La migració femenina al Senegal creix, igual que els retorns marcats per la culpa i l'estigma social
"Durant dècades, la migració des del Senegal ha seguit un patró eminentment masculí: eren els homes qui, davant la manca de visats i oportunitats laborals, s'embarcaven cap a Europa amb destinació a les costes espanyoles. Mentrestant," les dones Es quedaven a les seves comunitats, a càrrec de la llar, les cures i la gestió de les remeses que, amb sort, arribaven. Aquest esquema, sostingut per normes socials, estructures patriarcals i dinàmiques econòmiques, situava les dones com l’àncora que havia d’esperar i sostenir.
Però aquest model comença a esquerdar-se. En els darrers vint anys, el perfil migrant senegalès s’ha feminitzat. Ja no són només els homes qui marxen. Les dones, empeses per la crisi de les remeses, el deteriorament de les condicions laborals a Europa i l’augment de la pobresa femenina al Senegal, comencen a migrar pel seu compte, i moltes vegades per terra i per mar després d’intentar la via regular mitjançant un visat que repetidament els és denegat.
Per la Marina Kabou, jurista i activista feminista senegalesa, les dones ja no migren exclusivament per reagrupament familiar. Ho fan cercant independència, fugint de violències de gènere o d’un sistema patriarcal que ofega amb matrimonis precoços, violència sexual i mutilació genital femenina. "Moltes migren soles, ho fan per guanyar-se la vida, per començar de nou lluny de les restriccions que troben aquí".
I amb aquest canvi, també es fa visible una realitat silenciada: la del retorn. Si abans marxar era sinònim de no tornar, avui, els fracassos migratoris, agreujats per rutes cada cop més perilloses, tancades i militaritzades, porten moltes a retornar fins i tot abans d’assolir terres europees.
A Rosso, ciutat fronterera a la vora del riu Senegal, un petit quiosc atrotinat de la Creu Roja acull desenes de persones deportades des de Mauritània. «Normalment arriben sense res, els ho treuen tot abans de deportar-los», explica l’Amadou, voluntari del centre, que cada nit corre fins a la fleca més propera per recollir el pa que ha sobrat del dia i donar-lo als nois i noies que arriben.
El retorn acostuma a ser abrupte, marcat pel desgast físic i emocional del trajecte, i acompanyat d’una forta càrrega social. El racisme, l’explotació laboral, l’aïllament i la manca de protecció als països de trànsit o destinació empeny moltes dones a ‘fer marxa enrere’ i tornar. Però el retorn no implica necessàriament alleujament.
Yarakh: l'aeroport de Barcelona
“Son muchos los chicos y chicas que no vuelven por miedo al rechazo de la comunidad, aunque lo estén pasando realmente mal fuera”, cuenta Mammadou Diol, coordinador de la compañía de teatro Kàddu Yaraax, del barrio de Yarakh en Dakar, que ha podido presenciar en múltiples ocasiones esta dinámica.
Yarakh és un dels barris més petits de Dakar, amb una població de 40.000 habitants. Situat a la costa i amb una forta tradició pesquera, és popularment conegut com ‘l’aeroport de Barcelona’, un sobrenom que reflecteix el constant pols migratori que es viu a la zona. Des d’aquí, les sortides en cayuco cap a les Canàries són tan freqüents que molts comparen aquest punt amb una porta d’embarcament cap a Europa.
Mammadou Diol conoce bien el barrio. Lo ha visto crecer al ritmo de la despedida de los cayucos. Sabe quien entra y quién sale, quién planea un viaje y los mejores momentos para emprender la ruta. Desde su compañía de teatro trabaja para generar conciencia y debate sobre la migración. “Nosotros jamás decimos que no se vayan, pero aconsejamos que no cojan el cayuco porque es muy peligroso”, matiza Mammadou.
Des de fa set anys, la companyia d’en Mammadou representa una de les obres més exitoses, El retorn de Yaseen, un acte inspirat en la història real d’una jove que va emigrar a França, però, cansada del fred i la soledat, va decidir tornar al seu barri, malgrat la pressió familiar i l’estigma de la comunitat. Avui, la noia que protagonitza Yaseen és actriu professional i continua representant la seva història en format de teatre-forum per tot el país.
EL viatge de retorn
"Malgrat que el Senegal ha ratificat instruments internacionals clau com la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona ("CEDAW), el Protocolo de Maputo o la Convención "sobre els Drets de Tots els Treballadors Migratoris i de les seves Famílies, la seva implementació efectiva continua sent limitada. «L’Estat ha signat, però no compleix amb la seva obligació», denuncia la jurista Marina Kabou. «Falta voluntat política perquè aquests tractats es tradueixin en polítiques públiques concretes que protegeixin de veritat les dones, especialment les que migren», continua."
L’any 2024, més de 2.000 senegalesos van morir al mar, i al setembre, un naufragi a prop de Mbour va deixar almenys 150 morts o desapareguts. Per fer front a aquesta crisi, el govern senegalès va adoptar el juliol del 2023 una Estrategia Nacional contra la Migración Ilegal, centrada en la prevenció, la gestió de fronteres i la reintegració de migrants. A més, la Unió Europea va anunciar a l’octubre de 2024 un paquet de 30 milions d’euros per enfortir la capacitat del Senegal en la lluita contra el tràfic de migrants i la sensibilització sobre els perills de la migració irregular, cosa que es tradueix en un augment de la despesa en externalització fronterera.
L’Aissa tenia 19 anys quan se’n va anar. Després d’un any a Rússia, va migrar al Marroc i va pagar una zòdiac per creuar fins a Espanya, tot i que el temporal va bolcar la llanxa. «Jo volia tornar, però els nois cridaven ‘Barça o barzakh’, marxar o morir», recorda. Diverses persones van morir i l’Aissa es va despertar en un hospital a Tànger amb greus símptomes d’hipotèrmia. Després, explica que el camí va continuar amb una llarga cadena de detencions, deportacions i vexacions per part de diversos cossos de seguretat. Quan va arribar al Níger, mesos després, va poder trucar per primera vegada a la seva família, i la Organització Internacional de las Migracions (OIM) va gestionar la seva repatriació.
"Em vaig penedir moltes vegades d’haver migrat, però el pitjor moment va ser tornar», explica. "Al meu barri no podia sortir. La gent parlava. Em deien que estava prima, que m’havia enfosquit. Em sentia una fracassada», continua.
Avui, l’Aissa viu amb el seu marit i el seu fill. No té gaire estabilitat econòmica: organitza casaments, ven productes i treballa en el desenvolupament de la seva pròpia pel·lícula sobre la seva experiència migratòria. "Ja no vull viatjar. Alhamdulilah», diu, gairebé en pau."
Para Mammadou Diol, que viaja con frecuencia tanto por Europa como dentro del continente africano, el relato del éxito migratorio no se sostiene. “Europa es muy racista. Hay muchísima gente sufriendo. Si España quisiera, mañana no llegaría un solo migrante más. Pero necesita que lleguen. Es muy hipócrita”.
Senegal, una frontera més d'externalització europea
En particular, les forces de seguretat senegaleses s’han beneficiat de suport logístic i formació tàctica proporcionats pel programa GAR-SI Sahel, una iniciativa finançada per la Unió Europea i executada amb assessorament de cossos com la Guàrdia Civil espanyola. Concebut originalment per combatre el terrorisme i el crim transfronterer, el GAR-SI ha acabat involucrat en operacions internes que, segons organitzacions independents, deriven en violacions de drets humans."
La iniciativa s’emmarca en una estratègia més àmplia de la UE que busca externalitzar el control migratori cap a països del Sahel. Segons un informe de la Fundación porCausa,el Senegal ha adoptat funcions de reten migratori en nom d’Europa, però lluny de les seves fronteres físiques. Aquest fenomen, conegut com a ‘verticalització de la frontera’, implica desplaçar els límits del control migratori cap al Sud Global, bloquejant rutes abans que els migrants arribin ni tan sols al Mediterrani."
En un context marcat per l’externalització de fronteres, la criminalització de la mobilitat i la persistència d’estructures patriarcals, moltes dones comencen a construir les seves pròpies narratives. Avui, les dones senegaleses ja no són només les que s’acomiaden. També marxen. I també retornen. De la mateixa manera que els seus companys de feina, marits, germans, cunyats, fills, formen part de cadascun dels processos i pateixen la pèrdua d’identitat, la culpa i el desgast físic i mental. Alhora, teixeixen noves formes de resistència, organització i creació simbòlica que desafien els mandats del sistema patriarcal i les lògiques del model migratori global.
Reportatge publicat amb colaboració amb el mitjà amic El Salto Diario. El Salto Diario.
