Segons les darreres dades, les dones representen ja el 42% de les persones sense llar a Catalunya —més del doble que fa una dècada—, i tanmateix, continuen sent les grans invisibles del sensellarisme.
Luana, una dona trans i gitana de 39 anys, acudeix al centre obert de la Fundació Arrels com a mínim un cop per setmana, els dimarts al matí. Ho fa durant la franja horària que la fundació descriu com a ‘no mixta’, durant la qual els homes no poden accedir al centre. La Luana hi acudeix, sobretot, per dutxar-se.
“És l’únic moment que tinc per a mi sola. Surto de la dutxa, puc anar sense res, em pentino tranquil·lament… M’agrada molt venir a dutxar-me aquí”, diu.
Una dutxa en aquestes condicions —una cosa que per a moltes persones és una rutina diària— és un luxe del qual la Luana, que viu en una barraca a Montjuïc (Barcelona), pot gaudir des de fa tot just tres anys.
Fins al 2023, relata la Fátima Sánchez, responsable de la franja de dones i membre de la comissió de gènere de la Fundació Arrels, no hi havia cap servei específic per a les dones usuàries del centre.
L'Elena Sala, directora de l'Àrea Social a ASSÍS, especialitzada en sensellarisme amb perspectiva de gènere i responsable del programa Dones Amb Llar, ho explica així: “El 2016, quan vam decidir començar una línia de treball per afegir una perspectiva de gènere a la nostra feina, ens vam adonar que érem enmig del desert. Ningú parlava d’aquest tema, ningú treballava amb aquesta mirada, la literatura científica tampoc”. De fet, les usuàries eren residuals en comparació amb el volum d’usuaris homes. “Les dones estaven per sota d’un 10% i pràcticament no tenien vinculació amb el centre. Feien servir els espais i marxaven”, explica Sala.
Espais que haurien d’oferir un alleujament acaben, en absència d’una perspectiva interseccional de gènere, convertint-se en espais hostils per a les dones sense llar
En aquest context, els serveis no estaven pensats per a aquesta minoria d’usuàries. Les dutxes, per exemple, no estaven en espais diferenciats. La Luana va viure la part més dura d’aquesta realitat: “Un dia, en un centre a Barcelona que ja va tancar, tres homes em van tancar a les dutxes de l’alberg per violar-me”. En el treball amb persones amb experiències com aquestes, apunta la Sala, “és important diferenciar entre el que és un espai segur segons l’organització, i el que és un espai percebut com a segur per les persones que l’utilitzen. Està clar que, després d’aquest tipus d’experiència vital, és difícil percebre com a segur un espai on les dutxes no estan separades.”
Aquest és només un exemple de com aquests espais —que haurien d’oferir un alleujament— acaben, en absència d’una perspectiva interseccional de gènere, convertint-se en espais hostils per a les dones sense llar.
En un espai majoritàriament ocupat per homes —i homes amb problemàtiques diverses relacionades amb la salut mental, el consum i altres—, les dones no aconsegueixen ocupar espai ni sentir-se segures. La Luana no dubta quan descriu l’ambient al centre obert d’Arrels en els horaris mixtos, és a dir, la major part del temps: “Hi ha molt masclisme, molta homofòbia i molta transfòbia. Molta gent que ve aquí no entén que jo també tinc dret a ocupar l’espai, i rebo insults”.
El canvi a Arrels va arribar per iniciativa d’algunes treballadores del centre que van començar a dedicar atenció a les veus que, com la de la Luana, denunciaven aquesta sensació d’inseguretat al centre. Es va crear dins de la fundació una comissió de gènere per intentar vincular més dones usuàries i adaptar els serveis a les seves necessitats específiques.
En un espai majoritàriament ocupat per homes —i homes amb problemàtiques diverses relacionades amb la salut mental, el consum i altres—, les dones no aconsegueixen ocupar espai ni sentir-se segures
I és que, encara que en centres oberts com el que ofereix Arrels continuïn sent minoria, segons l’informe Estratègies Contra el Sensellarisme, publicat el passat mes de desembre pel Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya, les dones representen un 42% de les persones sense llar a Catalunya, i un 23% a Espanya (dades de 2022). El 2012, aquest percentatge era d’un 19% en tots dos àmbits territorials.
Aquestes xifres, però, invisibilizan una buena parte de las mujeres sin hogar. Les dades provenen de l’Enquesta sobre sensellarisme de l’INE, basada únicament en centres i serveis per a persones sense llar en ciutats de més de 20.000 habitants. Aquestes dades, doncs, no inclouen les persones que no acudeixen a aquests centres, en els quals les dones són residuals.
Pel que fa al perfil d’aquestes dones, tant Sala com Sánchez coincideixen que hi ha dos denominadors comuns. El primer, l’impacte traumàtic de múltiples formes de violència perpetrades per agents diferents al llarg de tot el cicle vital. Molt sovint violència sexual, però també d’altres tipus. El segon, la interseccionalitat.
És exactament el cas de la Luana, una dona trans nascuda en una comunitat gitana prop de Lisboa. “Vaig néixer al carrer, a les barraques de la meva comunitat”. Va haver de fugir de la seva comunitat perquè no l’acceptaven com a dona trans: “La meva mare em portava a psiquiàtrics. Vaig estar en un col·legi per a nens amb malalties mentals. Així que, des del principi, la meva vida ha estat això: lluitar contra tot el sistema, tota la gent, per demostrar que jo no estic boja”.
Les dades de sensellarisme es basen en centres i serveis per a persones sense llar. Aquestes dades, doncs, no inclouen les persones que no acudeixen a aquests centres, en els quals les dones són residuals.
La Luana també es refereix a la seva lluita davant les situacions que s’ha anat trobant al carrer. “Durant una època dormia amb la meva exparella per estar més segura, però així i tot va entrar un home a la tenda de campanya. Una altra vegada, em van violar entre diversos mentre dormia i no em vaig poder defensar, perquè tinc ansietat crònica i havia pres pastilles per dormir”. I aquesta violència que existeix al carrer, per extensió, la Luana també se l’ha trobada als centres oberts d’organitzacions com Arrels i Assís.
Per atendre aquests perfils, és necessari treballar amb una mirada molt especialitzada, remarca Sala. “No és només crear un espai físic diferenciat per a les dutxes, sinó també tenir en compte que el significat d’aquest espai d’higiene és diferent en el cas de les dones que estem atenent. Per tant, també és necessari canviar la metodologia de l’atenció que oferim, des del temps que s’hi dedica fins al material que tenim”. Coses que poden semblar banals com tenir disponible tint de cabells o roba gran i de dona són essencials.
Un cop creats aquests espais, l’impacte és clar. “El primer any d’implementació van passar tres coses”, relata Sala. “La primera és que van començar a venir més dones, va augmentar gairebé un 50% el nombre de dones que entraven al centre. I no només venien més dones, sinó que venien més vegades. L’adherència va augmentar gairebé un 40%.”
Com destaca Sánchez, “No és habitual veure dones fent niu i dormint juntes, no és fàcil construir sororitat al carrer. També és estrany veure dues dones assegudes una al costat de l’altra al centre”. La mateixa Luana ho descriu: “Cadascuna dorm pel seu costat, cadascuna sap on amagar-se perquè no la trobin durant la nit. Som amigues, ens saludem, però no dormim juntes”.
“En canvi, quan estan en l’espai no mixt”, continua Sánchez, “veiem que es crea més qualitat i profunditat en els vincles tant amb les companyes com amb el personal del centre. I llavors sí que se senten còmodes per parlar sense sentir-se exposades, per exposar les seves problemàtiques. Aquest és l’impacte més important que hem observat: la possibilitat de parlar”.
“En aquest nou context”, relata Sala, “surt la possibilitat de treballar necessitats complexes més enllà de les necessitats bàsiques, sobretot la dimensió psicoemocional”. Un dels aprenentatges principals en els deu anys d’experiència que té ASSÍS aplicant aquesta perspectiva de gènere és, precisament, que cal adaptar-se a les realitats psicoemocionals de les usuàries. “Moltes de les dones que acompanyem no estan preparades per parlar de les seves experiències traumàtiques de manera directa. Per tant, què és l’acompanyament psicoemocional més enllà de la teràpia? Nosaltres procurem generar espais comunitaris no mixtos que elles percebin com a segurs i on puguin parlar i compartir. Però aquí també sorgeix la pregunta: què significa comunitari per a elles?”
ASSÍS, al llarg d’aquests deu anys, s’ha anat convertint en un referent a l’hora d’aplicar una perspectiva de gènere interseccional en el sector de l’acompanyament al sensellarisme. Entre diferents iniciatives que inclouen una casa d’acollida per a dones joves sense llar i una altra per a dones en situacions de sensellarisme ocult, destaca la llar Rosario Endrinal, que va complir dos anys el passat mes de març.
Es tracta d’un projecte impulsat de la mà de l’Ajuntament de Barcelona i adreçat a dones en situacions de sensellarisme cronificat que es basa en la metodologia del Housing First. Tal com la defineix l’informe Estratègies Contra el Sensellarisme, aquesta metodologia de lluita contra el sensellarisme —que funciona amb èxit segons l’evidència disponible— prioritza oferir un habitatge estable i permanent, sense requisits previs com l’abstinència o la participació en programes de rehabilitació. Parteix de la base que l’habitatge és un dret fonamental i que tenir una llar estable és una necessitat prèvia per començar una recuperació i una inclusió social. Un cop la persona té un lloc on viure, se li ofereixen serveis socials, sanitaris i de suport adaptats a les seves necessitats.
Rosario Endrinal, a més, destaca per ser un projecte no mixt i comunitari, és a dir, que no es tracta d’allotjar persones en pisos dispersos, sinó d’allotjar-les totes en un mateix edifici, treballant alhora una dimensió comunitària de suport entre veïnes. En aquests dos anys, el projecte ha allotjat deu dones, i l’assemblea de veïnes compta amb una participació mitjana del 70%. Malgrat l’èxit d’aquesta prova pilot que és Rosario Endrinal, l’informe Estratègies Contra el Sensellarisme indica un repte a l’hora de replicar-lo: “Les entitats socials no poden captar, a un preu assumible, els habitatges necessaris per a aquests programes”.
I és que, a nivell institucional, encara queda molta feina per fer. A Catalunya, el 2022 es va aprovar el Marc d’Acció per l’Abordatge del Sensellarisme a Catalunya, la implementació del qual va acabar el 2025. Es tracta d’un document estratègic que pretenia guiar el procés de construcció d’una política supramunicipal per abordar el sensellarisme, i que posava el focus en polítiques que estenguessin la metodologia del Housing First. “És clar que no es pot abordar el sensellarisme des d’una perspectiva municipal, així que necessitem iniciatives autonòmiques”, valora Sala, “ara bé, una estratègia d’aquest tipus només té sentit si va acompanyada de recursos, i en aquest cas això no s’ha fet a tots els nivells”.
“Necessitem compartir una sensibilitat comuna sobre el que implica la interseccionalitat perquè, si no, reproduïm esquemes masclistes, racistes i LGTBIQ-fòbics”
A més dels recursos, reivindica Sala, “és important que desenvolupem polítiques públiques interdepartamentals i intersectorials per poder donar una resposta a la interseccionalitat que travessa les persones que atenem. Els diferents serveis veuen la problemàtica com a pobresa, com a migració, com a violència sexual, com a salut física i mental, segons els convé. El que necessitem són polítiques que puguin integrar tots els serveis i sistemes que ja existeixen per atendre aquestes realitats interseccionals”.
Com a exemple de la manca d’integració en els serveis públics, Sala recorda un cas en què una persona atesa a ASSÍS que patia problemes de salut mental va acudir a un Centre de Salut Mental d’Adults (CESMA), amb un brot. El personal del centre va trucar a ASSÍS: “Tenim una de les vostres que està amb un brot aquí a la recepció, veniu a recollir-la”. Però, es pregunta Sala, “si està amb un brot i està al CESMA, és que hem fet bé la nostra feina, no? Nosaltres atenem persones sense llar, però els especialistes en salut mental són ells”. De fet, l’estigma i l’exclusió que sovint viuen les dones quan acudeixen a serveis públics fa que moltes vegades sentin desconfiança i rebutgin els serveis.
La Luana, de fet, també dona testimoni d’aquest tipus de violència institucional en els serveis públics als quals acudeix, com el centre de salut o els serveis socials. “A vegades he sentit que algun metge sent fàstic en tocar-me. Llavors jo ja he après que ho he de dir per endavant. Els dic que jo sóc una persona que viu al carrer i que vull una metgessa que accepti ser la meva metgessa. Els poso al seu lloc abans que em vinguin amb tonteries”.
Sánchez, per la seva banda, trasllada que “des de la comissió de gènere d’Arrels reivindiquem formacions obligatòries en gènere i cures per a les professionals i voluntàries que treballen en aquest sector. Necessitem compartir una sensibilitat comuna sobre el que implica la interseccionalitat perquè, si no, reproduïm esquemes masclistes, racistes i LGTBIQ-fòbics”.
La Luana, per la seva banda, a les administracions els demana només “que deixin de molestar: l’Ajuntament diu que posarà en marxa sistemes per ajudar-nos, però després envia la policia”.
Com destaca Estratègies Contra el Sensellarisme, en les darreres dues dècades s’han multiplicat els serveis oferts per entitats del tercer sector per atendre persones sense llar, però “la manca d’enfocaments preventius i estructurals fa que, paradoxalment, l’ampliació dels recursos i les millores metodològiques en la intervenció social s’hagin produït paral·lelament a un augment del nombre de persones sense llar”. Caldria, destaca l’estudi, abordar les causes estructurals del sensellarisme “mitjançant tres mecanismes principals: augmentar la provisió d’habitatge assequible, millorar els ingressos de les famílies vulnerables (via mercat laboral i/o via protecció social) i millorar les proteccions legals al lloguer.”
La Luana, per la seva banda, a les administracions els demana només “que deixin de molestar: l’Ajuntament diu que posarà en marxa sistemes per ajudar-nos, però després envia la policia perquè ens desallotgi per no molestar els turistes, i ens obliguen a marxar deixant totes les nostres coses. Això al meu país s’anomena robatori, aquí és llei”.
En aquest context hostil, ella es queda amb els seus passejos matinals amb els seus gossos, amb amistats i veïnes, “em porten aigua, em carreguen les bateries perquè tingui llum a la barraca”, i amb la seva vocació com a artista cantant i recitant en festes locals del barri. “La meva llum al final del túnel és que la gent em vegi, que vegi que sóc una persona com qualsevol altra, que em reconeguin com la dona trans que sóc, que m’aplaudeixin i que em recordin”.
Reportatge en col·laboració amb El Salto Diario.
