El país de l'Àfrica Occidental és ric en minerals, però els beneficis se'n van fora, deixant una població empobrida que busca el seu futur a l'estranger. Malgrat les violències, les dones també emprenen la ruta de la migració
Guinea
És setembre, i al poble de Missira, a la regió de Kindia, Guinea, les dones es bolquen en l'extracció i producció d'oli de palma. La temporada d'aquesta llavor dura quatre mesos a l'any, i durant aquest període, viuen al dia de l'oli que venen els dissabtes al matí al mercat més pròxim. Durant la resta de mesos voldrien treballar altres produccions al camp, però no tenen suficientes llavors per plantar. El cacauet, l'albergínia, l'ocra i el pebrot és el que més reclamen. “Les condicions de vida a Missira en concret i en general al país són molt dolentes, hi ha moltíssima pobresa i no hi ha feina. Per això molta gent jove se'n va a altres països, per trobar feina i enviar diners a les seves famílies”, explica la Jenaba Sylla, una de les dones del poble implicada en la producció d'oli. “Generalment se'n van des de Guinea amb transport terrestre fins al Marroc o Mauritània, i després pugen a les pasteres”.
En ple focus mediàtic a l'arxipèlag canari per les desenes de barcasses que arriben amb persones a bord procedents de països d'Àfrica Occidental, les persones que arriben de Guinea són cada vegada més, segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) i el centre de Cruz Blanca de Las Palmas de Gran Canaria. A més, cada vegada hi ha més dones que emprenen la ruta migratòria, malgrat la multiplicitat de violències que se'ls afegeix pel simple fet de ser dones. Quin és el context del país? Què passa en l'origen i durant la ruta?
Ruralitat i espoli sota el llindar de la pobresa
Guinea és un país eminentment rural. Aproximadament el 62% de la seva població viu en zones rurals, les quals pateixen una marginalització crònica per part dels governs. Hi ha escàs o nul accés a l'aigua potable, no disposen de centres de salut ni d'escoles, i les carreteres que connecten amb altres municipis estan en molt mal estat.
Contràriament a la pobresa que pateix la població, el país africà és molt ric en minerals com l'or i la bauxita. Concretament, és el segon país del món amb major producció de bauxita a nivell mundial —un recurs molt preuat per a l'extracció d'alumini—, però la població no rep res d'aquesta riquesa. Un exemple clar es troba al poble de Gangan, a la prefectura de Kindia: l'empresa russa Rusal és la propietària de les mines de bauxita de la zona, i “la gent que contracten per a treballar és gent dels països de les empreses i les seves subcontractacions, no gent local”, assegura un dels portaveus del poble, vinculat a l'ONG local Sara. “A més, les mateixes empreses tenen hivernacles a la zona i conreen menjar, com tomàquets i albergínies, i ho venen a la gent local i ens treuen el treball i les llavors als propis residents”. La sensació general és de crispació i fastig. “Aquesta activitat extractivista genera un impacte molt gran a nivell ambiental, i repercuteix també sobre la nostra salut”. D'altra banda, l'or, segon producte nacional d'exportació, també es troba en mans privades i estrangeres, com és el cas de la Societat Ashanti Goldfield (SAG), propietat en un 85% de AngloGold i un 15% del Govern de Guinea, qui controla la mina més important del país situada a la prefactura de Sigiri.
"La gente se va por desesperanza. Todo lo que tenemos se lo llevan, y no nos dejan nada. Nos da más miedo la pobreza que el camino migratorio"
A conseqüència d'aquestes dinàmiques, extrapolables a la resta del país, es generen cada vegada més migracions de joves que no troben cap font d'ingressos. “La gent marxa per desesperança. Tot el que tenim s'ho emporten, i no ens deixen res. Ens fa més por la pobresa que el camí migratori”, apunta el mateix portaveu del poble Gangan. “Les migracions de persones guineanes van començar a ser més notables a partir de l'any 2010, però en aquell moment arribaven més al seu país de destinació que ara”, explica la coordinadora de Sara.
A Tougnifili, un altre poble rural guineà, matisen la sensació de desemparament per part del Govern: “al 2023, va haver-hi un incendi al poble que va cremar tots els camps de cultiu, i també algunes cases. El poc que teníem ho vam perdre, perquè ja no tenim ni escola, ni hospitals, ni aigua potable”, explica Fatoumata, la matriarca del poble. De fet, l'únic aigua al qual tenen accés és en un riu al costat del poble que està clarament contaminat. “Diverses dones d'aquí han perdut als seus fills mentre emprenien el camí migratori. No som molts en Tougnifili, i molta joventut marxa”.
La ruta en femení
La Mominatou i l'Aissatou tenen 30 anys. Ambdues viuen a Mamou, una ciutat situada en el centre-oest del país. Les condicions geogràfiques i de comunicació de Mamou amb la resta de regions del país i els seus confrontants la converteixen en el principal punt de sortida de les persones que migren des de Guinea.
Literalment, Mominatou significa ‘filla sense pare’. Va morir quan la seva mare encara estava embarassada d'ella. La Mominatou parla amb la veu baixa, trista i amb indignació. El 2016, després de graduar-se en Llengües Modernes a la universitat i de no trobar cap mena de feina, va emprendre el seu viatge migratori. Va marxar des de Mamou amb la seva cosina, que també ho volia donada la falta d'oportunitats. Van emprendre la ruta per carretera fins a Mali, i després de creuar el país, van arribar a Algèria. Pocs dies després, la policia algeriana les va empresonar. “Durant quatre mesos només vam viure violacions i vexacions. Els homes de la presó es posaven damunt nostre, sense cap pudor ni precaució. Només pensàvem a sobreviure. Quatre mesos més tard, ens van repatriar de tornada a Guinea”.Durant quatre mesos només vam viure violacions i vexacions. Els homes de la presó es posaven damunt nostre, sense cap pudor ni precaució. Només pensàvem a sobreviure. Quatre mesos més tard, ens van repatriar de tornada a Guinea”.
"Cuando llegué a Argelia, una red de trata de personas me chantajeó, y a cambio de tener una habitación y comida, me obligaron a prostituirme"
Ara la Mominatou lidera una organització que ella mateixa ha fundat per a sensibilitzar a noies i joves perquè no migrin. “Malgrat no tenir res, després del que vaig viure, mai tornaria a fer-ho”, sentència convençuda.
L'Aissatou ho comparteix. Va estudiar Sociologia a la universitat de Labé, una ciutat al centre oest del país. Després d'acabar el grau i tampoc trobar treball, va emprendre la ruta al costat d'uns quants nois companys de classe. Si és el cas, va seguir la ruta del desert del Sàhara. “A mi, els qui em van violar nit rere nit, eren els meus propis companys. Un darrere d'un altre. Primer va ser el grup amb el qual vaig emprendre la ruta, i després, quan vaig aconseguir separar-me d'ells, em va passar el mateix amb un altre grup d'homes que em vaig trobar pel camí. Quan vaig arribar a Algèria, una xarxa de tràfic de persones em va fer xantatge, i a canvi de tenir una habitació i menjar, em van obligar a prostituir-me. Mínim cinc clients al dia”.
Després de sis mesos, l'Aissatou es va escapar. Va trucar la seva mare perquè li enviés diners, però li ho va negar: sabia que si li donava els diners, seguiria amb el seu viatge, confessa. “Em trobava molt malament, estava malalta i estava segura que havia contret tot tipus infeccions de transmissió sexual. Però vaig poder escapar i marxar a Mali, i allà vaig conèixer a un ‘àngel’” —Així denomina a la dona que la va ajudar, que va anomenar a la seva mare i la va convèncer perquè li enviés diners per a la seva tornada—. La probabilitat d'haver contret el VIH era una de les seves màximes preocupacions. Avui, l'Aissatou continua sense poder treballar, i diu que ja no li ve de gust fer res. “No tinc més forces”.
Assegut al seu despatx i amb una foto del coronel Mamady Doumbouya, president de Guinea després del cop d'estat de 2021; l'alcalde de Mamou, Alpha Bhourya Diallo, reconeix que la falta de possibilitats laborals, de cultius per sembrar i la poca industrialització empenyen a moltes persones joves a anar-se'n. Però, encara que no ho esmenti, també se sumen les múltiples violències de gènere. A Guinea, el 95% de dones pateixen la mutilació genital femenina, i en 2021, el 47% de dones (o nenes) es van casar abans de complir els 18 anys, moltes en matrimonis forçats.
A Gangan, a la prefactura de Kindia, ens trobem amb tres noies joveníssimes: la Mama Adama, de 17 anys; la Maferin de 10; i la Mama Aissata de 11. Totes elles tenen clar que volen marxar, condemnades a la pobresa i sotmeses a violència. La Maferin malviu amb la seva mare al carrer, deambulen de poble en poble per a aconseguir una mica de diners i menjar, una vegada al dia, o cada dos. La Mama Aissata diu ser conscient que és molt petita per a migrar, però assegura que vol marxa a Europa per a treballar i poder ajudar econòmicament a la seva mare. La Mama Adama, la més gran de les tres, explica que una de les seves amigues va marxar i que fa temps que no sap res d'ella: les últimes notícies que té és de les tortures que va rebre a Líbia. El seu ‘somni’ és anar-se a Europa per a treballar de qualsevol cosa, menys de prostituta, matisa.
Les que es queden
A través de la ONG local Club des Amis du Monde, que té incidència en Mamou i altres zones rurals, assistim a una trobada amb una trentena de dones de Mamou, que han cedit a explicar les seves històries i les dels seus fills: els que ja no estan i els que temen perdre. Són dones de diverses edats, i relaten sense més embuts la història que les congrega a la trobada.
Totes les dones de la trobada comparteixen històries amb molts punts en comú; fills que han migrat sent molt joves i, en molts casos, que mai van saber res més d'ells
La Mariam és mare de quatre nois, i explica que els quatre van emprendre la ruta. El primer que va marxarr, va morir durant el viatge en piragua, va sortir des del Marroc en barcassa i va morir al Mediterrani. El segon va saltar la tanca de la davantera sud d'Espanya a Melilla, però no sap res més des de llavors, no sap si està viu, ni si segueix a Espanya. El tercer està a França, i el quart a Itàlia. Quan van marxar tots quatre estaven estudiant.
La Fatoumata esclata a plorar abans d'articular paraula. “El meu fill va marxar per l'aigua quan tenia 16 anys. Va arribar a Algèria i una vegada allà, el van repatriar a Guinea. Però no es va donar per vençut i va tornar a marxar: aquesta segona vegada, entre uns quants van pagar un cotxe i van emprendre la ruta fins a Mali i Algèria. A Algèria, el cotxe va patir un accident, es va cremar i van morir tots. Eren 17”. Els mateixos traficants que els havien ajudat a emprendre la ruta van ser qui van trucar les famílies.
Aquests dos casos no són aïllats. Totes les dones de la trobada comparteixen històries amb molts punts en comú; fills que han migrat sent molt joves i, en molts casos, que mai van saber res més d'ells. "“Mai he pogut dormir bé des de llavors, i ja han passat anys. Sé que les coses són difícils aquí, però jo mai li diria al meu fill que migri perquè sé el que hi ha darrere de la ruta”.
Marxar una vegada i una altra
També acudim a una trobada amb 15 nois, d'entre 19 i 23 anys, que actualment viuen a Mamou. Ells, a diferència de Aissatou i Mominatou, han arribat a emprendre la ruta fins a sis vegades. Líbia, el Marroc, el desert del Sàhara, Mali, Algèria, Tunísia. Alguns coneixien amics que no havien tornat. Alguns es preparaven per a tornar a marxar. Gairebé tots ja ho havien intentat des dels 15 o 16 anys.“A Guinea no hi ha treball. Si algú em garantís que aquí hi ha futur i que podrem tenir unes mínimes condicions de vida, jo em quedaria, no viatjo per gust”, sentència Ousmane.
De les seves experiències, Aly explica que en el seu cas, s'ha trobat molta violència per part de grups gihadistes i terroristes. “Et peguen, et roben tot el que tens, et despullen i et posen tot el dia al sol enmig del desert del Sàhara. Això és tortura”. Les històries de violències i vexacions són un denominador comú. “Les dones també reben molta violència”, diu Moriba. Youseff confessa que en alguna ocasió durant el camí s'ha fet passar pel nuvi d'alguna noia per a ‘protegir-la’ de múltiples violències. “És una espècie d'eina de protecció durant els processos migratoris de les dones”.
"En tiempos de Alpha Condé había algo más de dinero y se movía, pero ahora ya no. Ya puedes trabajar y trabajar que no verás nada de dinero"
El rebombori arriba en preguntar si amb el canvi de Govern arran del cop d'estat, la situació ha anat a millor o pitjor. “En temps de Alpha Condé hi havia una mica més de diners i es movia, però ara ja no. Ja pots treballar i treballar que no veuràs gens de diners”.
Tots ells van tornar a Guinea perquè la OIM es va encarregar d'executar les ordres de repatriació —encara que molts tenen al cap tornar a anar-se'n—. L'opinió de tots ells és la mateixa: “quan ens repatrien fan moltes promeses que mai es compleixen. Diuen que ens donaran una mica de diners per a ajudar-nos a cobrir les necessitats bàsiques, i aquests diners mai arriben i ho esperem durant anys; ens donen diplomes de formacions de tres mesos que no estan validats per ningú i no ens serveixen per a res. És un abús total de poder”.
En els últims dies, el focus mediàtic i polític ha tornat a fixar la vista en l'arxipèlag canari amb la creixent arribada de piragües, i part de l'Àfrica Occidental, amb motiu de la anomenada “gira africana” del president del Govern Pedro Sánchez pel Senegal, Gàmbia i Mauritània i la voluntat de ‘ordenar’ el flux migratori. Una vegada més, s'ha tornat a posar l'accent a combatre les màfies que ajuden aquestes persones a migrar, “xarxes criminals que trafiquen amb éssers humans”, com ha assenyalat el cap de l'Executiu, a enfortir les fronteres i, a més en aquesta ocasió, al retorn de les persones “il·legals” que viuen a Espanya.
El context sociopolític és complex i son diversos els factors que cal meditar i resoldre amb la finalitat d'evitar més violència i mort en la ruta migratòria d'Àfrica Occidental a Espanya, perquè a mesura que es cronifiqui i endureixi el tancament de fronteres, l'espoli de matèries primeres als països africans i la falta d'ajuda al desenvolupament per part de la Comunitat Internacional, la gent continuarà sortint costi el que costi.
Reportatge publicat en col·laboració amb El Salto
