Jamelyn B. Palattao és experta en història transnacional i anàlisi de la història amb perspectiva postcolonial a la Universitat de Mindanao
Mindanao, Filipines
Filipines porta més de 50 anys immersa en una guerra civil, un conflicte armat entre el govern filipí i el Nou Exèrcit del Poble (New People's Army), el braç armat del Partit Comunista de Filipines. Aquesta rebel·lió, que va començar el 1969, és una de les rebel·lions més antigues de l’Àsia i del món. Tot i que la intensitat dels enfrontaments ha disminuït, continuen existint focus de violència, especialment a les zones més empobrides de Mindanao, l'illa situada més al sud de l'arxipèlag.
L'arrel del conflicte neix d'un malestar històric: la distribució desigual de la terra. Filipines és eminentment rural, i tot i que aproximadament el 65% de la població és originària de zones rurals, la propietat de la terra pertany a molt poques mans.
La complexa situació que viu el país asiàtic és una combinació de diversos factors. Durant més de 300 anys, Filipines va ser una colònia espanyola, i immediatament després, els Estats Units van prendre el control de les illes. Des de llavors, el país nord-americà ha exercit una dominació sobre l'arxipèlag en termes polítics, econòmics, militars, lingüístics i culturals. El llegat de les estructures de poder colonials sol propiciar règims autoritaris i corruptes, que produeixen desigualtats socials, pobresa endèmica i una única perspectiva històrica que exclou a la gran majoria de la població.
El 2020, el llavors president del país Rodrigo Duterte va aprovar -sense debat parlamentari- una llei que permet catalogar de ‘terrorista’ qualsevol protesta, crítica o dissidència contra l'Estat. A Mindanao, les forces armades, les unitats paramilitars i les forces policials del govern persegueixen especialment les persones defensores de drets humans, la població Lumad -comunitats indígenes de l'illa-, i als lideratges del Bangsamoro -la nació moro moro, una regió local autònoma i musulmana-.
Els Estats Units exerceixen una dominació sobre l'arxipèlag en termes polítics, econòmics, militars, lingüístics i culturals
A la ciutat d’Iligan, situada a la regió nord de Mindanao, la Jamelyn B. Palattao treballa com a professora i investigadora al Departament d'Història de la Universitat de Mindanao – Iligan Institute of Technology. Palattao és experta en història transnacional, migració forçada i refugi i anàlisi de la història amb perspectiva postcolonial“La descolonització de la història és necessària per a crear un relat més integrador i complet del passat del nostre poble, que contempli diferents perspectives i comprengui la diversitat de comunitats. No podem traçar el nostre futur sense descolonitzar la història, és a dir, sense estudiar-la més a fons i assenyalar quins aspectes cal criticar, reformular, canviar de nom”.
Parlem amb Palattao sobre relats colonials, perspectives excloents, llegats imperialistes i revolucions.
Quines són les narratives dominants que expliquen la història de l'arxipèlag?
La perspectiva colonial és sens dubte la narrativa més acceptada. És la tendència més lògica, ja que els intel·lectuals occidentals són els que posseeixen gran part de les fonts textuals. El període colonial espanyol i nord-americà és l'esquema de divisió més utilitzat per als períodes històrics de Filipines, entre la societat filipina precolonial i la postcolonial.
Els registres i relats històrics d'Espanya se centren, principalment, en el triomf dels seus esforços d'evangelització. La imatge de l'indígena ‘salvat’ de la condemna eterna prevalia en el que els espanyols consideraven el seu regal de civilització a les illes Filipines. Quan van arribar els estatunidencs, es va intentar treure importància als 333 anys de domini espanyol per fer creure que la benevolència nord-americana havia alliberat les illes de la foscor. Per justificar la seva colonització, els estatunidencs també van menysprear la Revolució Filipina de 1896: un conflicte armat entre les forces colonitzadores espanyoles i el Katipunan, una organització secreta fundada per alliberar Filipines del domini espanyol. El relat és que si els espanyols van colonitzar les illes a través de la religió, els estatunidencs ho van fer a través de l'educació.
En quins aspectes la descolonització de la història és indispensable?
La descolonització de la història és necessària per crear un relat més integrador del passat d'un poble. Atès que la història no pot ser completament objectiva, un enfocament inclusiu del passat proporciona un relat més complet amb diferents perspectives. No obstant això, el terme crucial aquí és presentació i no glorificació. La descolonització de la història s'aconsegueix fent que la gent comprengui primer la diversitat de comunitats d'una nació, la qual cosa també dona lloc a una experiència històrica complexa.
En l'escenari actual, els historiadors ja estan qüestionant contínuament la perspectiva colonial, fent un esforç per oferir un punt de vista més inclusiu. Ara, les narratives nacionalistes filipines coexisteixen amb les colonials, i posen l'accent en les lluites i accions empreses pel poble filipí per defensar el nostre país, en particular les seves diverses formes de resistència contra els colonitzadors.
Quines són les narratives nacionalistes filipines?
El nacionalisme és un assumpte il·lustrat, degut potser al seu origen burgès. Si les narratives colonials van convertir les masses en éssers passius incapaços de qualsevol voluntat de poder, les narratives nacionalistes es van limitar a fer creure que sí que els importaven les masses, encara que fos mentida.
El nacionalisme, i no el cristianisme, va ser l'entorn ideològic de la Revolució Filipina. Anar en contra d'aquesta fórmula significa ser part dels pocs ignorants que no poden desprendre's del seu llegat colonial -perquè el cristianisme, després de tot, el van portar els espanyols-. El cristianisme sempre ha tingut una posició estranya en les narratives nacionalistes filipines, perquè les illes són predominantment cristianes, però ningú pot parlar realment de descolonitzar la societat eliminant un Déu que estava en les seves arrels a les illes, ja sigui espanyol o àrab.
Quins sectors socials han quedat fora dels relats dominants?
En resum: les masses. Les illes de Mindanao i Visayas solen quedar excloses de la història de ‘Filipines contra Occident’. Alguns estudiosos de Mindanao i Visayas solen dir “la Manila imperialista”, ja que l'actual narrativa nacional segueix centrada en la capital i la població tagalo -la de Manila-. En general, les poblacions que s'han vist més excloses són les comunitats indígenes, encara que també queda encara molta feina per fer pel que fa als estudis de gènere i treballs de recerca sobre els desplaçats interns i les persones migrants.
"El relat és que si els espanyols van colonitzar les illes a través de la religió, els estatunidencs ho van fer a través de l'educació"
El nostre propòsit, des de la universitat, d'integrar a les comunitats culturals ens ha fet més conscients de la importància de promoure narratives històriques que incloguin els pobles indígenes i altres grups marginalitzats. És el nostre enfocament per a la incorporació de la història de Mindanao a la narrativa nacional.
Hi ha referències teòriques d'aquests enfocaments?
Un dels esforços més famosos és Pantayong Pananaw (La perspectiva del ‘nosaltres’), de Zeus Salazar.
Salazar es un historiador, antropólogo y filósofo filipino, conocido por su perspectiva pionera en la historia de Filipinas llamada Pantayong PananawÉs un concepte que es refereix a qualsevol col·lectivitat social que posseeixi una estructura lingüística-cultural unificada i articulada, amb un sentit d'unitat de propòsit i existència. Aquesta perspectiva pretén descolonitzar la historia filipina. L'objectiu és poder oferir diversos punts de vista, sobretot des de la perspectiva filipina, que van des d'històries sobre les comunitats indígenes fins a altres àmbits desfavorits de la nostra societat que solen quedar marginats.
Pantayong Pananaw s'ha convertit en una de les perspectives més notables per a explicar la historia filipina, qüestionant així la perspectiva colonial estàndard, si bé encara queda un buit important per omplir.
Quins llegats imperialistes han deixat els dos països colonitzadors a les Filipines actuals?
Com comentava abans, un dels llegats és la religió: el cristianisme. Pot atribuir-se tant a Espanya com als Estats Units, amb el primer promovent el catolicisme i el segon el protestantisme, cadascun amb objectius de control, influència i integració. Amb el temps, el cristianisme es va arrelar profundament a la cultura filipina.
Un altre és l'educació. Encara que Espanya no va introduir el seu sistema educatiu fins a finals del segle XIX, els espanyols van aconseguir establir escoles primàries i universitats (encara que sota la supervisió d'ordres catòliques). No obstant això, va ser gràcies als estatunidencs que l'educació va florir encara més, especialment amb la promoció de la llengua anglesa. Això també va incloure la tutela estatunidenca en la gestió del govern.
Així i tot, el llegat imperialista més durador d'Espanya i els Estats Units a Filipines és el manteniment d'una forma de govern centralitzat a metro Manila -la Manila imperial-, en lloc d'un govern federal amb totes les illes. Aquest llegat va establir -i estableix- una relació de metròpolis-satèl·lit entre Manila i la resta de les regions de l'arxipèlag, que té repercussions en els aspectes polític, econòmic i social; i assegura la dominació de la població tagalo, incloent-hi el seu control sobre les narratives històriques.
Quines accions concretes podrien emprendre Espanya i els Estats Units per a recórrer el camí cap a la justícia històrica?
Tant Espanya com els Estats Units haurien de considerar la posada en marxa de programes de col·laboració; com la participació de Filipines en la identificació i el tractament de les necessitats de reparació, l'enfortiment dels vincles entre les institucions educatives en la promoció d'enfocaments descolonitzadors i la cerca de la justícia històrica.
Expressar una disculpa també és una manera de fer-ho, encara que pugui resultar incòmoda per a molts. La justícia històrica pot fer que la gent se senti bé, però si continuen patint pobresa real -i no sols pobresa de filosofia-, llavors és inútil parlar de justícia històrica. Aquests termes em sonen a problemes d'Occident.
Potser, la pregunta no és “Per què és important descolonitzar la història?”, sinó “Per què tenim por de les revolucions?”
