Abdou Aziz Seck seu en una de les cadires de plàstic del pati exterior de casa seva. Mentre xerra amb els seus germans i familiars, la seva filla petita juga amb el seu braç, i aquest l'atrapa fent-li pessigolles. Ell és el president dels actors comunitaris de Path Toi, un dels barris més transitats de Dakar, capital del Senegal. És metge, i el seu rol és coordinar activitats d'identificació i prevenció respecte a la sanitat i el benestar, sobretot de dones joves “que viuen sotmeses a molta violència” segons Aziz Seck. “Fa poc organitzem diferents grups de debat per identificar les necessitats que les pròpies dones senegaleses demandaven a nivell de salut. Una gran majoria volien accedir a un bon servei d'ecografies per al seu embaràs. El nostre treball és buscar col·laboracions amb organitzacions internacionals que puguin proveir-nos del material que necessitem”, explica.
En els darrers anys, Aziz Seck ha col·laborat activament amb l'ONG espanyola Metges del Món, en un projecte que tenia voluntat d'identificar les rutes majoritàries panafricanes així com les violències a les quals estan exposades les dones en procés de trànsit: “Vam començar el 2017 a Costa d'Ivori. Ens vam reunir representants comunitaris de molts llocs: jo representava el Senegal. L'objectiu últim del projecte era alertar i conscienciar sobre els perills de les rutes migratòries clandestines”.
Quines causes vas identificar per les quals les dones africanes emprenen la migració?
La gent, en la seva majoria, escapa de la pobresa. Ja no hi ha treball. Però respecte a les dones joves cal sumar-li la por al matrimoni forçós, que és la causa majoritària que fa que tantes dones deixin enrere les seves famílies i les seves cases conjugals per fer front a la migració clandestina. Fem un treball de formació i conscienciació d'aquestes noies i les seves famílies perquè puguin quedar-se als seus països, i també hem organitzat mobilitzacions socials perquè acabi el matrimoni forçat. Sobretot amb els líders comunitaris, els imants, perquè ens ajudin a difondre el missatge. Ells són molt escoltats per la població, i si l'imant ho diu és molt més fàcil que la gent l'accepti. A través d'ells hem aconseguit que moltes dones es quedin als seus països.
A nivell nacional, al Senegal, en què treballeu?
Al Senegal sobretot treballem en escoles per a difondre la problemàtica amb els alumnes. El 49% de les dones joves al Senegal estan forçades a casar-se, malgrat que aparentment sigui una realitat menys visible que en altres països. Encara així, les taxes de migració de les dones senegaleses són molt més baixes que les d'altres països.
La tradició, ens explica que la dona al Senegal se n'ha d'ocupar de les tasques reproductives, de la cura dels infants i de les persones grans. No poden migrar tenint gent al seu càrrec: han de quedar-se al seu país, treballant i cuidant d'ells.
Així és… i em consta que dins dels matrimonis no es reparteixen les tasques domèstiques.
Fa pocs mesos, vas realitzar un estudi sobre això…
Separem a homes i dones i els preguntem totes les tasques que fan a la seva casa del matí a la nit. Bàsicament, els homes no fan res i les dones ho fan tot. Elles surten al matí a comprar el pa, netegen tota la casa, preparen el dinar i el sopar, el suc que bevem…
[Sohkna, la esposa del doctor, intervé: “nosaltres ho preparem tot, treballem i cuidem als nens. I jo tinc fills però també treball”, afegeix des de l'habitació del costat mentre prepara yassa, un plat típic senegalès]
Organitzem uns grups de discussió amb homes per a fer-los entendre que per a tenir una família les dues persones han de col·laborar. Molts pensen que elles no han de decidir res. És de nou el problema de la tradició. S'ha imposat un sentit de dominació de l'home sobre la dona, que és molt difícil canviar, però anem a poc a poc.
Si, en la seva majoria, els homes no col·laboren a la casa, ho fan llavors econòmicament?
Els homes acostumen treballar en la pesca o en el turisme. Però ara no hi ha ni una cosa ni l'altra...
[El 18 de novembre de 2020 el Parlament Europeu va renovar el protocol que dona accés a vaixells d'Espanya sobre les aigües del Senegal, França i Portugal durant un període de cinc anys. Aquest protocol, el qual s'emmarca dins dels Acords de Col·laboració de Pesca Sostenible (ACPS), permet a 45 vaixells europeus, 29 d'ells espanyols, que pesquin en la zona, tot destuint l'ecosistema a causa de la pesca de ròssec i s'emportin tot el peix].
Si no poden pescar se'n van a Europa a buscar treball. Han estat educats per a mantenir la seva família, als seus pares i a les seves dones. Però les dones es queden i han de pensar en noves fórmules per a treballar aquí.
Les dones al Senegal, en la seva majoria, es queden, però en altres països d'Àfrica les dones cada dia emigren més. Per què creus que succeeix?
A Guinea hi ha guerres entre pobles, i això fa que augmenti sempre la violència contra les dones. A Costa d'Ivori, la guerra ha acabat però continua havent-hi violència. Els policies pel carrer violen les dones, és comú que pateixin violència sexual, no tan sols dels seus marits sinó també a l'escola i a tot arreu… Tot això les empeny a marxar, també per rutes clandestines, per salvar-se. Als seus països no hi ha cap seguretat.
[Abdou fa una pausa i reflexiona].
Ahir mateix vaig conèixer una jove guineana de 18 anys. Va venir a l'hospital perquè es trobava malament, encara que no té documentació aquí. Li agrada molt jugar al básquet. Em va explicar com al seu país si ets una noia jove et sotmeten a rituals de bruixeria, i per això moltes marxen abans de fer complir amb la majoria d'edat per a evitar-ho. Em va confessar que té amigues de la seva edat que ja estan mortes.
Elles marxen perquè no estan fora de perill, però les rutes que emprenen estan també plenes de perills… saben amb el que es poden trobar?
Són molt conscients de tots els perills que els ofereix la ruta. Quan estava a Costa d'Ivori, seguim la ruta des de Abiyan a Bamako. A Bamako agafaven l'autobús fins a la frontera Líbia. Allà, al desert, actualment està ple de noies joves, i nois també, bloquejats, perquè no tenen recursos per a tornar ni per creuar. Parlen amb gent que els promet que els ajudarà a creuar el desert. Ho accepten i en molts casos són segrestades. Criden a les seves famílies i els diuen que les seves filles les tenen ells i que els han d'enviar diners per a alliberar-les.
Quin és el vostre treball amb les dones que es troben, o poden trobar-se, en aquesta situació?
Creiem que el més important és que es conscienciïn, tant elles com les seves famílies, per a evitar que creuin tant el desert com el mar. Cada vegada són més les dones joves que ho fan. Quan encara són nadons, lluitem perquè les mares no se saltin les cites de les vacunacions i perquè les inscriguin a l'ajuntament i puguin anar a escola. Quan són adolescents, treballem perquè continuïn a l'escola, hi ha una enorme quantitat de nenes que deixa els estudis per a poder ajudar a casa, perquè les casen o perquè han de prostituir-se amb la condició de poder enviar algun ingrés a casa. Fem cursos de costura, perruqueria, pintura… els ensenyem oficis perquè puguin tenir un treball.
Sobretot treballeu amb noies joves.
Elles són les que marxen, entre els 17 i els 27 més o menys. Quan són més grans no acostumen a migrar.
Des de Cruz Blanca, una organització espanyola que treballa per a proporcionar un bona acollida a les persones migrants i en concret a les dones, es considera que el percentatge de dones africanes que arriben a les Illes Canàries i que acaben en xarxes de tràfic és del 95%. Quin és el paper d'aquestes xarxes en el trànsit de les dones?
La prostitució és clau en l'encreuament de fronteres. En Kidira, frontera entre el Senegal i Mali, creuar sense papers és gairebé impossible. Hi ha homes que se'ls acosten, en silenci, i els diuen que ells poden aconseguir que passin, però a canvi de sexe. Es veuen forçades a fer-ho, perquè ja no és només passar la frontera, és la seva supervivència la que està en joc. I elles ho saben ja d'abans, són molt conscients d'això: si el seu pare les obliga a casar-se als 17 anys i marxen de casa, ja no poden tornar. Tindran massa problemes si tornen. Llavors, prenen totes les precaucions possibles per fer front aquest tipus de violències.
Quant temps acostumen a estar soles viatjant?
La migració és un projecte de vida. La gent que migra ja sap que haurà d'estar sis mesos o un any en cada ciutat i cada poble abans de poder arribar al següent punt. El problema és que, a més, en molts punts queden bloquejades, perquè en algunes fronteres no poden ni seguir cap endavant ni tornar enrere. Hauries de veure el que succeeix a Líbia… són com a camps de concentració. Al final, al mar hi ha molts riscos, però des del Senegal acaba sent més fàcil sobreviure als perills de l'aigua que els de la terra. I el mar és molt més ràpid.
Segons l'estudi realitzat per PorCausa On son els diners? En el període 2015-2018, el 57% (12.500 milions d'euros) del finançament total de la resposta a l'arribada massiva de refugiats de 2015/2016 es va assignar a mesures fora de la UE” A més, en el nou Pacte sobre Migració i Asil, la Comissió Europea reforça les polítiques de subcontractació del control migratori a països tercers. Aquestes polítiques que s'amaguen després de pactes de “cooperació al desenvolupament” o “seguretat en comú” dificulten la circulació dels migrants entre països africans fent les seves rutes molt més perilloses.
Jo sempre els recomano que, en la mesura que puguin, intentin migrar per la via legal: aconseguir un passaport, un visat i tots els documents. Però moltes persones no ho aconsegueixen. Crec que ara estaven demanant 4 o 5 milions de francs CFA (6.000 o 7.000 euros) pel visat. Molt poca gent s'ho pot permetre, i després tampoc volen quedar-se. La gent es fixa en aquells casos que han tingut èxit i volen el mateix per a ells i les seves famílies.
Segons l'OMS 91,5 milions de dones i nenes majors de 9 anys a Àfrica pateixen actualment les conseqüències de la mutilació genital femenina i s'estima que a Àfrica 3 milions de nenes corren el risc de ser sotmeses a la mutilació genital femenina cada any. Encara que en 1999 el Parlament del Senegal va prohibir per llei la mutilació genital femenina, continua succeint? És també una de les causes per les quals no poden tornar enrere?
Passa sobretot a Guinea i Mali. Allà, els estats no es pronuncien sobre aquest tema. Però per descomptat que la mutilació genital continua passant. És molt comú, també al Senegal. Aquí, en principi està prohibida, però en zones com Kolda és molt comuna, i en molts pobles continua passant. Cada vegada hi ha més dones que lluiten contra això però el pes de tradició és massa fort, les bloqueja, el tema encara és tabú.
[Abdou Aziz s'aixeca un moment per a contestar al seu germà, que l'informa que el menjar estarà llest aviat].
Jo els hi dic a les meves filles i a les dones amb les quals treballo que han de lluitar, han de trencar aquest cristall, perquè sinó les deixen sense oportunitats.
¿Por qué otros motivos puede emprender la ruta migratoria hacia Europa una mujer senegalesa?
Moltes dones senegaleses també marxen per motius econòmics. Aquí estem obligats a cuidar dels nostres pares quan es fan grans, però no hi ha treball. En general, les dones que arriben a Europa, o a Mauritània o el Marroc, es dediquen a fer trenes. Primer per a retornar el deute a qui els ha ajudat a creuar el mar o el desert, i després per enviar diners a les seves famílies. En alguns casos, els motius són els mateixos que els motius dels homes.
Existeix algun tipus de mecanisme legal o polític que ofereixi protecció a les dones que pateixen violència, al Senegal?
Si que existeix, la Association de Femmes Juristes, per exemple. Ajuda les dones que són forçades a casar-se, o a les quals pateixen violència física per part dels seus marits. Nosaltres també ho fem, en col·laboració amb els ajuntaments de cada poble i els imants, però és difícil perquè elles no s'acosten a denunciar-lo. Hem d'identificar nosaltres aquestes violències, per això creiem que és important que li dediquem molts esforços a la sensibilització. En l'última enquesta que vam fer juntament amb UNICEF, a diferents escoles vam poder confirmar que un alt percentatge de les nenes que van contestar patien abusos dins de les seves pròpies escoles, d'altres nois, del professor o dins de les seves pròpies famílies. Hi ha moltíssimes nenes joves que acaben abandonant els seus estudis per tota la violència que reben.
Peça originalment publicada en El Salto
