180.000 dones migrante resisteixen a les conseqüències de la guerra i l'abandonament estatal al Líban, que se sumen a la seva ja precària situació d'‘esclavitud moderna’
Beirut
La Zaynab va arribar al Líban il·lusionada, tot i que plena de responsabilitats. Amb 24 primaveres i un nen de tres anys a la seva Sierra Leone natal, ella era conscient de l'oportunitat que se li presentava de poder treballar en una llar libanesa que li permetés enviar diners a casa. Però res va ser com li van prometre. Més aviat, tot el contrari. El salari no arribava mentre els abusos augmentaven en la perillosa privacitat d'aquesta casa. “Me'n vaig anar”, explica a Yemayá Revista. “Vaig començar a treballar com a netejadora en una escola, però treballava fins a tarda i un dia quan tornava, vaig ser atacada i vaig patir una violació”, relata amb el fruit d'aquesta agressió entre els seus braços. “No sé qui és el pare”, aclareix. El petit Mohammed de tot just tres mesos es desfà en somriures sota el trist rostre de la seva jove mare.
Amb tot just dos anys al Líban, les seves responsabilitats s'han multiplicat, encara que no tant com les ferides. A l'abús, la discriminació i la violència sexual exercida pel poble libanès, se li suma el veure's embolicada en una guerra en un país estranger que menysprea les que són com ella. Abans de l'escalada bèl·lica israeliana, que ha matat a més de 3.000 persones en dos mesos abans que el passat 27 de novembre es decretés l'alto-el-foc, la Zaynab solia viure a Sabra, un barri limítrof amb els suburbis meridionals de Beirut. Allí no quedava ni una ànima. Els constants atacs de l'Exèrcit hebreu van obligar a les 700.000 persones que vivien a Dahiye –que significa suburbi en àrab– a abandonar les seves cases per salvar la seva vida. Ara, la fi dels bombardejos ha permès a molts retornar a una mar d'enderrocs, però no a aquestes dones. “Pel nen, em vaig mudar a Joünié [a 17 quilòmetres de Beirut] i estava molt contenta de ser allí”, reconeix la Zaynab, que prefereix no dir el seu nom complet, amb un to de veu serè. Les seves primeres setmanes allí van ser un raig d'esperança enmig de tant de sofriment en poder imaginar una vida millor, una segona oportunitat amb el seu petit sa i estalvi. Dues setmanes després, va decidir abandonar Joünié i refugiar-se en un centre amb altres companyes sierraleoneses. “Estava molt trista perquè havia de deixar el lloc on ja havia començat la meva vida, encara que sé que tot passa per una raó, però ara tinc moltes ganes de tornar a casa perquè estic cansada de ser aquí i haig de cuidar als meus dos fills”, explica, somiant amb el moment que pugui retrobar-se amb el seu primer fill que ara té cinc anys.
"Com que les escoles que ha obert el govern a mode de refugis temporals només acullen a ciutadans libanesos, vam decidir buscar una alternativa"
Sorprenentment, la Zaynab va trobar pau en un sense encant complex industrial a tot just tres quilòmetres de la Sabra bombardejada que va abandonar. Allí, un grup de sis joves libaneses van decidir posar solució a un problema que tothom ignorava. La feroç guerra al Líban ha provocat el desplaçament de 1,2 milions de persones en un país de tot just 5,3 milions d'habitants. Entre ells, hi ha almenys 180.000 treballadores domèstiques migrants vingudes del continent africà i del sud-est asiàtic. La Organització Internacional de Migracions (OIM) calcula que 25.000 d'elles s'han hagut de desplaçar. “Com que les escoles que ha obert el govern a mode de refugis temporals només acullen a ciutadans libanesos, vam decidir buscar una alternativa”, explica la Lea Ghorayeb, una jove libanesa a càrrec d'aquest centre de desplaçades improvisat.
L'alternativa s'ha convertit en la llar temporal de 200 dones sierraleoneses i cinc bebès. En una antiga fàbrica condicionada com a espai per a organitzar esdeveniments irònicament anomenat ‘The Shelter’ (el refugi en anglès), la Lea i sis amigues més han construït una cuina improvisada perquè totes elles cuinin, organitzin mercats ambulants amb diners falsos perquè elles triïn la seva roba favorita entre les desenes de donacions, i col·laborin amb la OIM per a organitzar la paperassa que els permeti tornar a Sierra Leone. “Cadascuna té la seva pròpia història, la seva pròpia experiència, i la majoria d'elles són molt tristes”, reconeix la Zaynab.
“És una mica esquinçador haver de fer un pas endavant per a obrir aquest refugi amb els nostres contactes, els nostres diners i el que rebem a través de donacions, ja que no estàs a un país on aquestes dones tinguin els seus drets, la gent les respecti, i les tracti com si fossin els seus iguals, perquè tot aquest sistema de kafala és realment horrible", denuncia la Ghorayeb. En àrab, kafala significa patrocini i és el sistema pel qual es regeix la residència i l'ocupació d'aquestes dones. Aquest règim d'explotació vincula de manera legal al treballador estranger a un patrocinador local i sovint dona lloc al fet que el treballador sofreixi abusos. Organitzacions internacionals, com Amnistia Internacional o Oxfam, denuncien que el sistema kafala s'ha convertit en una forma d'‘esclavitud moderna’ usada per les empreses i particulars per a importar mà d'obra barata a les monarquies del Golf i a països d'Orient Pròxim.
La gran majoria d'aquestes dones van arribar –i continuen arribant– al Líban a través d'agències abusives que s'aprofiten de la seva vulnerabilitat als seus països d'origen. Més enllà dels abusos físics i sexuals que sofreixen en la privacitat de les llars, on treballen com a internes i, sovint, sense rebre un salari, les seves ocupadores, a les quals solen cridar madames, els treuen el passaport per controlar els seus moviments. “Entre 100 dones que estem acollint, només quatre tenen els seus passaports en mà; tots els altres estan amb els seus ocupadors anteriors o les oficines que els empren, és horrible”, denuncia la Ghorayeb. Sense els seus documents ni diners, tornar a casa és pràcticament impossible.
Moltes de les famílies que exploten a aquestes dones comptaven amb els recursos suficients per abandonar el país en el moment en què van començar a caure les bombes. Però no se les van emportar amb ells. Algunes les van tancar a l'interior de les seves llars com si d'un altre moble es tractés, mentre al seu voltant s'instal·lava l'infern. A unes altres les van fer fora de casa, o van tenir la decència de deixar-les a les portes de les seves ambaixades. La Maria Tukabia té 25 anys i porta un any i mig vivint al Líban. Com que vivia a Dahiyeh, les primeres nits de la guerra les va passar dormint a l'única platja pública de Beirut. “Com que les bombes no tenen ulls, no sabíem on caurien”, confessa a Yemayá Revista. “Després vam fer un vídeo explicant la nostra situació per penjar-lo a les xarxes socials i que algú ens ajudés”, explica. La Lea i les seves amigues van venir al rescat.
La feroç guerra al Líban ha provocat el desplaçament de 1,2 milions de persones en un país de tot just 5,3 milions d'habitants
“Viure és més important que qualsevol altra cosa, així que vull tornar al meu país per ser lliure”, defensa la Maria. Aquesta jove sierraleonesa sap que, quan retorni a casa, “serà el mateix”. “Els pocs diners que he enviat se'ls ha polit el meu marit, així que no tinc una altra opció, me'n vull anar”, explica. Tant la Maria com la Zaynab i el Mohammed van formar part el passat 19 de novembre del primer vol d'evacuació de la OIM. Almenys 169 migrants van aterrar a Freetown enmig de llàgrimes de felicitat per tornar a casa i d'altres de pena per haver d'acomiadar-se les unes de les altres. La majoria passen gran part dels seus primers dies de tornada enganxades al telèfon fent videotelefonades amb la Lea i les altres noies que han decidit quedar-se a la capital libanesa. “Quan Freetown crida a Beirut, a vegades es poden vessar llàgrimes”, confessa la Ghorayeb.
