Un dissabte qualsevol, entre l'olor de cuscús i el fred que es cola per les finestres trencades, l'Um Aisha cuida els seus fills sota un sostre que no es pot dir del tot llar. La seva història revela una realitat invisibilitzada: la del sensellarisme ocult. La violència residencial, el racisme immobiliari i la falta de polítiques amb perspectiva de gènere empenyen a moltes dones a viure sense llar, encara que no sempre sense sostre
Catalunya
És un migdia d'un dissabte de novembre a casa de l'Um Aisha, veïna de Vilassar de Dalt. A la cuina, una amiga seva, embarassada, i la seva germana, totes dues recollides a casa, estan cuinant cuscús per menjar. Una agradable olor de brou de pollastre inunda l'habitació. Al menjador, sona la televisió amb dibuixos animats. L'Aisha (8) i la Noj (11) juguen sobre una catifa. Els altres dos fills de l'Um Aisha, de 14 i 16 anys, estan netejant el pati de l'entrada.
L'Um Aisha s'asseu en un dels sofàs que moblen el menjador, enfront d'una xemeneia parcialment tapiada i clarament inutilitzable. “Fa moltíssim fred aquí dins”, diu tapant-se amb una manta. Sobre el finestral que dona al pati, s'obre el buit del qual algun dia va ser una persiana. Ara està trencat i obert a la intempèrie. “Ho omplim de mantes i tovalloles perquè no entri el vent, però tot i així, en aquesta època ja comença a entrar el fred”.
Una vegada tapada i còmoda, comença a parlar. “Vam arribar del Marroc fa un any i tres mesos. Vam venir perquè els meus dos fills petits pateixen asma greu i allí no aconseguíem l'atenció mèdica que necessitàvem. No teníem papers per treballar i llogar un pis, així que un amic ens va recomanar comprar una clau i ens va donar un contacte. Per la clau d'aquesta casa vaig pagar inicialment 1.800€ i després, perquè m'acompanyessin el dia que entrem, 1.000€ més. En un principi, no hi havia mobles, ni electrodomèstics, ni llum, ni aigua, ni res. Ho hem anat condicionant a poc a poc nosaltres, amb l'ajuda de Càritas, de serveis socials, i dels veïns i amics que hem anat coneixent al poble”.
L'Um Aisha viu a una casa okupada amb la seva família. I és que aquesta escena, un dissabte en família, cuinant, jugant i xerrant, amb un sostre sobre el cap, encara que amb fred, també forma part de les múltiples i diverses experiències d'una vida sense llar.
Aquest mes de desembre del 2025 el Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya ha publicat l'informe Estratègies Contra el Sensellarisme, que contabiliza en 2022 un total de 6.501 persones sense sostre i 6.057 persones sense llar a Catalunya, amb un 58% d'homes, la majoria estrangers. El sensellarisme és l'últim recurs d'aquells als qui la violència residencial, la llei d'estrangeria i el racisme immobiliari expulsa del mercat oficial del lloguer. Aquesta mateixa setmana, a Badalona, s'ha desallotjat a més de 400 persones que vivien en l'antic institut B9, sense cap mena d'alternativa d'allotjament a la vista. Però el propi estudi reconeix els seus límits: les dades procedeixen de l'Enquesta sobre Sensellarisme de l'INE, basada únicament en centres i serveis per a persones sense llar a les ciutats de més de 20.000 habitants. Espais majoritàriament masculins on la participació de les dones és residual.
L'Elena Sala, directora de l'Àrea Social a ASSÍS, especialitzada en sensellarisme amb perspectiva de gènere i responsable del programa Dones Amb Llar, corrobora que els centres d'atenció al sensellarisme no solen ser espais percebuts com a segurs per les dones, en part perquè el propi sector ha fet molt poc treball per a identificar i adaptar-se a les necessitats específiques. “Partíem de P3. Abans que comencéssim a treballar amb perspectiva de gènere el 2016, ni tan sols hi havia un espai de dutxes no mixt en el centre obert. Les dones eren usuàries residuals, per sota del 10%. Les que venien, usaven els serveis i marxaven, no es vinculaven fàcilment amb l'espai o amb l'equip”, matisa Sala.
Però alguna cosa no quadrava a l'equip d'ASSÍS. “Resulta com a mínim curiós que en un context en el qual tots els indicadors marquen una feminització de la pobresa, les dones estiguin tan infrarepresentades en el que segurament és l'expressió màxima de l'exclusió social: el sensellarisme. Ens preguntem: si les dones sense llar no estan en els centres especialitzats, llavors, on estan?”, continua.
Si ens allunyem del retrat robot estereotípic de la ‘persona sense llar’ per antonomàsia com un home estranger per sobre dels 50 anys que dorm al carrer, de seguida es dibuixa una situació de sensellarisme ocult on les dones són protagonistes.
"Quan una habitació és una estratègia de supervivència, no estem parlant de gent que comparteix un pis. Estem parlant d'infrahabitatge, de violència residencial"
Irene Sabaté, antropòloga i autora de Un lugar donde volver, mujeres en lucha por una habitación propia, ho explica així: “Avui dia, la norma és que per a una dona migrant, en un context en què la llei d'estrangeria la relega a treballar en l'economia submergida, sense papers, amb treballs precaris sense contracte i amb fills a càrrec, accedir al mercat formal del lloguer sigui gairebé excepcional.” El resultat, doncs, és un desplaçament automàtic cap a formes de tinença precària, especialment el relloguer d'habitacions. “Compartir els espais comuns d'un pis i viure amb les criatures dins d'una sola habitació, sense contracte i sense garantia de permanència, és avui molt comuna”, descriu Sabaté. “Són acords verbals, situacions inestables”. De fet, l'estudi citat anteriorment recomana obrir la definició de sensellarisme usant la Tipologia Europea de Sensellarisme i Exclusió Residencial (ETHOS, per les seves sigles en anglès), que distingeix entre les situacions de ‘sense sostre’ i les situacions de ‘sense llar’ (‘rooflessness’ davant ‘houselessness’, en anglès). Les dones apareixen poc en la primera categoria, però estan sobrerepresentades en la segona.
“Les dones, en general, eviten costi el que costi viure al carrer. Abans, estan disposades a fer moltes altres coses”, descriu Sabaté. “Llocs on no tens garantia d'estabilitat. Llocs on vius violència, on has de fer favors sexuals per a quedar-te. Recórrer a família, amics, circular per cases de coneguts o suportar situacions d'explotació sexual o de violència. Això succeeix especialment en el cas de les mares que, a més de no voler acabar al carrer amb les criatures, tenen por al retir de la custòdia. En nom de tenir un sostre, d'evitar la inclemència exterior, les dones accepten situacions inacceptables. Llavors, la inclemència és interior.”
És en aquest context en el qual sorgeixen aquestes ‘economies de la misèria’, com les descriu Sabaté, com aquest mercadeig amb claus de cases okupadas. És el cas de l'Um Aisha. Actualment, treballa sense contracte cuidant a una senyora major i cobra 600€ mensuals, en efectiu. Amb això, paga menjar, roba i material per a l'escola i per a mantenir una família de 6 persones. “Jo voldria llogar aquesta casa, assegura”. Però li demanen uns 1.500€ mensuals, més del doble dels seus ingressos. “Jo això no ho puc pagar i, a més, crec que és desproporcionat. La casa està tota trencada, hi ha goteres pertot arreu, la majoria de finestres estan trencades, hem hagut de tancar-les amb cartons i tapar forats amb mantes i, a més, hi ha rates”.
També l'han amenaçat amb violència per a intentar espantar-la. “Aquí han vingut ja unes 4 o 5 persones diferents dient que són els propietaris de la casa, encara no he aconseguit tenir un contacte clar amb la propietat. Una vegada van venir a les 2:30 h de la matinada, van tirar pedres a les finestres i van despertar als nens. Quan vaig poder parlar amb ells, em van oferir diners per a anar-me, al principi 5.000€ i, després, fins a 20.000€. Però, on vaig amb aquests diners? Per un pis el que em demanen és que presenti un contracte de treball i tres nòmines, i això sense papers no ho puc tenir. Jo vull llogar una casa, però on? per quant? No hi ha res. Jo no he vingut a Espanya a ser lladre, he vingut a treure als meus fills avanci. Jo vull ser bona veïna, treballar, pagar un lloguer. Però, de moment, no he trobat una altra alternativa”, lamenta l'Aisha.
"La línia entre una habitació rellogada que pugui donar estabilitat a una família i una situació de sensellarisme ocult és molt fina, i no sempre és fàcil d'identificar"
Quan pregunto sobre quines polítiques caldria aplicar per a fer front a aquesta situació, l'Elena Sala destaca la visibilització i el reconeixement d'aquestes formes de sensellarisme: “la línia entre una habitació rellogada que pugui donar estabilitat a una família i una situació de sensellarisme ocult és molt fina, i no sempre és fàcil d'identificar”. Alerta que serveis socials moltes vegades no reconeix aquests casos com a sensellarisme, es tracten com a casos econòmics, o casos de migració. “Però quan una habitació és una estratègia de supervivència no estem parlant de gent que comparteix un pis. Estem parlant d'infrahabitatge, de violència residencial”. Nomenar aquestes situacions com el que són, sensellarisme ocult, és el primer pas per a fer-les visibles, escoltar-les i deixar de minimitzar una exclusió que, encara que no sempre es vegi al carrer, és igual de real. “El tòpic de ‘almenys tens un sostre’ fa moltíssim mal”, insisteix Sala.
La Irene Sabaté subratlla que incorporar de veritat la perspectiva de gènere a les polítiques d'habitatge també passa per reconèixer els abandons de la llar per violència de gènere com una pèrdua efectiva d'habitatge, equiparable a un desnonament. En cas contrari, les dones queden expulsades de la seva casa sense que aquesta expulsió generi drets, i se situen automàticament en situacions de risc d'exclusió residencial i sensellarisme. “Abandonar la llar per violència de gènere suposa la pèrdua de la llar igual que un desnonament i hauria d'estar garantit l'accés, com a mínim, a la llista d'espera per a la taula d'emergència”, reclama. Sense això, la caiguda al buit institucional és gairebé immediata.
Algo así vivió Alejandra, una mujer ecuatoriana que lleva en Barcelona más de 20 años. Vino huyendo de un marido violento en Ecuador, pero por miedo a la precariedad y la soledad, terminó viviendo con él otra vez en España. Al final, acabó huyendo de su hogar en 2006 con sus hijos y fue alojada en un centro de acogida de servicios sociales: “para mí fue duro salir de la casa con dos niños y sin nada más de lo que llevaba puesto. Pero los servicios sociales me presionaron, me dijeron que si no me marchaba me quitarían la custodia”. Aunque, en el piso de acogida, nunca se acabó de sentir del todo cómoda, confiesa. “Había gente muy problemática en la casa y teníamos que compartir comedor y cocina, no había respeto por la presencia de niños en el espacio. Yo quería que mis hijos tuvieran su espacio, su privacidad, y un buen ambiente, así que hice todo lo posible para encontrar un trabajo y salir de ahí cuanto antes”.
En aquell moment, trobar un contracte de lloguer de llarga durada encara era concebible. De fet, l'Alejandra ho va aconseguir. Tal com indica Sabaté, “abans del 2008, hi havia famílies monoparentals femenines, fins i tot dones migrades i en situacions precàries, que accedien al lloguer formal amb una certa facilitat, i fins i tot a la propietat”. Però fins i tot aquelles, com l'Alejandra, per als qui fa 20 anys això era possible, es troben relegades als marges davant la tensió del mercat immobiliari d'avui dia. Elles també entren en situació de risc.
Avui, el contracte de lloguer de llarga durada que l'Alejandra va aconseguir el 2008 i que va anar renovant fins el 2021, penja d'un fil. Ho ha pagat religiosament tots aquests anys, fent malabarismes amb la conciliació i diversos contractes –primer en hostaleria i després en el sector de les cures. Però des del 2018, la propietària de l'edifici ha anat substituint tots els contractes de llarga durada per contractes temporals, i li ha anat aplicant a l'Alejandra clàusules abusives com carregar-li l'IBI o assegurances d'impagament i tractant de pujar-li el lloguer per a fer-la fora. Des que l'Alejandra va acudir al Sindicat de Llogateres, ja no li contesta a les trucades. Li va posar una demanda el març d'enguany i, el juny, l'Alejandra va perdre la raó. L'advocat d'ofici no va voler recórrer. “Ara el meu futur és a les seves mans”, lamenta l'Alejandra. “Si ella vol, em pot enviar la carta de desnonament, de fet no sabem com no me l'ha enviat encara”. Amb el preu actual dels pisos a la seva zona, no podria permetre's un pis amb dues habitacions per a allotjar també el seu fill menor que a penes té 18 anys i a qui, explica, la situació li està causant problemes d'ansietat i salut mental.
Si mirem una situació com la de l'Alejandra sota el marc ETHOS, estem davant d'una de les tipologies de sensellarisme: la de l'habitatge insegur. De fet, el 32% de les persones sense llar segons l'enquesta de l'INE declaren com a causa de la seva situació un desnonament, és la causa més freqüent. Tal com assenyalen els autors de l'informe Estratègies Contra el Sensellarisme, la prevenció als desnonaments hauria d'estar al centre de les polítiques de mitigació del sensellarisme: provisió de representació legal, assessorament en habitatge i ajudes al lloguer són mesures que redueixen significativament els desnonaments i augmenten la probabilitat que les persones puguin romandre en el seu habitatge.
El context, no obstant això, continua marcat per la pujada de preu de l'habitatge, la precarietat laboral i l'exclusió social de la població migrant, un sistema que alimenta totes les formes d'exclusió residencial. Tal com indica l'informe, és clar que la solució real seria una política que abordi les causes estructurals: augment de la provisió d'habitatge assequible, millora dels ingressos de les famílies vulnerables i de les proteccions legals al lloguer, a més de l'augment del parc públic d'habitatge, alguna cosa que, a Espanya sembla una utopia impossible, amb un 3,7% destinat a això.
Entre tant, davant la violència residencial creixent, les dones que viuen en diverses situacions de sensellarisme ocult apliquen totes les seves capacitats per a la resistència. Com assenyala la Irene Sabaté, resulta gairebé contraintuïtiu que, carregant amb la criança, la cerca i el manteniment de l'ocupació i una enorme pressió quotidiana, siguin alhora “les que més són presents en alguns moviments per l'habitatge, i que siguin el perfil majoritari a la sol·licitud d'ajudes i recursos públics, fent autèntics malabarismes per a sostenir la vida”. Al costat d'aquestes formes més visibles i organitzades de lluita, Sabaté reivindica també les altres formes, més callades, més silencioses de resistència, esforços quotidians per mantenir la dignitat i donar sentit al dia a dia. Resistències que no fan titulars, però que mitiguen la precarització i sostenen, silenciosament, la possibilitat de futur.
Reportatge en col·laboració amb El Salto Diario.
