientos necesarios para apoyarlas desde la distancia. Mi corazón está siempre con ellas, y todo lo que hago está impulsado por la esperanza de crear un futuro mejor para ellas. Llevo su fuerza conmigo en todo lo que hago”.
Poco después de haber aterrizado en Barcelona, Zuhal pisó por primera vez una universidad desde el día que tuvo que salir de clase en la universidad de Kabul en 2022. “Recuerdo que el día que llegué teníamos una conferencia en la Universidad de Barcelona para hablar del documental de Txell Feixas Dones en Lluita de 3Cat, en el que había colaborado antes de irme de Afganistán. Era la primera vez que entraba en una universidad en mucho tiempo, fue emocionante. Vi a chicas y chicos en el comedor, y sentados en el suelo del patio de la universidad. Charlaban, tenían libros y ordenadores. Y me emocioné pensando en mis chicas, mis hermanas en Afganistán que no tienen esta oportunidad ahora. Y yo, claro, ahora estoy aquí, me siento segura. Pero mi alma está con ellas que no tienen este privilegio.”
No sap si tornarà aviat o si continuarà prioritzant l'oportunitat per a estudiar, però Zuhal té esperança per a l'Afganistan. “Estic segura que seran les pròpies dones les que canviïn aquesta situació. Si no es rendeixen, si continuen sent valentes, tot estarà bé. El dia que vam cremar els documents al pati de casa, li vaig dir a la meva mare que aquestes cendres no eren un fracàs. Li vaig dir: mama, aquestes cendres són llavors, això creixerà i sortirà de la terra i arribarà molt, molt alt”.
