Als seus carrers, la barreja de petites botigues regentats per indígenes d'origen maia i les grans cadenes de menjar ràpid, conviuen amb centenars de persones de tot el món que intenten reunir una mica de diners per continuar el seu camí. Els que tenen més sort, aconsegueixen alguna feina esporàdica i precària d'un o dos dies, però la gran majoria es veuen obligats a esperar remeses dels seus familiars o demanar almoina pels carrers.
Abans d'arribar a la ciutat, ens trobem amb la perillosa carretera que ve des de la frontera de Aguas Calientes. En els escassos quilòmetres de trajecte, ens topem amb diferents persones que caminen sota el sol amb les seves poques pertinences a coll. La presència policial i militar en els diversos punts de control improvisats que creuem dominen el paisatge. És en aquest tram de carretera on ens topem amb un oasi enmig de la ruta migratòria. El que a primera vista sembla una senzilla i modesta construcció de ciment, és en realitat la Casa del Migrant San José, una llar de pas segur per a milers de persones. Tant per als que travessen Guatemala en la seva ruta cap a Mèxic o els Estats Units, com per als que es veuen obligats a tornar al seu país d'origen i abandonar el somni americà.
Aquest centre d'acolliment temporal gestionat per la Pastoral de Mobilitat Humana té capacitat per a unes 150 persones, però la major part de l'any sobrepassa el seu aforament. En ell s'ofereix allotjament, alimentació i servei mèdic per un o dos dies.
En traspassar les portes de la Casa del Migrant, es respira una calma tensa. Aquesta es percep en els ulls de les desenes de persones que cada nit abandonen el centre i es dirigeixen a la ciutat a la recerca d'un bus per a continuar el seu camí cap al nord. La foscor els serveix de refugi per a evitar les "mordidas" dels funcionaris o, una cosa pitjor, la seva deportació.
Totes les rutes es troben en el Tap del Darién
Tot i que ens expliquen que a l'alberg pots trobar persones de tot el món- haitians, afganesos o somalis-, en les últimes setmanes els principals països d'origen són Veneçuela, l'Equador, i en menor mesura Hondures.
Segons dades de la ONU, des de 2015 7,1 milions de veneçolans han abandonat el seu país fugint de la manca de recursos i de la crisi econòmica. D'aquests, s'estima que prop de 5,7 milions es troben en països de Llatinoamèrica i el Carib. Les autoritats guatemalenques parlen d'un increment del 92% de persones procedents d'aquest país en l'últim mes. D'altra banda, la gran majoria d'hondurenys que coneixem en l'alberg fugen del seu país a causa de la violència i de les extorsions de les pandilles. Mentrestant, l'Equador està vivint una segona gran onada migratòria a causa de la crisi econòmica i la falta de feina produïda per la pandèmia.
Les causes són diverses, i en molts casos s'intercalen més d'una, però tots comparteixen un mateix objectiu. Tot i això, aconseguir-ho no és fàcil i, per a molts, suposa arriscar la pròpia vida o la dels seus éssers estimats. Els segrestos representen l'amenaça més gran per a les persones migrants. Només a Mèxic, aquest col·lectiu pateix una mitjana de 54 segrestos al dia. Les violacions de nenes i dones són també un risc molt elevat en el camí, tant és així que els traficants de persones els lliuren preservatius gratis i aconsellen als "pandilleros" i narcos utilitzar-los, fent de la violació una realitat inevitable, i una arma de control del territori mitjançant el cos de la dona.
Les persones que arriben a Centreamèrica des dels països del sud han de viatjar incomptables dies mitjançant autobusos i llargues caminades amb la condició d'arribar, en aquest cas a Guatemala, un país que representa tan sols la meitat del seu viatge. A aquest grup se li suma a més de les vulneracions de drets ja esmentades, l'encreuament d'un dels punts migratoris més perillosos del món, el conegut com a Tap del Darién. La selvàtica frontera entre Panamà i Colòmbia, de 5.000 km², s'ha convertit en un corredor per als migrants irregulars que tracten de travessar Amèrica Central en el seu camí als Estats Units. Segons l' Agència de l'ONU per als Refugiats (ACNUR) i l'Organització Internacional per les Migracions (OIM), la xifra total de persones que han creuat la selva gairebé s'ha triplicat en comparació amb el mateix període de l'any passat: de 2.928 en els primers dos mesos de 2021 a 8.456 en el mateix període de 2022. La xifra d'enguany inclou 1.367 nenes, nens i adolescents.
En travessar aquesta selva els viatgers s'enfronten a múltiples perills, com a grups criminals i animals salvatges. "La jungla sencera fa olor de mort... hi ha roba, sabates, motxilles per tot arreu, la gent ha d'anar desprenent-se de les seves pertinences per arribar al final" ens explica la Lupe. "Vam veure una dona embarassada, amb la seva parella... ell estava molt nerviós, volia anar més de pressa, però ella estava esgotada... Al final la va deixar enrere travessant el riu... Quina classe d'home faria això?" Un grup de migrants veneçolans que s'havien conegut en el camí i que acompanyaven també a una jove mare soltera i la seva filla equatorianes s'acosten a la conversa per a explicar-nos, una rere l'altre, les històries de dol i abandonament que van presenciar a la selva. "Hi ha gent que abandona als seus fills, per no poder fer-se càrrec d'ells o per endarrerir-los molt en el camí." La ruta és, doncs, especialment mortífera per a les persones més vulnerables. Moltes dones de l'alberg es queixaven que els homes joves i sense família tenen un pas molt més ràpid i no saben el que és quedar-se a esperar a aquells que no poden córrer. "Per això ens ajuntem amb altres famílies, és molt més segur avançar junts." La dona equatoriana, d'uns 27 anys i la seva filla d'uns 7 es van trobar dues famílies nombroses de veneçolans que viatjaven juntes, la resta del camí planegen fer-lo amb ells. "És perillós per a una dona sola fer aquesta ruta... i més per a una nena petita."
Les caravanes
Aquesta història de suport i cooperació per fer front als perills del camí és el que va motivar l'any 2018 les conegudes com a "caravanes migrants". Així es van anomenar una sèrie d'èxodes que van iniciar el 13 d'octubre d'aquell any, amb uns mil hondurenys que van decidir unir-se a San Pedro Sula per a emprendre junts el camí cap a Mèxic i allà demanar asil. Aquesta caravana, la grandària de la qual es va estimar en unes 7.000 persones que es van sumar en el camí, és probablement la més gran mai registrada. Tot i això, a aquesta la va seguir una segona caravana també d'uns mil hondurenys que, en aquest cas, va sortir d'Esquipulas uns dies més tard, el 21 d'octubre. En els dies posteriors tres caravanes més, en aquest cas de salvadorencs, van emprendre la seva ruta cap al nord. Des de llavors, les caravanes no han parat d'existir i s'han convertit en una modalitat migratòria que garanteix la supervivència enfront de les adversitats del camí. Ara moltes caravanes no són tan multitudinàries, però així les continuen registrant a l'alberg Casa del Migrant San José d'Esquipulas. "Acaba d'arribar una caravana d'equatorians" s'informaven els voluntaris "quan arriben més de deu junts els registrem com a caravana".
El grup està llest. S'han organitzat per a marxar de l'alberg aquesta nit i agafar l'autobús de la 1 de la matinada. A la nit hi ha menys opcions que els pari la policia. A causa de l'arbitrarietat en els horaris del transport al país, tots decideixen sortir unes hores abans, travessar la perillosa carretera i esperar l'arribada del bus a la parada corresponent. Aquella mateixa tarda a la filla petita de la Maria Elena li ha pujat la febre. El cansament, la fam i el fred han acabat afectant la nena. La mare decideix no acompanyar al grup, "no vull que la meva filla sigui al carrer amb aquesta febre durant tant de temps." Sortiran més tard, just per agafar el bus. A la resta de germans no els sembla bé la decisió, estan nerviosos. El més gran no vol separar-se del grup, sap el que suposa per a la seva família viatjar sols. La Lupe s'asseu en un racó i ens llança un somriure entre llàgrimes. La Maria Elena els repeteix als seus fills com un mantra:
- No hem de pensar en el que és dolent. Hem de continuar endavant i pensar que res dolent ens passarà. Tot anirà bé...
El que està per arribar
Però el llarg camí que els espera no és fàcil, i molts ho saben. El Daniel és un jove de tot just 20 anys que viatja sol. Tres dies abans de la nostra arribada a la Casa del Migrant, va decidir reprendre el seu viatge en direcció als Estats Units. Quan va sortir de matinada de l'alberg, el van disparar indiscriminadament des d'un cotxe que passava per la carretera. Sense previ avís. Els migrants majoritàriament no són benvinguts en aquesta ciutat. Tampoc són apreciats pels narcos, amb molta presència en aquesta zona. L'existència de rutes migratòries, i en conseqüència de controls policials i militars, els impedeix poder utilitzar aquestes mateixes rutes per als seus negocis il·lícits.
El Daniel ara es troba prostrat en una cadira de rodes, amb la cama plena de metralla. Sense perdre l'esperança, continua somiant a poder seguir el seu camí. Tant per al Daniel com per a la resta de les persones, el camí encara els presenta moltes adversitats. Per a començar, hauran de bregar amb els entre quatre i cinc controls que s'estableixen diàriament en la carretera que uneix Esquipulas amb la Ciutat de Guatemala. Els funcionaris corruptes cobren entre 10 i 20 dòlars per persona- depenent de la seva nacionalitat i de la "benevolència" del policia de torn- per a seguir el seu camí. Si no poden pagar, són deportats a la frontera amb Hondures. Més enllà de la corrupció i la vulneració indiscriminada de drets humans que exerceixen les forces de seguretat, Guatemala és de facto una frontera més dels Estats Units. L'augment de vehicles militars, controls policials i deportacions és resultat de la pressió que exerceix el país nord-americà sobre Mèxic i Guatemala. Les polítiques de securitizació nacional i l'enfortiment de les fronteres del nord s'externalitzen cada vegada més cap als països centreamericans, la qual cosa agreuja la dificultat de les rutes i empeny als migrants a adoptar les més perilloses.
L'endemà, rebem un missatge de la Maria Elena i els seus fills. Han aconseguit arribar al nord del país. A Tecún Uman, una de les zones frontereres entre Guatemala i Mèxic, poden descansar una altra nit en un alberg. L'encreuament per a arribar a Mèxic és fàcil, qualsevol autobús passa amb facilitat la línia fronterera. No obstant això, travessar aquest país, és possiblement la part més dura de tot el viatge.
Publicat originalment a El Salto
