L'exili de persones procedents de la República Democràtica del Congo creix a marxes forçades des de la presa de control de l’M23 de les capitals de Kivu Nord i Sud
La Merveille té 26 anys, és originària de Goma, ciutat situada a Kivu Nord -est de la República Democràtica del Congo-, i fa tres mesos que viu a Kampala, capital d'Uganda. Va decidir anar-se’n de la seva ciutat natal després que l’M23 prengués el control de Goma el 27 de gener d'enguany, la qual cosa ha generat un augment de violència i inseguretat a tota la regió. Viu amb el seu germà Hop, les seves cosines Marceline i Harmonie, i l’Elvis, cosí de la Marceline. Tots se’n van anar de Kivu pels mateixos motius, i tots tenen clar que volen tornar el més aviat possible.
La jove congolesa treballa a l’àrea de comunicació d’ Étoile du Sud (EDS), una associació de base que treballa per garantir el dret a la salut, els drets de les dones i la construcció de pau a la RDC. Però des que se’n va anar del país que ha hagut de disminuir la seva feina amb EDS, per motius evidents de distància. La seva quotidianitat a Kampala es basa a estar al dia de les notícies sobre Kivu, parlar amb els seus familiars i aprendre anglès. Va a classe diàriament, i aprèn l'idioma al costat d'altres joves, també desplaçades forçadament de Sudan del Sud, Eritrea, Burundi i de la mateixa RDC.
Uganda és el país de més acollida de persones refugiades de tota l’Àfrica. En total, acull a 1,8 milions de persones que busquen refugi; i d'aquestes, 600.000 procedeixen de la República Democràtica del Congo. Segons dades d'ACNUR, l'Agència de l'ONU per a les persones refugiades, des del gener del 2025 s'ha registrat un fort augment en el número de persones procedents de la província de Kivu, que creuen fins a Uganda per fugir de la violència. En total, més de 41.000 persones en el que va d'any. De fet, la comunitat refugiada congolesa és la segona més gran a Uganda, després de la de Sudan del Sud.
Un conflicte amb història
La inestabilitat i conflicte ara present en Kivu no és una cosa nova, sinó que ja té tres dècades d'història. La novetat és l'escalada de violència present des de principis d'any, arran de la presa de control de l’M23 de Goma, ciutat ja esmentada; i també de Bukavu, capital de Kivu Sud, a mitjans del mes de febrer.
Uganda acull 1,8 milions de persones que busquen refugi; i d'aquestes, 600.000 procedeixen de la República Democràtica del Congo
Kivu (Nord i Sud) és una província congolesa fronterera amb Uganda, Ruanda i Burundi. Les causes del conflicte radiquen en un complex entramat de motius, entre els quals hi ha l'espoli de recursos minerals com el coltan i el cobalt, i també dinàmiques vinculades a la propietat de la terra, a la reforma del sector de la seguretat o als límits de governabilitat del país. El control i espoli dels recursos naturals -abundants en aquesta zona-, contribueix a finançar l'existència de diferents grups armats, la mateixa corrupció del govern congolès, i també contribueix a perpetuar la presència estrangera a la zona, ja que diferents països, especialment Ruanda, s'involucren en aquest conflicte-negoci.
Actualment, a Kivu hi operen més d'un centenar de grups armats, però per motius evidents el més sonat és l’M23 -Moviment 23 de Març-, un grup armat amb llaços històrics amb Ruanda.
“El context al nostre país gira entorn del saqueig dels recursos, i té un efecte desastrós a la vida quotidiana de la població”, explica el Billy Mwangaza, activista i defensor dels drets humans a Étoile du Sud. “A les províncies on no hi ha recursos al subsol, com Kinshasa o Bandundu, hi ha menys milícies perquè no hi ha res per emportar-se. Però a les províncies riques en matèries primeres es creen milícies per saquejar les terres. I Occident té una responsabilitat real en tot plegat, i no podem deixar de dir-ho, perquè les empreses que utilitzen les nostres matèries pertanyen a Occident. En altres paraules: aquests Estats es beneficien del saqueig i les seves conseqüències a la nostra població”. Segueix: “No estic en contra de la MONUSCO -Missió de les Nacions Unides a la República Democràtica del Congo-, però s'utilitza com a eina per facilitar que certs països vinguin al Congo i s'emportin els nostres recursos”.
Dels camps a la capital
A Uganda hi ha diversos camps de persones refugiades, i la majoria se situen a la frontera amb Kivu. El John Bosco, director de l'oficina per al suport de persones refugiades de la RDC a Uganda, explica a la mateixa seu de l'oficina -situada a Kampala-, que generalment les persones refugiades congoleses es concentren en set d'aquests camps. “No hem d'imaginar els camps amb tendes; són petits barris que s'han anat construint sobre la marxa. Però les condicions sanitàries són dolentes, no hi ha accés a aigua potable, ni a menjar, en moltes ocasions. Per això la gent no vol quedar-se als camps, perquè no hi ha cap perspectiva de res i les condicions de vida són realment dolentes; i volen anar-se’n a la ciutat”. I afegeix: “Però no és tan fàcil: als camps, se suposa que qui t'ajuda és l’ACNUR, però si decideixes anar-te’n a la ciutat, t'adverteixen que ja no et proporcionaran més ajuda de cap mena”, assenyala.
Malgrat les males condicions de vida als camps de persones refugiades, segons les dades oficials del Govern ugandès, el 91% del total de persones refugiades al país viu als mateixos camps, i només el 9% viu en àrees urbanes al voltant de Kampala.
"Als camps, se suposa que qui t'ajuda és l'ACNUR, però si decideixes anar-te'n a la ciutat, t'adverteixen que ja no et proporcionaran més ajuda de cap tipus"
Així i tot, en un dia qualsevol el recinte de l'oficina que el John Bosco dirigeix està ple -principalment de dones-, la qual cosa demostra ràpidament la situació d'emergència que viu la població desplaçada congolesa. “Les persones que han arribat a Kampala fan el que poden…algunes dormen aquí, al terra de la mateixa oficina; d’altres reben el suport d'alguna persona o organització; o també n’hi ha que malviuen al carrer”. El Lavie, per exemple, va arribar a Kampala des de Kivu, i inicialment vivia al carrer. Ara rep el suport d'una església protestant congolesa a la ciutat, però no tenen recursos, amb la qual cosa (mal)viu en una habitació amb dos nois més i només dos llits.
“Vam crear l'oficina fa dos anys per la necessitat clara d'acompanyar i tenir un punt de referència de les persones desplaçades del Congo a Uganda. Des d'aquí intentem registrar-les conforme són persones refugiades, perquè molta gent arriba sense papers, i a Uganda aquesta situació és delicte”, explica Bosco. “Emetem la nostra identificació, una targeta de filiació, que demostra que són persones refugiades congoleses, perquè així, en cas que la policia els detingui, podem anar-hi i parlar en nom seu”.
El Mwanga -nom fictici per seguretat- també viu a Kampala des de fa pocs mesos. Originari de Goma, era el coordinador d'una organització centrada en la promoció i protecció dels drets de les dones a la República Democràtica del Congo. Concretament, realitzava activitats per acompanyar les dones víctimes de violència sexual als tribunals. El Mwanga es va haver d'exiliar setmanes enrere perquè, a principis de febrer d'enguany i amb l'entrada de l’M23 a la ciutat, va haver-hi una fuga masiva de prisioneros condemnats per violència sexual a dones que la seva organització acompanyava. Amb aquesta fugida, va començar a rebre amenaces telefòniques i a casa seva per part d'alguns presos. “Vaig haver d'exiliar-me a la força. Però vaig haver d'anar-me’n sol, sense la meva família, perquè no tenim prou diners per traslladar-nos tots”, explica. Fins al moment, viu en una habitació en un hostal als afores de Kampala, però en breu ha d'anar-se’n perquè ja no li queden més diners per a pagar l'habitació. “Passo els dies tancat, llegint sobre què passa a la RDC. Les úniques perspectives que tinc és de poder tornar en algun moment a casa, i esperar que la situació millori. El meu cos, la meva ànima i el meu cap segueixen a Goma, perquè és on està la meva família”.
A més, explica que a la capital ugandesa tampoc se sent del tot segur, ja que li consta que “també hi ha gent a Kampala que col·labora amb els ocupants, amb l’M23”. Per aquest motiu i com a defensor, actualment prefereix mantenir un perfil baix i no exposar-se.
Violència sexual: una arma de guerra
La Marie té 69 anys i vivia a Goma fins que va haver de fugir setmanes enrere. A la mateixa oficina de persones refugiades a Uganda, explica que va haver d'anar-se’n després de sobreviure a una brutal violació per part d'uns militars que van assaltar casa seva. “Em van fer molt de mal, vaig estar dies a l'hospital. Llavors vaig decidir que havia de marxar”.
La Merveille assenyala que en el context concret de la guerra a l'est de la RDC, el terror implementat sobre les dones és sistemàtic. “Des de fa diverses dècades que la inestabilitat en matèria de seguretat regna en aquesta part del país. I les dones pateixen una violència afegida perpètua: la violència sexual descarnada i amb múltiples rostres”.
El cas de la Marie no és aïllat. És també el cas de la Mwinja, de només 22 anys. “He hagut de viure coses que mai hauria pogut imaginar. Em van violar, alhora que violaven a la meva mare i assassinaven al meu pare. He perdut als meus éssers estimats, i també als meus amics. La meva germana també és supervivent d'una violació. És igual que siguis una nena o una anciana”, explica amb terror a la mirada. Per aquest mateix terror se’n va anar. “Quan vaig arribar a Uganda em van enviar a un campament de refugiats, però no hi havia res per viure. No hi havia aigua ni menjar. Així que vaig decidir venir a Kampala per buscar alguna cosa de la que viure. Una senyora gran em va recollir del carrer quan vaig arribar a la ciutat, i visc a casa seva en una habitació, amb altres persones. Tampoc hi ha cap opció per a viure, aquí”, explica la Mwinja.
La Marie i la Mwinja són només dues històries de la sistematització de la violència sexual en el context de conflicte a l'est de la República Democràtica del Congo.
"Les dones pateixen una violència afegida perpètua: la violència sexual descarnada i amb múltiples rostres"
“Jo soc de l'est, i això fa que la gent o em tingui por o em tingui llàstima. I no necessito ni una cosa ni l'altra: no vull que res d'això caracteritzi la persona que soc”, reivindica la Merveille. Tot i que durant les últimes setmanes s'hagi avançat en un suposat acuerdo de paz entre el govern congolès i el ruandès amb els Estats Units de mediador, a ulls de la Merveille no és més que “purpurina per a distreure el món del que realment està passant”, i que l'acord es dirigeix a satisfer les voluntats comercials del gegant americà i Ruanda.
El Billy acaba: "Demano a la comunitat internacional que deixi de ser còmplice de la violència al nostre país. Quan hi ha una violència real i provada, hem de veure a Estats que diuen ser forts -no sé per què diuen ser forts- incapaços de prendre decisions. Han de demostrar-ho prenent decisions reals, sancions reals i executables. Deixin de ser hipòcrites i facin costat de veritat a la República Democràtica del Congo”.
