La presència femenina a la nova Síria d'Ahmed al Sharaa continua sent gairebé inexistent; són elles, les dones, les qui ocupen els espais que el poder deixa buits, tot i que en la majoria dels casos se'ls negui l'accés als llocs i càrrecs que mereixen
Síria
Síria no es deté: es fractura, es transforma i es recompon amb cicatrius encara obertes. El 8 de desembre del 2024, el règim de Bachar el-Assad va arribar a la seva fi. Ara, la nova bandera siriana hissa amb promeses d'ordre i un futur brillant. El país, acostumat a la diversitat, era un exemple de convivència a la regió. Però la conformitat ara pesa el doble sobre les quals eren les ‘altres’: les ètnies i les diferents religions (cristianes, kurdes, alauites i druses). El caos és el protagonista a algunes parts del país, mentre altres parts semi autònomes viuen una certa estabilitat. La rutina diària i la vida quotidiana de les dones segueix endavant, i en elles batega la memòria i la fragilitat d'una Síria que busca reinventar-se.
Les veus amb les quals parlem no són figures públiques ni lideresses polítiques; són mares, filles, germanes que viuen en la intersecció de la identitat ètnica, la fe i la normativa del nou règim. Les dones en un país recentment transformat tenen diverses dificultats i dilemes diferents. Mantenir el seu idioma matern viu, tenir una certa llibertat en les pràctiques religioses, protegir-se i protegir les seves famílies a més de transmetre tradicions que l'Estat prefereix invisibilitzar. Les seves històries són diferents, però amb el mateix objectiu: ser lliures i seguir a la terra que els pertany.
Des de la caiguda del règim fins a finals de juny del 2025, les ciutats -amb majoria drusa i alauita-, han sofert una sèrie d'atacs i enfrontaments entre les forces del nou règim i la ciutadania d'aquestes dues minories ètniques. Més de 1.400 alauites van ser assassinats a la costa (des d'on venia l'antic règim sirià); a Suwayda, almenys 765 drusos van morir en execucions extrajudicials a les mans de grups armats afiliats a les forces de seguretat de Damasc; mentre que els kurds, al nord-est del país o l'Administració Autònoma, van enfrontar atacs d'Estat Islàmic, i un atemptat suïcida en una església de Damasc va deixar 30 persones mortes i 54 ferides. De moment, i malgrat les promeses del govern de Damasc, cap persona ha estat jutjada per aquests crims documentats per Amnistia Internacional i Human Rights Watch.
Dilvín, la kurda que aprèn el seu idioma amb la seva filla
La Dilvín, de petita, anava a una escola on es veia obligada a aprendre l’àrab i escriure en aquest idioma que li semblava rar i totalment nou. A casa seva i al seu poble, amb les seves amigues, parlava kurd. Va aprendre a llegir en kurd amb la seva filla, ja que, al nord-est del país, els kurds amb altres ètnies de la regió van establir la seva autonomia unilateralment. La Dilvín canta en el seu idioma versos que va memoritzar de petita de la seva àvia i mare, que no sols són paraules, sinó una manera de seguir embolicades en memòries i resistència. “Si oblidem les nostres paraules, ens esvaïm”, diu mentre regira una olla amb una mà a la seva petita cuina en un dels barris de Qamishli, nord-est del país.
Gràcies a l'Administració Autònoma, la població kurda ha guanyat un respir incert. En aquesta regió tots aprenen en els seus idiomes, ja que hi ha tres llengües oficials: el kurd, l'àrab i l'assiri. A més, la zona està controlada militarment per les Forces Democràtiques de Síria, compostes per diferents ètnies. Encara no han arribat les tropes del nou règim sirià, però la seva presència se sent com una ombra llarga. En aquesta part, i malgrat una certa estabilitat, existeix la por de perdre el poc reeixit durant aquests últims anys de guerra.
Casa seva és petita i acabada de construir. Però aquí se sent segura, encara que desafia un ordre que l'obligarà a fugir o desplaçar-se. Ella no va lluitar amb armes, sinó amb paraules; per a mantenir viva no sols la seva llengua, sinó la seva forma sencera de ser. Des dels principis de la guerra, la seva parella va viatjar a Alemanya. Ella va haver de treballar per mantenir a la família.
Nadine, una espelma per Alep
A la ciutat vella d'Alep, on van estar i segueixen juntes les mesquites i les esglésies, la Nadine, una cristiana de 30 anys, intenta construir i seguir una vida entre enderrocs i records els quals ja no són a la ciutat. Viu amb la seva família al seu barri, de majoria cristiana. Són els pocs que queden en una ciutat destruïda per la guerra, que la va convertir en una urbs, marginada després de ser la capital econòmica del país. La Nadine va treballar durant els anys de guerra com a mestra en una escola privada, però després de la caiguda del règim es va quedar sense alumnes i sense feina. El nou govern la va obligar a dimitir acusant-la de treballar amb l'antic règim sirià.
No hi ha persecució directa contra cristians sota l'actual règim sirià, però sí una pressió silenciosa. Existeix menys suport institucional i més restriccions per practicar els rituals religiosos. “La fe necessita espai i llibertat. Lligar-nos la mà i la boca ja no tindria lloc, ara”, comenta la Nadine. “Sempre penso que el país ja no és el que solia ser. Els atacs contra nosaltres, i espero estar equivocada, augmentaran d'alguna manera”; afegeix.
Des de la caiguda del règim fins a finals de juny del 2025, les ciutats -amb majoria drusa i alauita-, han patit una sèrie d'atacs i enfrontaments entre les forces del nou règim i ciutadania d'aquestes dues minories ètniques
Diversos organismes com Aid to the Church in Need o Open Doors, estimen que a Síria queden entre 300.000 i 600.000 persones cristianes. Des que va començar la guerra al país, centenars de milers de persones cristianes van fugir pels constants atacs de diferents grups islamistes radicals contra els seus llocs de culte i la destrucció directa de les seves llars i pobles. Abans de la guerra, el 2011, hi havia al voltant de 1,5 a 2 milions de cristians, la qual cosa era prop del 10% de la població.
“No vull que ens recordin com a víctimes ni màrtirs”, diu la Nadine. “Només vull que, d'aquí a uns anys, algú sàpiga que seguim aquí, ensenyant, resant, respirant entre ruïnes”, afirma.
Rasha, viure amb el nom marcat
A la zona costanera, a Latakia, bastió històric dels alauites, la Rasha viu amb la seva família. Durant els més de 12 anys de la guerra, la seva zona va ser gairebé intacta. La Rasha estudiava el tercer any de medicina quan va caure el règim, al mateix temps que treballava a un hospital a la ciutat. D'un dia l’altre, la Rasha va començar a notar el canvi. El seu cognom despertava recel i desconfiança entre membres de les noves autoritats de l'hospital.
Des que va caure el règim -d'origen alauita-, la por es va tornar rutina per a civils d'aquesta comunitat: evita sortir sola, acompanya sempre als seus familiars i tanca les finestres a la nit. Tot va seguir un ritme lent, fins que les coses es van complicar pocs mesos després. Just al març del 2025, el barri on viu la Rasha va ser blanc d'atacs violents. Membres i grups armats van irrompre als carrers. Centenars de civils alauites van ser assassinats, desenes de dones van ser segrestades, de les quals encara no se sap res, entre elles amigues de la Rasha. “Ser dona sota un govern islamista ja és una càrrega, però pertànyer a una minoria sent dona és una doble condemna”, diu la Rasha.
La Rasha tem el futur. “Tinc mil ganes de seguir els estudis. Treballar per a aquest país que ha patit tant per la guerra”. La seva lluita és silenciosa, però ferma: recuperar una identitat que el passat va distorsionar i que el present intenta esborrar.
Amal: viure en terra incerta
L’Amal, una jove drusa de 22 anys, viu a la ciutat meridional de Sweida, de majoria drusa, que actualment no està controlada pel govern de Damasc, sinó per milícies locals. Als carrers de Sweida no hi ha soldats ni tancs, però així i tot, la pressió segueix. L'autoritat espiritual de la comunitat drusa va formar comitès i va declarar una autonomia fràgil que sempre està en negociacions. Tot sembla calmat, però ningú hi confia del tot.
Al juliol de 2025, almenys 765 drusos van ser assassinats en atacs selectius en enfrontaments amb milícies sunnites del nou règim
La situació de calma i silenci de la ciutat es va trencar el juliol del 2025: almenys 765 drusos van ser assassinats en atacs selectius d’enfrontaments amb milícies sunnites del nou règim. No va haver-hi recerques ni comunicats oficials, sinó noms que van deixar d'aparèixer, funerals discrets i una ciutat que es va replegar encara més sobre si mateixa i es va veure encara més aïllada.
Mitjançant un compte amb un altre nom a les xarxes socials, l’Amal va poder documentar amb fotos i vídeos els crims comesos per aquestes milícies contra la seva gent i la seva ciutat. “No soc militant ni he pensat agafar armes en la meva vida, però ho faré per defensar-me”, diu. Treballa en una botiga familiar, però des que la situació va canviar a la seva urbs, res té significat per a ella si la seva pròpia seguretat es veu amenaçada. “Em quedaré aquí mentre les nostres muntanyes segueixin als seus llocs”, assegura l’Amal.
Petites resistències, grans absències
Les històries d'aquestes quatre dones -la Dilvín, la Nadine, la Rasha i l’Amal-, no seran portades, ni potser apareixeran a titulars, però són part del nou país i del nou pols de Síria. No lideren moviments polítics ni lluiten amb armes; elles sostenen el que queda: una llengua, una fe, un cognom, un carrer habitat. I, no obstant això, la seva sola persistència —cuidant, ensenyant, recordant, quedant-se— contradiu la narrativa oficial d'un sistema centralitzat que margina a les altres.
La representació de dones a la nova Síria d'Ahmed al Sharaa és mínima. L'ordre s'imposa amb silencis. Són elles, les dones, les qui omplen els buits que el poder deixa, ja que no se'ls permet, en la majoria dels casos, accedir als espais i llocs que mereixen. Aquestes quatre veus no les representen a totes, però mostren el que significa ser dona —i a més minoria— en un país on el permès i l'invisible es confonen. En un entorn hostil, quedar-se també és una forma de lluita.
