Les violències sexuals i de gènere empaiten les dones en trànsit per la Frontera Sud, que han de reconstruir la seva autonomia després de veure vulnerada la seva llibertat reproductiva
Tànger
L'Aïcha tenia vint anys quan la seva tieta li va dir que es casaria amb un senyor que li duplicava l'edat i els diners. Un home a qui no estimava. A Guinea, el matrimoni forçat és una pràctica comuna.
“Algunes dones se suïciden. D'altres marxen”, explica amb naturalitat, mentre desenterra de sota una muntanya de mantes la maleta que va comprar quan va decidir escapar de Conakry. Al seu país, més de la meitat de la població viu sota el llindar de la pobresa i almenys una de cada tres dones han patit violència sexual. Aïcha havia escoltat que des del nord del Marroc era fàcil creuar cap a Espanya, i tenia l'esperança de poder continuar la seva vida de manera independent a Europa, on volia seguir amb els seus estudis, treballar i poder ajudar econòmicament els seus pares.
Ara té 24 anys i viu a Tànger, amb un petit terratrèmol somrient de tres anys d'edat que té el seu mateix nas. Després de ser interceptada per la Marina Real marroquina les tres vegades que va intentar creuar l'Estret de Gibraltar cap a Europa, Aïcha sobreviu a base d'almoines, treballs informals i la petita ajuda econòmica que rep d'ACNUR com a sol·licitant d'asil. “A partir del vuitè mes d'embaràs, vaig decidir deixar d'intentar creuar. I ara, amb la nena, no m'atreveixo a arriscar-me”, explica.
Les dones i nenes representen una proporció creixent de la població migrant internacional a l'Àfrica del Nord. La gran majoria comparteixen experiències de violència i discriminació basada en el gènere als seus països d'origen, com la mutilació genital femenina, el matrimoni forçat, la violència dins la llar o la falta de perspectives laborals, que acaben motivant la seva mobilitat. A més, un informe publicat el 2023 per Save the Children (STC) revela que una de cada tres nenes i joves migrants que emigren a través de Líbia, Tunísia i el Marroc experimenten o presencien abusos sexuals i/o altres formes de violència de gènere mentre marxen dels seus països d'origen.
Una de les conseqüències d'aquesta violència, en una regió on l'avortament és àmpliament restringit i perseguit, són les maternitats forçades o no desitjades.
Una de cada tres jóvenes migrantes que emigran a través de Libia, Túnez y Marruecos experimentan o presencian abusos sexuales
Aquest és el cas de Aïcha, que va començar el seu projecte migratori sola. Conscient dels perills de la ruta terrestre, va intentar arribar al Marroc amb avió, que té acords de lliure circulació amb diversos països d'Àfrica occidental. Per això, Aïcha va embarcar confiada cap a Casablanca amb el seu passaport i la seva maleta fúcsia el 2 de gener de 2020. Però va ser deportada just arribar. “No sabia que feia poc que també demanaven el AVEM”, es lamenta. Es refereix a l'Autorització de Viatge Electrònic al Marroc, un nou requeriment instaurat a finals de 2018 que cal tramitar quatre dies abans de la sortida del país.
“Jo els vaig explicar que fugia d'un matrimoni forçós, però ningú em va escoltar”, afirma Aïcha, mentre s'asseu en el sofà que ella i les altres tres joves companyes de pis guineanes van col·locar a la terrassa de l'àtic improvisat on viuen. De fet, el Marroc encara manca d'una llei pròpia d'asil i ha estat reiteradament advertit pel Consell de Drets Humans de l'ONU per no garantir sistemes de sol·licitud d'asil en els punts d'entrada i dur a terme devolucions en calent, tal com explica Lemsguem El Kbir, advocat especialitzat en asil i migració. Mentre que en l'última dècada el regne alauí ha aprovat i desenvolupat una sèrie de noves lleis i mesures socials que, en un principi, busquen millorar les condicions de la població migrant, d'altra banda també ha incrementat la seva política restrictiva i punyent contra la migració, reforçant i militaritzant el sistema de control fronterer i construint més tanques –amb concertines– al voltant dels enclavaments de Ceuta i Melilla. L'última, una quarta tanca a la frontera entre Beni Enzar i Melilla aixecada al gener de 2024, segons alerta la delegación en Nador de l'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH).
Per a dur a terme aquestes mesures i contenir el flux migratori cap al Vell Continent, el Marroc compta amb el suport polític i financer de la Unió Europea, que s'eleva fins als 500 milions d'euros per al període 2021-2027, una quantitat un 30% major que en el pressupost comunitari anterior. Investigadores com Daniela Lococo i Eloísa González es refereixen a aquest procés dual com “la doble lògica de l'externalització europea” de les fronteres. En aquest context, segons denuncien nombroses organitzacions sobre terreny, les forces marroquines perpetren de forma regular nombrosos desplaçaments forçosos cap al sud, acusant i detenint migrants per tràfic de persones de manera arbitrària, mentre que desmantellen a la força grans campaments de migrants com el de Ouled Ziane a Casablanca.
La falta de vies segures empeny a milers de dones a exposar-se als riscos de la ruta terrestre
Després de ser retornada a Conakry per les autoritats marroquines, Aïcha va tornar a escapar del seu país en direcció Bamako (Mali). “No em podia quedar a Guinea, havia traït a la meva família”, explica la jove, que temia per la seva vida. Des de Bamako, va agafar dos autobusos fins a Nouadhibou, la segona ciutat més gran de Mauritània, pròxima a la frontera sud-oest del Marroc. Una vegada allà, va continuar a peu. És llavors quan la jove guineana va ser assaltada: “Va ser de nit. Dos homes joves se'm van llançar damunt, amb ganivets. Al voltant de mi només hi havia sorra, com al Sàhara. Cap casa a prop. No sé d'on van venir. Si els veiés, no seria capaç d'identificar-los. Només sé que parlaven en la mateixa llengua, una llengua que no entenia”, recorda Aïcha, mentre vigila a la seva filla Hawa de reüll. Aliena a la conversa, la nena recorre la terrassa rient i jugant amb la roba estesa.
Tant les supervivents com els membres de oenegés i entitats que treballen amb la població migrant apunten que els agressors més freqüents són delinqüents comuns, guies que fan de facilitadors del trajecte migratori i militars i guàrdies en alguns països de la ruta com Algèria, Líbia o el Marroc. Després de l'agressió, Aïcha recorda caminar durant tres dies pel desert sense veure ningú. La jove va caminar sense rumb, ni menjar, ni aigua, amb un mòbil que tenia la pantalla trencada, fins que va veure un petit autobús prop de la frontera. Después de pagar als guàrdies marroquins l'equivalent a 300 euros pel seu AVEM, es va pujar al vehicle i va travessar la frontera, direcció DakhlaUna vegada allà, va agafar un altre bus cap al nord del Marroc, guiada pel que altres companys i companyes guineanes i ivorianes.
Los agresores más frecuentes son delincuentes comunes, guías del trayecto y militares o guardias en algunos países de la ruta
Embarassada en els boscos de Tànger, esperant creuar cap a Europa
Havent arribat a Tànger, Aïcha va passar mig any en els boscos que envolten la ciutat, dormint al ras amb altres dones i homes migrants, així com amb “passadors” i traficants. “Feia molt de fred, i menjàvem pa, sardines i suc. Quan no em va baixar la regla per segon mes consecutiu, vaig perdre l'esperança. Vaig deixar de tenir gana: estava plena de preocupacions i em vaig aprimar moltíssim. No sabia com podria criar un fill”, recorda.
Desesperada, Aïcha va pensar en avortar. Al Marroc, la interrupció voluntària de l'embaràs està prohibida i perseguida en la major part de circumstàncies, però algunes dones migrants en el bosc li van oferir alguns remeis naturals per a intentar-loTanmateix, igual que moltes altres joves, va refusar la proposta d'aquelles dones a causa de les seves creences religioses. “La part bona és que com que estava embarassada, no van abusar de mi”, continua explicant Aïcha, que recorda com altres dones migrants no van córrer la mateixa sort en aquelles muntanyes, des d'on el perfil muntanyenc de Tarifa es perfila a l'horitzó, entre la brisa marina. En aquells sis mesos, la jove va intentar creuar cap a Espanya tres vegades: “La primera vegada ens van retornar al bosc, la segona ens van portar a l'entrada de Tànger, i la tercera fins a Kenitra (200 quilòmetres cap al sud)”.
La sort de Aïcha va canviar de rumb quan va conèixer la Sally, qui es va convertir en la seva millor amiga al Marroc. Com Aïcha, la ivoriana també va viure una temporada al bosc, on va ser enganyada pel traficant a qui va pagar. Fora del bosc, va ser expulsada repetidament dels pisos on vivia en els barris perifèrics de la ciutat, fins que en una ocasió les forces de seguretat marroquines la van traslladar forçosament fins a Casablanca. Quan va aconseguir tornar a Tànger, de nou al carrer, va ser acollida per una monja local, i des de llavors treballa en una oenegé que assisteix migrants.
"La Sally va ser la primera persona a qui vaig explicar el que va passar prop de la frontera. Després em va portar a fer algunes proves mèdiques i a parlar amb la psicòloga, i comencem a fer controls mèdics per l'embaràs”, recorda Aïcha.
Atenció mèdica i psicosocial insuficient en un context d'incertesa vital
Quantificar quantes migrants es queden embarassades forçosament en les rutes migratòries africanes cap a Europa és impossible, especialment considerant la infradenuncia de casos de violència sexual i de gènere (VSG). No obstant això, alguns estudis permeten obtenir una visió aproximada de la magnitud del problema i les seves derivades sociosanitàries.
Segons un estudi recent basat en una mostra de 151 dones migrants a Rabat, gairebé la meitat de les dones embarassades no reben atenció mèdica prenatal, el 90% han patit VSG almenys una vegada durant la seva vida i tres de cada quatre la pateixen durant el seu trajecte migratori.
Així i tot, menys d'una de cada deu acudeix a un establiment sanitari o presenten una denúncia. Aïcha: “Que serviria? No sabria com continuar amb el procés”, lamenta.
Precisament, els i les psicòlogues i treballadores d'ONGs entrevistades destaquen la manca de sistemes d'informació i canals de comunicació adequats, així com experiències prèvies insatisfactòries lligades a l'estigma, la discriminació, i la por a l'expulsió com alguns dels principals motius d'aquesta infrautilització dels recursos públics. A més, organismes com UNICEF també denuncien que els serveis d'assistència social marroquines per a població vulnerable –entre les quals, població migrant i mares solteres– continuen sent deficients en termes de disponibilitat, qualitat, nombre de treballadors socials i coordinació.
Després de 17 hores de part, Hawa va arribar al món, nascuda a l'hospital públic Mohammed V. Entre els quaderns de notes on practica castellà, francès i àrab, Aïcha guarda la cartilla de naixement de la seva filla. Una documentació “difícil d'aconseguir per a moltes migrants i demandants d'asil, sobretot mares solteres, ja que alguns hospitals retenen els documents de notificació del naixement a l'espera de pagament, augmentant el risc de apatridia”, tal com ha denunciat ACNUR y el Grupo Antirracista de Apoyo y Defensa de los Extranjeros y Migrantes (GADEM). “Un estudio del Ministerio de Sanidad apunta que el 90% dels nens no estan registrats en assumptes civils perquè l'hospital es reserva el certificat de naixement”, explica El Kbir des del seu despatx d'advocats a Rabat.
Els primers mesos després de donar a llum van ser durs, i la relació amb Hawa difícil, segons expliquen treballadores socials que van acompanyar a Aïcha en aquell període. D'acord amb les treballadores entrevistades, aquesta primera reacció de rebuig és comú, ja que la criatura suposa un record de l'agressió sexual. Les dones que acaben acceptant als seus fills, després han de començar un dur procés d'adaptació a la seva nova realitat vital, sovint sense cap atenció psicosocial. “Sentia que tots els dies eren iguals, sempre a casa cuidant a la nena”, recorda la jove. A més, el context d'incertesa i persecució en què els migrants subsaharians es troben en ciutats com Tànger, Nador o Rabat no ajuda.
El 90% de las mujeres migrantes han sufrido violencia sexual y de género. Solo una de cada diez acudió al médico o presentaron una denuncia
“Fa unes setmanes es van emportar una altra veïna, cap al sud”, comenta Aïcha. Les detencions arbitràries i reubicacions forçades amb l'ús excessiu de la força contra africans subsaharians es donen amb freqüència. “Per això, quan surto al carrer, sempre porto la meva documentació a sobre”, explica la jove guineana. Així i tot, sap que el document de sol·licitant d'asil d'ACNUR que guarda amb cura en una funda de plàstic no és garantia de res, ja que sap de molts casos en què de totes maneres els guàrdies detenen i desplacen als migrants d'origen subsaharià.
Zuppiroli, STC: «És necessari establir canals segurs de migració per a totes les nenes i joves que puguin necessitar protecció»
Per a evitar aquestes vulneracions de drets humans, Jennifer Zuppiroli, especialista en polítiques públiques d'infància en moviment per Save the Children España, apunta a instaurar mesures com la “possibilitat de sol·licitar protecció en els consolats i ambaixades”. “És a dir, canals segurs de migració per a totes les nenes i joves que puguin haver estat víctimes de vulneració de drets o aquelles que necessitin protecció”, especifica Zuppiroli. Si hagués estat possible, potser Aïcha no hauria hagut d'emprendre la ruta terrestre fins al Marroc, i potser no hauria patit una violació ni s'hauria convertit en mare a la força quan precisament fugia d'un matrimoni forçós.
“A vegades sí que em pregunto on estaria si no m'hagués quedat embarassada”, reconeix Aïcha, que després de xarrupar les últimes gotes del suc de gingebre casolà que Hawa no s'ha acabat, torna a guardar la maleta fúcsia sota el piló de mantes. De moment, no pretén utilitzar-la. Troba a faltar als seus pares, als seus amics i al seu país, però no pot tornar. Perquè sap que si ho fan, mutilarien a la seva filla en la seva part més íntima. Com a ella, com a la seva mare, com al 90% de les dones i nenes de Guinea que pateixen mutilació genital femenina. D'altra banda, tornar a intentar creuar cap a Espanya, amb totes les històries que escolta de mares i nens ofegats a la ruta Canària, i el bloqueig existent en les costes del nord, ni li ho planteja.
Des de la distància, Aïcha celebra que en el nou any Hawa hagi pogut entrar en una guarderia on comença a aprendre a escriure. Així, amb el temps lliure recuperat i unes petites beques per a aprendre informàtica, ella ha reprès els seus estudis i ha començat un nou quadern en les seves vides.
La recerca darrere d'aquest reportatge ha estat sufragada pel fons Investigative Journalism for the European Journalism- IJ4EU. Els i les autores agraeixen la col·laboració dels nombrosos treballadors i treballadores socials entrevistats, que han preferit romandre anònims per por de represàlies del govern alauí.
Publicat originalment a Ctxt
