Barcelona
La Guadalupe Záyago Lira, nascuda a la comunitat d'Alpuyeca, Morelos (Mèxic), es descriu a si mateixa com a dona indígena, comunicadora comunitària, defensora del territori i mestra de l'escola primària. Va iniciar el seu activisme defensant els drets ambientals de la seva comunitat i va continuar lluitant des de la pedagogia comunitària després de fundar l'escola 'Primària 17 d'abril de 1869', on promou encara avui una educació basada en la cultura i els sabers locals.
En un context en el qual el narcotràfic intenta prendre el control polític de l'Estat, Mèxic ha viscut una escalada de la violència en el període anterior a les eleccions del passat 2 de juny, durant el qual la Guadalupe va rebre nombroses amenaces. Per això ens trobem amb ella a Barcelona, des d'on dona a conèixer el seu activisme internacionalment mentre descansa lluny de les amenaces en el marc del programa d' acollida temporal d'activistes de Taula per Mèxic.
La Guadalupe ens parla de la pedagogia com a política i com a arma que pot aconseguir canvis estructurals lluitant des de la quotidianitat i a escala local. La seva feina és un exemple esperançador d'activisme comunitari que demostra el poder de transformació de la lluita des de l'esfera de les cures.
Com vas començar a fer activisme?
Al meu poble vam tenir una lluita pel tancament d'una deixalleria propera que portava més de 30 anys rebent sense control escombraries hospitalàries, industrials i domèstiques de cinc municipis. Van augmentar moltíssim les morts per càncer a la comunitat i, sense conèixer de lixiviats, toxicitat ni res, el primer que vam pensar va ser que potser la deixalleria n’era la causa. Amb aquesta hipòtesi, vam demanar al govern que deixés de dipositar escombraries aquí.
Ens va costar molt d'esforç, però vam aconseguir el tancament. En aquest procés ens vam trobar amb preguntes com "On llençarem les escombraries que fins i tot nosaltres generem?" Llavors, vam començar a desenvolupar tot un projecte d'escombraries zero amb la comunitat.
Mèxic ha viscut una escalada de la violència en el període anterior a les eleccions del passat 2 de juny
És a dir, que d'una lluita concreta vau derivar cap a una cultura més àmplia d'organització comunitària.
Sí, vam desenvolupar tot un projecte d'escombraries zero. Vam crear una vaixella comunitària que es passava de casa a casa per a reduir el material d'un sol ús a les festes. També ens vam dedicar a fer composta a cada casa. Vam elaborar un decàleg en assemblea comunitària, i un dels principis era que tothom portés bosses i tuppers al mercat per evitar l'ús de plàstics. Així ens vam adonar que era possible reduir les escombraries.
Quina reacció van tenir les administracions davant aquesta organització comunitària?
El govern local va reaccionar amb gran hostilitat. Volien portar una empresa minera i una planta de valorització d'escombraries a la nostra zona i sabien que la nostra creixent organització política ho impediria. Per això, la seva estratègia va ser trencar el nostre teixit social. Ens van expropiar la terra i la van donar a Antorcha Campesina, un grup paramilitar associat al Partido Revolucionario Institucional , el partit en el poder en aquell temps.
Vam resistir als paramilitars tancant escoles i el centre de salut per a ells. Quan van veure que no podien amb nosaltres, van incorporar el crim organitzat. Van ocupar els nostres carrers i les amenaces van començar a multiplicar-se. A partir d'aquí ja va ser molt més difícil continuar amb la nostra lluita tal com era abans.
Vas rebre amenaces personalment?
En l'època de la lluita pel tancament de la deixalleria, l'Assemblea Comunitària -la nostra màxima autoritat-, m'havia nomenat a mi per a dirigir el moviment. Així que vaig ser una de les primeres en el punt de mira, vaig rebre diverses amenaces de mort. Més endavant, em van acomiadar com a mestra. Gràcies a la mobilització de la comunitat, em van restituir la plaça, però em van enviar a fundar una nova escola. Ells ho veien com un càstig, però per a mi va ser una oportunitat.
En aquest moment es creuen la teva carrera com a activista amb la teva professió com a mestra.
Sí. Jo ja feia coses anteriorment, però va ser en el moment de fundar l'escola quan vam començar a crear un projecte educatiu més fort.
"Ens van expropiar la terra i la van donar a Antorcha Campesina, un grup paramilitar associat al Partido Revolucionario Institucional (PRI)"
Des de l'arribada del crim organitzat, ja no podíem aparèixer organitzant a la gent al poble, era massa perillós, així que dins de l'escola vam començar a treballar en projectes per a la comunitat: l'hort escolar i la composta escolar, i vam lluitar pel menjador i per noves aules. Fèiem demandes en nom dels drets de les infàncies, però en realitat, darrere hi havia tota l'organització de les dones de la comunitat.
L'escola es va convertir en un espai de trobada i organització, on planejàvem estratègies, discutíem necessitats i buscàvem solucions col·lectives. No podíem fer assemblees comunitàries al poble, però sí que podíem fer assemblees de pares i mares i assemblees escolars amb les infàncies. Són conceptes presents en teories pedagògiques, com la pedagogia de l'alliberament de Freire, Waldorf i Freinet, així que no ens podien dir res. I així vam transformar l'escola en un projecte polític-pedagògic, on les infàncies i les famílies participaven en la presa de decisions, reflectint la vida comunitària i política de la nostra lluita.
Així que la pedagogia per a tu també és política.
La gestió del govern federal, que ens contracta com a mestres, pretén que siguem treballadores simplement encarregades de donar un servei. Però les mestres no podem treballar al marge de la vida política d'un país.
Jo, com a membre de la mateixa comunitat Alpuyeca, on treballo, interactuant el dia a dia amb els nens, les nenes i les mares de la comunitat, veient el contrast entre les seves vides quotidianes al carrer i les regles que imposa l'escola pública, escoltant les seves històries de violència, segrestos i assassinats, vaig entendre que l'educació no es pot veure només com un servei, sinó que és un dret comunitari. Són aquestes experiències quotidianes les que em van ensenyar que el fet educatiu és eminentment social i polític.
Per això, nosaltres no pensem en l'escola com un espai aïllat, sinó com una comunitat. Una comunitat escolar està integrada per mestres, mares i pares, infàncies, autoritats locals, autoritats educatives, les companyes que participen en la neteja de l'escola i tots els membres que interactuen en l'àmbit educatiu. Una comunitat escolar ha de treballar unida per abordar i transformar la realitat social en la qual existeix.
Un exemple d'aquesta permeabilitat entre escola i comunitat és el projecte de Tekuan Radio.
Tekuan Radio s'ha convertit en un espai crucial per a l'organització i la resistència a Alpuyeca. El crim organitzat té controlats els nostres carrers, però no l'aire. A través de la ràdio, podem organitzar-nos, comunicar-nos, compartir informació i mantenir unides a les persones. Com que és la ràdio de l'escola, és més difícil que la identifiquin oficialment com un espai d'organització política. A més, ofereix una activitat atractiva per als adolescents i joves i els manté allunyats dels carrers on el crim organitzat busca sempre nois sols per a reclutar-los.
El projecte de l'escola és un projecte liderat per dones. En quin sentit es podria dir que hi ha una lògica de gènere darrere del vostre activisme?
El projecte escolar es basa en els nostres valors comunitaris ancestrals i per tant és essencialment feminista. Històricament, a la nostra comunitat originària, homes i dones compartien rols equitatius, però l'arribada dels colonitzadors va imposar una divisió rígida que va relegar a les dones. En resposta, hem adoptat una visió feminista que reafirma la importància de la col·laboració i la igualtat, i que també enfronta la violència de gènere.
"El crim organitzat té controlats els nostres carrers, però no l'aire. A través de la ràdio, podem organitzar-nos, comunicar-nos, compartir informació i mantenir unides a les persones"
Nuestra escuela se ha convertido en un espacio seguro y de apoyo para las madres de la comunidad que sufren violencia de género. Trabajamos para empoderar a las mujeres para, que se liberen de situaciones abusivas. También hemos observado mejoras significativas en el comportamiento de los niños al trabajar con sus madres, creando un entorno de cuidado y solidaridad. La lógica de género en nuestro activismo no solo promueve la igualdad y la colaboración, sino que también combate la violencia estructural, alineándose con nuestras tradiciones ancestrales de equidad y justicia.
I a nivell pròpiament pedagògic, també vau aplicar una perspectiva política al pla d'estudis?
Vam adaptar el programa educatiu a la realitat social de la nostra comunitat indígena mitjançant una pedagogia situada. Això implica basar-nos en el que els nens i nenes ja porten de casa: una vida i una memòria històrica comunitària. La nostra comunitat ha viscut en lluita constant, des de l'època colonial fins a la Revolució i més recentment, per la qual cosa hem desenvolupat una trajectòria de resistència ancestral. Per això treballem en la recuperació dels coneixements ancestrals.
Tractem de seguir el pla i programes oficials, però des de la nostra pedagogia situada. Per exemple, quan el pla indicava que les infàncies havien d'escriure cartes, fèiem que escrivissin a referents revolucionaris com Emiliano Zapata. També organitzàvem activitats com ‘La història cobra vida’, on els nens i nenes representaven esdeveniments històrics revolucionaris a la comunitat, involucrant als habitants. Aquestes activitats enforteixen la identitat i el sentit de pertinença.
Además, ante el contexto de violencia que enfrentan, donde las infancias a menudo llegan a la escuela sin comer, con sueño debido a tiroteos, o afectados por la desaparición o asesinato de familiares, hemos tenido que adaptar nuestro enfoque. La educación se convierte en un proceso vivo, donde escuchamos y atendemos las necesidades emocionales y sociales de las infancias.
A tot això, estàveu treballant en el marc d'una escola pública. Com van reaccionar les institucions del sistema educatiu nacional?
La política educativa que l'Estat havia vingut implementant per més de 80 anys òbviament no contemplava les necessitats específiques de les comunitats ni la possibilitat de fer pedagogia situada. Però amb l'arribada del govern de la 4a transformació de López Obrador, va començar a millorar una mica la situació. Van començar a treballar per a impulsar un nou model pedagògic que es diu La Nueva Escuela Mexicana que impulsa la recuperació de les comunitats escolars a partir dels coneixements ancestrals, i valorar les llengües originàries, que és feina que nosaltres ja fèiem des de la creació de la nostra escola. Al mateix temps, també van desplegar una recerca per part del Consejo Nacional de Humanidades Ciencias y Tecnologias (Conhacyt) a la nostra escola per a documentar les nostres pràctiques pedagògiques, cosa que ens va legitimar moltíssim.
Aquesta política reflecteix un avanç, però continua havent-hi desafiaments. Per exemple, no s'ha resolt la falta de recursos i organització comunitària en moltes regions. Sense l'existència d'una comunitat local organitzada, com la nostra, és difícil que es faci realitat un projecte com aquest.
"La nostra comunitat ha viscut en lluita constant, des de l'època colonial fins a la Revolució i més recentment, per la qual cosa hem desenvolupat una trajectòria de resistència ancestral"
Hi ha més esperances amb el nou govern de Claudia Sheinbaum?
Crec que sí que hi ha una mica d'esperança, però no crec que la nova presidenta vagi a impulsar un canvi pel fet de ser Claudia Sheinbaum o pel fet de ser dona o ser feminista. Crec que es veurà obligada avançar fent polítiques públiques que tinguin impacte en la societat civil, en l'àmbit educatiu, en salut, fent suport al camp, perquè si no perdrà el seu electorat de cara a les eleccions del 2030. Durant el govern de López Obrador la dreta ha assaltat molt a Morena i el partit ha perdut la confiança de les bases, dels moviments socials. I ara estan treballant per recuperar aquests suports. Per exemple, l'elecció de la candidata per la Ciutat de Mèxic, Clara Brugada, que té molt bona fama entre les bases per tota la seva trajectòria, és clarament una estratègia en aquest sentit.
I ara, després d'haver passat uns mesos a Espanya fent activisme internacional, quins aprenentatges t'emportes? Quins plans de futur tens per a la lluita de la teva comunitat?
L'experiència a Barcelona m'ha aportat una nova perspectiva sobre el meu rol com a lideressa a la meva comunitat. He après que la mirada internacional i el suport extern poden enfortir la visió del nostre projecte. Abans veia a l' Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) fent activisme internacional i no entenia ben bé quin valor tenia això per a nosaltres a nivell local. Però ara he vist en la meva pròpia pell que el suport que hem rebut a Europa ha afegit una capa de protecció i visibilitat a la nostra feina, també a escala local. La visibilitat internacional ajuda a legitimar i assegurar la continuïtat del nostre projecte, oferint una barrera addicional contra la repressió local.
També, encara que la violència seguirà, tinc clar que ara la clau està en avançar en una línia horitzontal, caminant colze a colze. Si compartim la responsabilitat i no em poso jo sempre en el punt de mira, podem enfrontar els reptes amb més força. I aquesta també és una manera de deixar espai per a la capacitat de les meves companyes, perquè el projecte segueix, ara, mentre jo no hi soc, i és la comunitat la que el tira endavant. Les mares de la comunitat, per exemple, s'han posat a treballar per a traslladar el projecte de la primària a la secundària. La meva meta és enfortir aquesta línia horitzontal perquè les generacions futures trobin un camp de vida i esperança, en lloc de violència i desolació.
