Bulgària representa la porta d'entrada al que es coneix com la ruta dels Balcans, per la qual cosa també és la porta d'entrada a Europa d'aquelles peersones que intenten arribar al continent per terra
Busmantsi se encuentra en el pueblo con el mismo nombre, a las afueras de la capital búlgara. A su alrededor no hay nada, y pocos salen y entran de él; tan solo los trabajadores. Quien ahí dentro reside tiene prohibida la salida. Busmantsi es un centro de detención, o como lo llama el Ministerio del Interior búlgaro, un “Llar Especial per a l’Allotjament Temporal d'Estrangers”. Té una capacitat de 400 persones, però sol haver-n’hi més. Els seus murs estan coronats amb filferro, les seves portes tancades i barrades, i tan sols les finestres de la part alta dels dos edificis que el conformen poden veure's des de fora.
Busmantsi, segons expliquen els que s’hi troben i confirmen informes d'institucions oficials i ONGs, és la representació d'un infern que seria impossible creure que està en terra europeu si no fos perquè és així. “Es como la prisión de Saydnaya en Siria. Sufrimos hambre, suciedad, sarna. Hay muchos insectos y ácaros. A veces golpean a los detenidos con porras o con la mano”, son algunos de los escasos testimonios que algunas organizaciones han podido recopilar, ja que pocs s'atreveixen a parlar.
Amb dades, ja el 2014 Human Right Watch denunciava que les 486 persones allí detingudes en aquell moment estaven amuntegades en dormitoris de fins a 30 persones. Es destacava la falta de calefacció —a Bulgària a l'hivern es pot arribar fins als 15 graus sota zero—, llits en mal estat, finestres trencades, poc espai per a seure, poc menjar i violència policial: pallisses, puntades de peu i aïllament en cel·les de càstig.
La legislació búlgara (LARB) i Llei d'Asil i Refugiats (LAR) diferencia entre la detenció d'immigrants irregulars i sol·licitants d'asil, prescrivint terminis per a garantir el seu allotjament per separat (un principi que també defensa el CPT). La LAR estipula que quan es presenta una sol·licitud d'asil, l'estranger detingut ha de ser traslladat a un centre d'acollida obert en un termini de 6 dies, però això no es compleix en la majoria dels casos.
Una cosa que sap bé Abdulrahman Al-Khalidi, periodista dissident i defensor dels drets humans saudita, qui porta més de 40 mesos en aquesta gairebé presó o, almenys, així la descriu ell: “aquest lloc no és una presó oficial però som presoners”.
"Hay muchos insectos y ácaros. A veces golpean a los detenidos con porras o con la mano"
Al-Khalidi va fugir de l'Aràbia Saudita el 2013, després de ser perseguit pel seu activisme pacífic en defensa dels drets dels presos i la seva participació al moviment Bees Army. A l'octubre del 2021 va creuar a Bulgària des de Turquia per a sol·licitar l’asil i va ser detingut immediatament i portat a Busmantsi. “Durant els últims 2 anys i 8 mesos que porto a Bulgària, he estat privat de llibertat i només puc imaginar un lloc on la gent sigui lliure i viva en un Estat democràtic, la qual cosa Bulgària diu ser”.
La porta d'entrada a Europa
Bulgaria representa la puerta de entrada a lo que se conoce como la ruta de los Balcanes, por lo que también es la puerta de entrada a Europa de aquellos quienes intentan llegar por tierra al continente. Se entiende, así, que también sea la frontera en la qual la Unió Europea inverteix més diners i efectius per a aplicar les seves (necro)polítiques migratòries. Al març del 2023, la presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, reconeixia que aquesta frontera seria la principal receptora dels fons destinats a reforçar els límits territorials de la UE. D’aquesta manera, el novembre d'aquest mateix any, la Comissió Europea destinava un total de 250 milions d'euros a projectes de reforç a les fronteres terrestres externes de la UE, dels quals 141 milions es van usar específicament en sistemes de vigilància electrònica a Bulgària. El desembre d'aquest any es confirmava l'entrada de Bulgària (i Romania) a l'espai Schengen, la qual cosa havia d'anar de bracet amb “un reforç del control fronterer”, per al qual la UE va desplegar més de 100 agents en aquesta frontera, invertint, a més, uns altres 69,5 milions per a la implantació de projectes per al seu reforç.
Un desplegament de vigilància que bé podria estar tret de qualsevol producció audiovisual futurista: càmeres de vigilància, fibra òptica, nous i modernitzats sistemes de programari, més de 200 vehicles tot terreny, dispositius tèrmics portàtils, unitats mòbils de vigilància, drons tàctics de llarga autonomia i sensors de comunicacions per a patrulla aèria. Tot manejat pels 1.200 nous agents contractats per la UE més els vora 600 agents de Frontex.
Amb aquests desplegaments no és estrany que també sigui aquesta la frontera més violenta del continent. Segons el Comitè de Hèlsinki, només el 2023 es van registrar un total de 9.897 devolucions en calent —també conegudes com push-backs— que van afectar 174.588 persones, conseqüència directa d'aquests acords. Però aquestes no són les úniques pràctiques visibles: violència policial, robatori de pertinences, atacs amb gossos, amb equips electrificats, arrestos, i fins i tot una nova forma de violència; els pull-backs —pràctica que impedeix que les persones abandonin el territori búlgar— han estat registrats en aquesta frontera. Per il·lustrar el tipus d'exercicis que deriven dels acords i les seves conseqüències: el desembre passat, la policia fronterera va bloquejar el rescat d'uns adolescents egipcis que intentaven creuar tal davantera, el que va provocar que tots morissin d'hipotèrmia.
No obstant això, i malgrat els grans esforços de la UE i de Bulgària per evitar que les persones -siguin adults, menors o fins i tot embarassades- creuin, al voltant de 1.700 ho van aconseguir, segons informacions de les autoritats búlgares.
En ser Bulgària part de la UE i del territori Schengen, i segons estipula la Convenció de Ginebra i els Acords de Dublín, tota persona que arribi al seu territori ha de tenir el dret a demanar l’asil i aquesta sol·licitud ha de tramitar-se. No obstant això, quan les persones són localitzades per les forces frontereres en territori búlgar, o són retornats a Turquia, la qual cosa viola el principi de no devolució garantit per la Convenció de Ginebra de 1951 i el seu Protocol de 1967, o portats a un centre de detenció.
Bulgaria es la frontera en la que la Unión Europea invierte más dinero y efectivos para aplicar sus (necro)políticas migratorias
Medical Volunteers International (MVI) són presents a Bulgària, i el seu equip a la zona afirma que “menys del 5% de la gent que aconsegueix creuar són portats, de primeres, a un centre obert; la majoria són portats als centres de detenció”.
En Bulgaria hay seis centros de recepción y dos de detención: Busmantsi y Lyubimets. Ninguno de los dos cumple las condiciones mínimas para la acogida, y mucho menos la detención. Las denuncias de quienes allí están encerrados y de las organizaciones presentes en el país se acumulan. Activistas se han manifestat demanant la millora de les condicions d’aquest centre, però no ha canviat res i els pocs canvis que hi han hagut, han estat a pitjor.
Més que centres són presons sense cap mena de garantia. Una distopia que, lluny de ser ficció, es troba en sòl europeu i és finançada pels seus Estats —o així s'indica a la mateixa entrada del centre—. Busmantsi és un lloc on més de 30 persones, sense distinció de gènere, són amuntegades en la mateixa habitació, on les xinxes i altres insectes campen lliurement, on el menjar és escàs. Un lloc fred a l'hivern, sense mantes o calefacció, i calorós a l'estiu, tampoc hi ha aire condicionat. On l'accés als banys és limitat tot i que no tinguin accés a l’aigua calenta, els vàters estiguin trencats i la major part de l'aixeteria sigui inutilitzable. Les parets i els sostres estan plens de forats on l'aigua regalima i els insectes s'acumulen.
“No hi ha panys a les portes, per la qual cosa els detinguts recorren a lligar llençols per a tancar-les des de dins […] Les aixetes d'aigua estan trencats, la qual cosa dificulta el control de la temperatura de l'aigua, i les dutxes també estan trencades: els detinguts es cobreixen amb un llençol fi mentre es banyen” explica Al-Khalidi, “no es realitzen exàmens mèdics específics als nous detinguts per a detectar malalties infeccioses com l'hepatitis, això suposa un risc important”.
A Busmantsi hi ha homes i dones, sense distinció. Hi ha malalts i embarassades els qui amb prou feines reben atenció mèdica. S'han registrat pallisses, robatori de pertinences i llargs períodes d'aïllament exercits pels guardes de seguretat del centre. “Ens miraven com si fóssim insectes, no com a éssers humans amb dignitat i drets... No podia creure la brutalitat del tracte”, és una altra de les cites que es llegeix a l' informe de No Name Kitchen sobre aquest tema. El Comitè de Hèlsinki denunciava el 2021 un augment de la tortura policial.
También lo cuenta el disidente saudí, “yo mismo fui víctima de esta violencia, cuando cuatro policías me golpearon brutalmente durante más de una hora. Presenté una denuncia ante la fiscalía y se inició una investigación, pero la policía alegó: “¡Intentaba autolesionarse y nosotros controlábamos su conducta autolesiva!” […] Desgraciadamente, esto es habitual: a menudo se acusa a los detenidos o presos de autolesionarse para eludir responsabilidades, como alegar que “se cayeron por el borde de las escaleras”, “se golpearon la cabeza con una puerta” o “rodaron y se fracturaron”. Las autoridades siempre creen a la policía, y existe un código tácito entre ellos para protegerse mutuamente. Los policías nos han dicho en repetidas ocasiones: “Si alguien me lo pide, me pongo a su lado, no en su contra”, cuenta Abdulrahman desde Busmantsi.
Dins de Busmantsi
En un correu enviat per l’Abdurrahman s’expliquen algunes de les situacions que ell mateix ha presenciat en aquest centre, entre elles hi ha la de l’Ahmed —nom canviat per a garantir la seguretat de la font—, un jove afganès: “l’Ahmed va ser deportat d'Alemanya a Bulgària, on va arribar en bon estat de salut mental i física. Durant la seva deportació, a causa de la resistència que va oposar, li van injectar una substància a l'aeroport, la qual cosa va desencadenar greus complicacions psicològiques, inclosos episodis similars a l'esquizofrènia que, segons afirma, mai havia experimentat abans. Aquests episodis li provoquen un comportament erràtic, però fora d'això, és un individu tranquil i intel·ligent que parla amb educació. L’Ahmed està confinat en una habitació aïllada, tancat les 24 hores del dia, i no té accés al bany, la qual cosa l'obliga a fer les seves necessitats a la cel·la. Fa uns dies, li van permetre sortir per menjar, però en tornar va ser colpejat al bany d'aquesta planta. Els testimonis ho van descriure com a ‘cops contundents’, sense més justificació que el desig de la policia d'acoquinar-lo i el seu aparent odi cap a ell. A continuació va ser retornat a l’aïllament. Aquest matí, la policia ha tornat a colpejar-li, ha abocat aigua a terra i la roba de llit de la seva habitació per impedir-li dormir i li ha injectat un sedant. Quan he parlat amb ell per telèfon, m’ha dit: Ara mateix no sé ni com em dic. No sé el meu número de placa, me l’han tret del canell. M’han donat alguna cosa per adormir-me”.
"Las autoridades siempre creen a la policía, y existe un código tácito entre ellos para protegerse mutuamente"
És difícil contactar amb els qui estan tancats a Busmantsi o Lyubimets. Només es permet a uns pocs visitar als qui s’hi troben, en visites de tot just 30 minuts. “La comunicació telefònica és possible presentant una sol·licitud formal per a utilitzar un telèfon personal durant 30 minuts en horari laboral. Com a alternativa, els detinguts poden utilitzar telèfons sense càmera ni GPS, amb totes les despeses al seu càrrec”, explica Al-Khalidi. Així és com aconsegueix comunicar-se amb l'exterior. I també a través de les limitades visites que se li permeten.
Però encara així, o fins i tot podent contactar via connexió telefònica, la majoria no s'atreveixen a parlar. “L’Ahmed té massa por per a presentar una denúncia, em diu que tem el que puguin fer si comparteix qualsevol informació. No té documents, acudeix als tribunals sense representació legal adequada i, com altres persones que pateixen abusos, desconfia de qualsevol procediment intern a Bulgària, com els processos de denúncia”, recita el missatge del periodista. Aquest és dels pocs que s'atreveix a explicar el que passa, que denuncia obertament què passa dins d'aquests centres i del sistema búlgar.
També és l’Abdurrahman un dels qui més temps porten en aquest centre i afirma que “al llarg dels anys en aquest centre de detenció, he estat testimoni d'agressions físiques, assetjament sexual, intents de suïcidi, apunyalaments, negligència mèdica i psicològica, informes mèdics falsificats i insults de la policia. He suportat personalment agressions físiques per part d'agents. Però el que està passant ara és una absoluta bogeria.” Porta allí des de l'octubre del 2021; 3 anys i 8 mesos.
Acabant amb la salut mental
“El que més preocupat em té ara és la salut mental de les persones al camp”, es llegeix en un dels primers missatges que intercanviem. Durant les últimes setmanes s'han manifestat casos on la deterioració de la salut mental és conseqüència directa de les actuacions policials tant a les fronteres com en els centres.
“Després de tant de temps als centres, la gent veu empitjorada la seva salut mental, que ja es veia afectada per les fortes situacions que han hagut d'enfrontar en el seu viatge fins a Europa”, expliquen des de MVI, des de Harmanli, a la frontera turc-búlgara, els qui han pogut tractar a moltes persones que es troben al camp d'aquesta ciutat. “Nosaltres no tenim accés a Busmantsi, però als centres de detenció la situació és encara pitjor. Als llargs períodes d'espera i el trauma de la ruta, se li suma la frustració o la por en veure que la seva sol·licitud d'asil ha estat rebutjada”, explica.
La Fatimah viu a França i és germana de l'Omar —els noms han estat canviats a petició de la família—, un jove sirià que posseeix permís de residència a Alemanya. L’ Omar va ser detingut a Bulgària mentre intentava visitar Síria, i portat a Busmantsi. Des de llavors, la seva germana ha denunciat “les accions agressives del personal de seguretat del centre de detenció de Busmantsi i de l'aeroport de Sofia, que es van aprofitar de les vulnerabilitats de salut mental de l'Omar”. Després del mal tracte a l'aeroport, el jove sirià va ser portat a Busmanti sense capacitat de reclam. Una vegada en aquest centre, la germana denúncia que “l’Omar i altres detinguts han patit greus abusos, entre ells repetides agressions físiques: En particular, el 7 d'abril de 2025, al menjador, dos guàrdies de seguretat van agredir l’Omar, causant-li greus lesions a la cama i les costelles, que li van impedir moure la cama. A més, després d'un intent fallit de deportació, en el qual l’Omar va patir un atac de pànic a l'aeroport i no va poder embarcar al seu vol, va ser retornat al centre de detenció i greument colpejat, i no va poder sortir de la seva cel·la ni moure's durant almenys dos dies. L’Omar va ser colpejat després de sortir del menjador, i es van aprofitar de la seva vulnerabilitat mental per a maltractar-lo encara més. No només això, sinó que el meu germà va ser reclòs en règim d'aïllament, el que va agreujar la deterioració de la seva salut mental”.
També l’Abdurrahman, després de la corresponent consulta psiquiàtrica presenta “símptomes múltiples, així com una història clínica de traumatisme psicològic sistemàtic i la residència continuada en un entorn traumàtic, són la base per al diagnòstic del Trastorn per Estrès Posttraumàtic Complex (TEPTC).”
"Tras tanto tiempo en los centros, la gente ve empeorada su salud mental, que ya se veía afectada por las fuertes situaciones que han tenido que enfrentar en su viaje hasta Europa"
Com bé s'especifica en el diagnòstic de l'activista saudita al qual hem pogut accedir, “la detenció continuada en un entorn amb característiques traumatitzants, sense una perspectiva clara de posar fi a la detenció i sense la provisió d'un tractament i seguiment adequats, condueix a un pronòstic negatiu per al desenvolupament del trastorn mental diagnosticat, amb una expectativa raonable de la seva complicació amb símptomes addicionals i la intensificació dels ja existents, així com a la cronificació dels símptomes i a una disfunció psicosocial duradora, amb la consegüent deterioració del funcionament personal i dificultats duradores d'adaptació social en el futur.”
Sense sortida
Bulgària s'ha convertit en una presó per a qui hi entra. Por un lado, quien consigue cruzar la frontera afrontando al violencia que esta supone será enviado, probablemente, a un campo de detención, donde permanecerá sin fecha de salida; ni siquiera las decisiones de los tribunales búlgaros consiguen liberar a quienes allí están. Una sentencia del Tribunal Administrativo de Sofía del 26 de marzo ordenaba la posada en llibertat de l’Abdurrahman Al-Khalidi, però el dissident segueix a Busmantsi.
Al seu torn, també resulta cada vegada més difícil sortir del país. I és que des de l'entrada d'aquest a l'espai Schengen, les seves autoritats tenen l'ordre europea d'evitar que les persones puguin aconseguir qualsevol altra frontera de la UE. D'aquí les denúncies, cada vegada més usuals, de pull-backs. A això se li suma les cada vegada més freqüents informacions de persones deportades a Bulgària des d'altres països membres —sobretot Alemanya—, com és el cas de l'Omar.
Des de dins de Busmantsi informen “ la majoria dels sirians retornats [des d'Alemanya] se'ls dona a triar entre 18 mesos d'internament o l'expulsió [de Bulgària]. Solen triar l’expulsió”.
Ja no és només que Bulgària aculli presons on les persones esperen eternament la seva garantia d'asil o la seva deportació, sinó que el país en si mateix s'ha convertit en una presó. Com lamenta l’Abdurrahman Al-Khalidi “som presoners”.
