«Hi ha molta gent creuant, sembla que estiguem a 2014 una altra vegada», adverteix Ero, una antiga voluntària de l'ONG Open Cultural Center, en un missatge de text al director d'aquesta organització que treballa prop de Evzoni, la zona fronterera entre Grècia i Macedònia
Durant 2015 i 2016, milers de persones refugiades van creuar de l'assentament que havia sorgit a Idomeni, prop de Evzoni, cap a la municipalitat macedònia de Gevgelija en recerca d'una Europa esperançadora. El Govern macedoni va permetre l'entrada a alguns d'ells però a l'agost de 2016 va tancar les portes i la major part de les persones en recerca d'asil van ser rebutjades.
Un expolicia fronterer que va treballar en aquesta zona durant 20 anys, i que actualment treballa dins del cos de seguretat del camp de persones refugiades de Nea Kavalaa, explica que el flux migratori mai descendeix. «És una cosa que continua passant cada dia, hi ha cientos de devoluciones en calent a la setmana, alguns ho aconsegueixen, però és menys del 2%», assenyala.
Prop d'Idomeni, una via de tren travessa la frontera cap a Macedònia del Nord. Això motiva milers de persones refugiades a muntar assentaments en botigues improvisades o cases abandonades en punts fronterers. Després de passar la nit en aquests refugis improvisats, els xavals –gairebé sempre són homes joves– salten als trens que passen lentament per Softex, una estació abandonada. En general, són detinguts dins, entre o sota els vagons del tren una vegada que arriben a la primera estació macedònia, Gevgelija.
Border Violence Monitorning Network (BVMN) és una xarxa d'organitzacions que reporta i dona visibilitat a les deportacions en calent. En el seu últim informe, BVMN exposa conductes preocupants en termes d'acció policial a la zona de Evzoni. Entre els tipus de violència exercida s'inclouen cops de porra i de troncs d'arbre, así como patadas, el uso de pistolas táser, gas pebre, i armes de foc. A la qual cosa s'afegeix el furt d'objectes personals i la falta d'assistència mèdica o altres necessitats bàsiques com a aigua, menjar i higiene.
A més, BVMN apunta que des d'agost de 2020 ha augmentat la presència d'agents de Frontex i de cossos de seguretat internacionals a la frontera entre Macedònia i Grècia. De la mateixa manera, alguns dels nois entrevistats que han estat víctimes de devolucions en calent en aquesta zona denuncien violència per part d'altres forces policials. Un grup de sis joves, entre els quals es troba un menor de 15 anys no acompanyat, declaren haver estat retornats a la frontera per militars de l'OTAN, los cuales van usar armes de foc per a espantar-los. Provenen de diferents llocs del món, entre ells Egipte, Bangladesh, Líbia i Bèlgica.
Històries amb noms i cognoms
«Normalment viatgem en la part posterior del tren, o entre els vagons. Aquest matí ens pugem al tren a Tessalònica però per algun motiu es va aturar abans de Gevgelija, així que vam haver de fer la resta caminant», diu Ahmed, d'Egipte. Com la majoria, han passat la nit prop de l'estació de tren i al matí han intentat creuar pels camps que acompanyen la zona fronterera. En ser retornats, ara han de caminar tot el matí per la carretera fins a l'estació d'autobús més pròxima per a anar de tornada a Tessalònica.
Demanen a la gent de l'estació dos euros per a un entrepà i el bitllet de bus. La policia passa diverses vegades per a assegurar-se que no romandran en la zona. Quan se li pregunta a l'agent de policia per aquest procediment, aclareix que l'obligació és assegurar-se que les persones que han estat retornades no s'acumulin als pobles propers. I demà? «Demà segurament ho tornem a intentar, portem dos anys així», afegeix un dels joves.
Al voltant de les cases abandonades prop de la frontera es troben també tres joves del Pakistan. Procedeixen del mateix poble, prop de de la regió de Caixmir (l'Índia) i fugen de la violència. Els tres van emprendre aquest viatge junts ara fa més de tres anys, però Grècia no els hi facilita un estatus legal a que acollir-see
Després d'haver passat la nit entre les restes de parets abandonades han estat detinguts en terra macedonia i han estat agredits per policies i membres de l'exèrcit amb porres i branques d'arbre. «També ens han robat els nostres telèfons i motxilles, ens han deixat sense res, només unes ampolles d'aigua buides», denúncia un d'ells amb resignació.
Diferents testimoniatges confirmen que el robatori i destrucció d'objectes personals, diners i documentació s'ha convertit en una pràctica comuna. Ara els nois, una vegada deportats a Grècia emprenen camí de nou a la seva residència habitual al país, la ciutat de Patres, a més de 500 quilòmetres de Evzoni, i el fet d'haver perdut les seves pertinences personals dificulta el seu retorn. «Aquesta és la primera vegada i l'última que ho intentem, tornarem al treball en els camps d'oliveres de Patres», afirma un d'ells.
Procediments poc correctes
Segons el procediment d'asil nacional grec, els migrants que ingressen de manera irregular han de ser informats sobre els seus drets i obligacions, en particular sobre el procediment de protecció internacional. Abans de qualsevol procediment de readmissió, la policia ha de donar també l'oportunitat d'expressar la seva intenció de sol·licitar asil. Además, el Tribunal Europeu de Drets Humans insisteix que aquells Estats que tinguin intenció de traslladar una persona a un altre país, deuen prèviament assegurar-se que el país de destinació ofereix les garanties suficients perquè la persona no sigui expulsada al seu país d'origen sense una valoració dels riscos que això comportaria.
No obstant això, aquestes pràctiques continuen sent comunes. Avui, amb el nou pacte sobre Migració i Asil aprovat per la Comissió Europea, definit com un «un repartiment just de responsabilitat i solidaritat» per la presidenta Ursula von der Leyen, es dificulta encara més la permanència a les fronteres de la Unió Europea de les persones refugiades.
Els xavals que han compartit en aquest article situacions de violència i vulneració dels seus drets són, a més, d'origen de minories ètniques o de nacionalitats més susceptibles de no ser acceptades com a sol·licitants d'asil. Obviant en tot cas la seva situació a nivell individual, la situació al seu país és considerada de menor risc i, per tant, la tramitació legal i administrativa es prolonga indefinidament. Per aquest motiu, cap d'ells està interessat a sol·licitar l'ingrés en un camp de refugiats.
A més, segons testimoniatges que resideixen en el camp de Nea Kavala, la presència d'aquestes nacionalitats, en ser minoritàries, comporta tensions dins del propi camp. Per tot això, molts decideixen viure al carrer, guanyant un miserable sou en algun cultiu agrícola i provant, una vegada i una altra, la millor manera de continuar travessant fronteres per a arribar a entrar a una Europa de portes blindades, cada vegada més impenetrable.
Publicat originalment a Público
