La Tatiana i la Maria, germanes, són de Kíev, d'on van marxar l'abril del 2022 arrel de la invasió russa a Ucraïna per a instal·lar-se a Premià de Dalt (Catalunya). La Samira i la Khadija, cosines i originàries de Laugar (est de l'Afganistan), van arribar l'agost de l'any passat a Salamanca. Les quatre han deixat les seves vides al seu país d'origen. Les quatre han viscut la guerra i el desplaçament recentment en dos dels conflictes més mediàtics dels últims mesos. El seu relat és una visió en primera persona del desplaçament forçat. Les dones, entre el combat i les cures, viuen els conflictes armats amb unes càrregues físiques i emocionals sovint obviades, que xoquen amb les narratives bel·licistes i la tendenciositat mediàtica.
Espanya és el tercer país d'Europa que més sol·licituds d'asil rep, segons les dades de la Comissió Europea, però la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) assenyala que el 2021 només es van atorgar un 10,5% de les solicituts d'asil que es van presentar. En el cas de les persones ucraïneses, la Unió Europea ha activat per primera vegada en la seva història la Directiva de Protecció Temporal, pensada per a les situacions d'afluència massiva de persones. Aquest sistema de protecció ofereix permís de residència i treball d'un any de durada, prorrogable a dues, accés a l'educació i atenció mèdica, entre altres ajudes. En el cas de les persones afganeses (així com de tantes altres nacionalitats) l'única opció per a sol·licitar asil és demanar la protecció internacional, un procés molt més llarg i pesat burocràticament parlant que es caracteritza per un elevat percentatge de denegacions.
“Els homes i les dones són perseguits de formes diferents i les seves ferides tenen impactes socials diferents; tenen diferents responsabilitats cap a les seves famílies i comunitats, i així acaben en diferents situacions de risc” escriu Carol Cohn, experta en gènere i seguretat
“Els homes i les dones simbolitzen diferents coses per a les seves comunitats i els seus oponents, són perseguits de formes diferents i les seves ferides tenen impactes socials diferents; tenen diferents responsabilitats cap a les seves famílies i comunitats, i així acaben en diferents situacions de risc” escriu Carol Cohn, investigadora sobre gènere i seguretat, a Las mujeres y las guerras (2014). Els discursos hegemònics sovint les categoritzen com a víctimes passives o com a lluitadores idealitzades. Aquesta simplificació no representa la realitat: les experiències de la Tatiana, la Maria, la Samira i la Khadija ho demostra.
El moment de marxar
La Tatiana i la Maria van saber d'un hotel que acollia a persones ucraïneses a Polònia i, després de molts dubtes, van decidir marxar.. “Arribem amb les meves filles i la meva germana. El meu marit i els meus pares van haver de quedar-se a Kíev”, explica la Tatiana. A Polònia, assegura, no podien treballar ni escolaritzar les nenes. Després de passar tot el mes de març a Varsòvia, van decidir anar cap a Espanya, ja que la Tatiana parla castellà.
La presa de Kabul el 15 d'agost de 2021 no va mobilitzar immediatament la Samira i la Khadija. Totes dues periodistes van decidir quedar-se al seu país per exercir la seva feina, però finalment el seu pare va caure malalt i això les va impulsar a marxar, amb l'ajuda de periodistes d'EL PAÍS. La Khadija va viatjar sola, però la Samira ho va fer acompanyada del seu pare i germanes. Per a elles, igual que per les dues germanes Tatiana i Maria, el pas més complicat va ser arribar al país veí, el Pakistan. “Vam passar tota la nit la frontera, que estava controlada pels talibans. A molta gent, malgrat tenir els papers i el visat en regla, no la deixaven creuar”, relaten.
La família de la Khadija continua a l'Afganistan. El marit de la Tatiana a Ucraïna. Les dues estan preocupades per ells i cap de les deus volia deixar la seva família enrere, però ho van haver de fer per causes majors: una, en rebre amenaces; l'altra, per les seves filles.
Fer que la vida continuï
"Som aquí gràcies a la voluntat d'una família que ens va acollir, però ni el Govern ni cap Ajuntament ens proporciona ajuda”, es queixa la Tatiana. “Tot ho paga la família, i ens sembla injust”. Ella, fotògrafa i videógrafa, continua a la cerca d'oportunitats de treballar en el seu sector a Catalunya. “Al principi de la guerra, durant gairebé un mes no volia ni agafar la càmera. Pensava ‘per què?’ Era massa complicat per mi veure tant de dolor”. Mentrestant, la germana petita acabant un màster en psicologia que compagina amb un treball en recursos humans en una companyia d'Ucraïna.
La Khadija estudia Comunicació Audiovisual a la universitat, al mateix temps que castellà. Vol construir una vida a Espanya i no creu que pugui tornar al seu país durant bastant temps. Treballa com a periodista autònoma per al diari 20 minutos y realiza col·laboracions puntuals amb EL PAÍS. També continua treballant amb altres reporters afganesos per a cobrir la realitat de les que es queden. “Segurament és perillós, però hem de continuar fent-ho”.
La Samira, en canvi, no ha pogut continuar dedicant-se al periodisme. Deixa intuir que no vol integrar-se molt a Espanya, ja que el seu objectiu és tornar i defensar la seva terra, encara que signifiqui un perill. Ambdues recorden als companys que s'han quedat a l'Afganistan, en risc constant de detenció, mort o tortura, per cobrir el què està passant com una protesta, particularment si la lideren dones.
Mirar enrere
Les quatre protagonistes han marxat dels seus països malgrat no ser la seva primera opció. Però moltes altres s'han quedat. “Tenen fills, marits, gent al seu càrrec, i volen quedar-se per a defensar els seus drets”, explica la Samira. Els talibans han prohibit a les afganeses, entre altres coses, accedir a escoles i universitats. La Samira subratlla: “No poden treballar o anar soles pel carrer. Però tots els dies rebem notícies de dones que han sortit a protestar. Moltes d'elles han estat detingudes, i altres no es manifesten perquè saben que les assassinarien. Però es manifesten molt més que els homes, malgrat els riscos”.
La Samira no pot tornar ara per ara a l'Afganistan a causa de la salut del seu pare, però assegura amb fermesa que, malgrat ser una cara coneguda i un objectiu clar pel règim, sí que voldria tornar: “Si em maten, servirà per a donar encara més certeses que els talibans no són una bona opció per al nostre país”. Totes dues cosines recorden l'ona de suport mundial que van rebre les afganeses el passat estiu, i lamenten que aquesta espurna gairebé hagi desaparegut. Mentrestant, continuen participant en campanyes com Freeherface, que denuncia l' obligació de les dones de tapar-se en espais públics.
La ucraïnesa Tatiana pensa en l'escassetat econòmica que viu i viuran els qui es queden al seu país d'origen. El seu pare i la seva mare segueixen a Kíev. “Hi ha gent massa gran per a anar-se, allà ho tenen tot”, diu. “Però els preus són cada vegada més alts i els sous, més baixos. Quan ens diuen el salari que cobren, em pregunto com sobreviuran”.
La guerra
La guerra està profundament marcada pel gènere, tant en la pràctica com en els simbolismes, segons la investigadora en gènere i seguretat, Carol Cohn. Al seu llibre Las mujeres y las guerras, escriu: “Un clar exemple de la codificació simbòlica del gènere i de les seves conseqüències negatives es troba en el significat associat als propis conceptes de ‘guerra’ i ‘pau’. La guerra s'associa amb acció, coratge, serietat, dominació, risc… Mentre que la pau s'associa amb passivitat, domesticitat, tranquil·litat, compromís, interdependència, no violència…”.
«La culpa és un element constant en el paper de les dones en les guerres; la seva feina o la seva experiència mai sembla tan heroica»
A la Tatiana li preocupa que els homes que van a les conteses no tornin sent els mateixos. “Tornen amb l'agressió i barbàrie que han viscut, i això fa por perquè pot repercutir en les famílies. Espero que aquesta vegada existeixi una millor atenció psicològica per als qui que han estat al front”, reflexiona. A més, en qüestió de poques setmanes ha detectat que el món ja no presta tanta atenció a Ucraïna. “La gent es cansa de parlar d'això, i quan parlen, és per a dir que ha d'acabar, no per a fer un seguiment”.
L'afganesa Samira comparteix amb la Tatiana el sentiment de culpa de no poder estar al seu país. “Una amiga va ser detinguda i va passar una nit a la presó per anar a una manifestació. La van deixar anar amb la condició que no participés en cap altra manifestació. És el cas de moltes altres dones,” explica. Lamenta també que, amb la guerra a Ucraïna, les afganeses rebin menys atenció. “Els processos burocràtics són molt lents, i es retarda molt que puguin anar-se del Pakistan”, assegura.
La culpa és un element constant en el paper de les dones en els conflictes armats; la seva labor o la seva experiència mai sembla tan heroica: “A vegades, quan penjo alguna cosa en les xarxes socials, penso: està bé que posi això? Perquè jo sóc aquí a la platja i tants ucraïnesos estan morint…”, reflexiona la Tatiana.
La família, les cures, la ciutadania organitzada representen el que Cohn identifica com la feminitat associada a la pau, i és la realitat amagada dels conflictes. Com diu la Nobel de Literatura Svetlana Alexiévich: “En el que narren les dones no n'hi ha, o gairebé no n'hi ha, la qual cosa estem acostumats a llegir i a escoltar: com unes persones maten a altres de manera heroica i finalment vencen. O com són derrotades. O quina tècnica es va usar i quins generals hi havia. Els relats de les dones són diferents i parlen d'altres coses. La guerra femenina té els seus colors, les seves olors, la seva il·luminació i el seu espai. Té les seves pròpies paraules. En aquesta guerra no hi ha herois ni gestes increïbles, tan sols hi ha éssers humans involucrats en una tasca inhumana. En aquesta guerra no sols pateixen les persones, sinó la terra, els ocells, els arbres. Tots els que habiten aquest planeta al costat de nosaltres. I sofreixen en silenci, la qual cosa és encara més terrible.»
Publicat originalment a El País
