Les mares palestines de la Franja es veuen forçades a innovar per a maternar als seus fills amb vida o per poder sobreviure mentre donant a llum en situacions extremes
Jerusalén
Fa setmanes que el món mira amb atenció i angoixa la Franja de Gaza. Israel porta més de dos mesos i mig perpetrant la seva guerra més letal. Al llarg de tot aquest esquinçament, hi ha hagut històries seguides amb lupa. Vides que la seva preservació han encongit els cors de milers de persones arreu de la terra. Els diminuts nadons prematurs de l'hospital Al Shifa van protagonitzar una d'aquestes agonies globalsVan sobreviure, primer, a un dur part enmig del bombardeig indiscriminat. Després, van sobreviure a la falta d'electricitat que va inutilitzar les incubadores que els mantenien amb vida. Després, a la incursió de soldats israelians en el complex mèdic. Finalment, 31 d'ells van sobreviure a l'odissea per l'enclavament fins a ser evacuats a hospitals a Egipte. Però, més enllà d'aquest agredolç final, molts més nens i nenes gazatís continuen patint en l'anonimat. I, amb cada lament infantil, el desconsol de les mares augmenta.
“Des que vaig veure els seus ulls per primera vegada, no desitgo res més que mantenir-los segurs i saludables”, compte Alaa, mare de tres petits, des de Rafah, al sud de la Franja de Gaza. “Ara, en un obrir i tancar d'ulls, m'adono que tan sols puc dir-lis que corrin més ràpid” per escapar de les bombes, explica aquesta psicòloga de 30 anys, que ja va pel seu quart refugi en 80 dies de guerra. Ara, es troba en el sud del sud de l'enclavament, Rafah, aquesta localitat fronterera amb Egipte on Israel ha demanat als palestins de Gaza que evacuïn hores abans de tornar-la a bombardejar. Des del principi del conflicte, presentat pels líders israelians com la venjança necessària contra el braç armat del grup palestí Hamàs pels atacs del 7 d'octubre que van massacrar a 1.200 israelians, Alaa, igual que moltes altres mares, ha vist com la seva vida i la dels seus fills, de sis, quatre i un any, canviava per complet.
Muchos más niños y niñas gazatís siguen sufriendo en el anonimato
Sense un alt-el-foc en l'horitzó, la població de la Franja de Gaza es veu forçada a fer les paus amb la idea de morir. Però, per a les mares, per a aquelles que han donat la vida amb el seu propi cos, rendir-se a la mort no és una opció. “En la cultura gazatí, és la dona qui cuida a tota la seva família i ha d'estar bé pels altres”, explica Raquel Vives, experta en salut sexual i reproductiva de Metges sense Fronteres (MSF). “Estar embarassada i portar a un nadó en aquestes tràgiques condicions ha de ser un patiment doble, sobretot si tenen altres nens al seu càrrec”, afegeix. Amb tres fills petits als quals cuidar, Alaa és un clar exemple d'aquest dolor intern que pateixen totes les mares a Gaza. “Com a mare, faig tot el possible per a ser positiva, desviar la seva atenció i explicar-los ximpleries”, descriu en un testimoniatge relatat a l'organització CARE Internacional i compartit en exclusiva amb Yemayá Revista.
– Em trenca el cor veure el mal que els ha fet aquesta guerra, i veure com els meus fills, que sempre van estar plens de vida i alegria, ara necessiten totes les seves forces per tans sols tenir el coratge per sortir de casa”-, constata Alaa. Totes les dificultats que, ja de per si mateix, pateixen els adults a la Franja de Gaza es multipliquen davant uns nens que no comprenen el que està passant. El setge total imposat per Israel després d'iniciar la guerra ha estat l'altra gran condemna a mort dels gazatís. No hi ha aigua, ni menjar, ni electricitat, ni combustible, ni tampoc es permet l'entrada d'ajuda humanitària a nivells previs a l'ofensiva. “Moltes nits em dormiré amb la panxa buida perquè els meus fills puguin menjar”, confessa Alaa.
Nacions Unides ja ha denunciat que Israel està usant la “fam” com a arma de guerra. Organitzacions com Save the Children han assenyalat que, pròximament, hi haurà més morts per inanició que per bombardejos. La letal artilleria israeliana ha matat gairebé 20.000 gazatís, el 70% dels quals són dones i nens. Per a les 55.000 dones embarassades que hi ha ara mateix a Gaza, la falta d'atenció mèdica regular davant el col·lapse del sistema sanitari pot tenir terribles conseqüències. “La por i l'estrès provocats per aquesta situació poden fer que es posin de part abans del que es preveu”, assenyala Vives, d'MSF.
– Si les dones tenen alguna complicació per petita que sigui si es monitora o es tracta, es pot pal·liar abans del part, però en zones de conflicte les possibilitats que desenvolupi malalties que la facin convulsionar durant l'enllumenament augmenten per l'estrès i la falta de monitoratge-, afegeix.
“La ausencia de agua y comida hace que aquellas mujeres que estén lactando no sean capaces de producir la leche necesaria para el bebé y que estos puedan perder peso”
“L'absència d'aigua i menjar fa que aquelles dones que estiguin de lactancia no siguin capaces de produir la llet necessària per al bebè i que aquests puguin perdre pes”, explica la representant humanitària, després d'anunciar nous serveis per part d'MSF per a augmentar el monitoratge d'aquestes dones abans i després del part. Enfront de la sobrepoblació als hospitals, causada pels ferits i pels desplaçats, moltes dones són donades d'alta més aviat del recomanable, en tot just un parell d'hores després d'haver donat a llum. “A més, no hi ha un control postnatal entre les primeres 24 hores i els primers deu dies de vida del bebè perquè pugi de pes, que és el període quan ocorre més la mortalitat neonatal”, reconeix. En una cultura acostumada a parir en hospitals, haver de donar a llum a casa, –perquè els centres mèdics han col·lapsat, perquè és insegur circular per les carreteres per la presència de franctiradors en les teulades, o perquè les ambulàncies no arriben–, sol implicar parir a les fosques, il·luminada per la llum del telèfon.
Més enllà de les dificultats de l'embaràs i el postpart, qualsevol dona a la Franja de Gaza és més vulnerable només pel seu gènere. “Les dones també ens enfrontem a molts desafiaments ara, no només com a mares”, denúncia Alaa. “Com gestiones la teva menstruació, quan no hi ha compreses ni aigua neta? On alletar en la intimitat? Quins feixos si el flux de llet es deté perquè no pots menjar prou? No hi ha electricitat per a fer pa; no hi ha gas per a cuinar”, afegeix aquesta supervivent. Algunes dones han optat per començar a prendre pastilles per a retardar la menstruació amb tots els efectes secundaris que comporten. Però, enmig del desplaçament, la destrucció i l'escassetat, no troben una altra alternativa. Sense que les bombes es detinguin, sobreviuen com poden, protegint les vides dels seus amb afany.
Com aquella mare que, amb la condició de cuinar el poc que té, crema els seus texans vells per a il·luminar el foc. O la que intenta fer prendre llenya per a fer pa i es resisteix a anar a l'hospital malgrat les dificultats respiratòries greus que li provoquen inhalar el fum. Sortejant la inseguretat que els envolta, hi ha mares a Gaza que aconsegueixen sortir i trobar una espelma i un pastisset per a celebrar l'aniversari del seu fill. Es vesteixen amb el seu millor somriure i els canten com si tot fos normal. Com si fossin els únics nens del món. Així, amb la seva veu vellutada, fan callar els plors dels seus petits famolencs i terroritzats per les bombes. En el balanceig dels seus braços, es bressola la resistència de tot el poble palestí. La resistència de seguir amb vida, de donar vida.